—Guils és un poble molt bonic, ja ho veuràs, no hi posis cap2 aquesta mala cara, redeu! El poble és molt bonic perquè totes les cases són vermelles, i els camins i les margeres també... I pels prats hi ha moltes ovelles i vaques, tothom té bestiar, i per això haurem de passar cada dia a recollir les lleteres. Tu ajuda’m, eh? Obre bé els ulls, que hi ha gent que deixa les llaunes3 vora la carretera, a l’ombra d’algun pi, i no ens les podem descuidar! La resta, les haurem de recollir directament del com de la plaça, que és on les deixa la majoria de la gent perquè així es manté la llet ben fresca.
El conductor anava mirant a banda i banda del camí, esquivant rocs i fent bots dins el petit camió, mentre el seu jove ajudant s’ho anava mirant tot amb aire distret, l’un i l’altre acompanyats tothora pel grinyol estrident dels amortidors i pel repic constant de les lleteres que ja havien anat recollint durant la pujada.
—Mira allà dalt, als prats que hi ha sota el coll del Cantó! S’hi veuen ben bé les egües pasturant... Abans n’hi devia haver moltes d’egües i cavalls, ja que diuen que el nom de Guils ve precisament d’aquests animals. Ves, que potser tenen raó! Perquè pel coll sempre hi han passat les cabanades de bestiar, amunt i avall de les planes a les muntanyes. I els de peu rodó sempre eren els primers ramats en aquestes pujades i baixades... Nosaltres amb el camió també ho recorrerem tot!
Just en aquell moment, exaltat i deixant-se anar del volant, va continuar:
—De punta a punta! Des de baix a la vall fins al cap del port, de poble en poble. I podrem fer un traguet a cada parada, que la gent ja ens espera... De punta a punta!
Assenyalava vall i port, camí i muntanyes amb el braç ben estirat.
—Ja veuràs que ens ho passarem bé!
Relat inspirat en una anècdota explicada per Angelina Muntal i Joan Puigvendrelló, de cal Peirot, en relació a un eixelebrat conductor del camió de la llet que a principis dels anys 70 feia la ruta entre la Seu d’Urgell i els pobles del Cantó.
1 De color entre el castany clar i el groc d’or.
2 «No hi posis cap» és una expressió pròpia del port del Cantó. Equival a l’expressió «No hi posis pas». (N. del c.)
3 Llaunes era tal com anomenaven sovint les lleteres al port del Cantó (N. del c.)
Els bandolers del Cantó
Sobre els bandolers i els lladres de camí ral que actuaven i s’amagaven al pas del port del Cantó
—El meu oncle ja feia de traginer per aquestes muntanyes, i ara en faig jo. Ves per on! —deia el traginer a l’homenot que s’havia parat a reposar al seu costat, just en els englevats del pas del port del Cantó.
—Vos no sé d’on sou, però aquest coll és un pas important, per aquí hi passa tothom d’aquests pobles en les seves anades i vingudes entre la Seu i Sort. Ara fa uns anys hi havia hagut un petit refugi aquí, però es va cremar i no l’han tornat a aixecar... Si tireu una mica avall per la carretera, en direcció a Guils, hi trobareu una borda que fa d’hostal... Us recomano que hi feu cap si heu de passar la nit aquí i emprendre el camí demà al matí, que a mi me n’han passat i me n’han explicat de tots colors en aquest indret —anava dient el traginer, fent-se visera amb la mà damunt dels ulls i mirant avall des del coll de la muntanya en direcció al poble de Guils.
—Abans per aquests boscos s’amagava sempre una colla de bandits i de lladregots de camí ral que tenien atemorit tothom que havia de passar pel port. No sé si us sonaran, eren els germans Faus, el Meco, el Peretó, el bandoler d’Anell i el Cabrer, a més d’en Llosanca i d’en Lliser d’Arcalís, que era el pitjor de tota la contrada. En Lliser era el capitost i la seva colla era tan gran, es deia, que tenia homes a la majoria de pobles, des del Pallars fins a l’Alt Urgell. Per conèixer-se els uns als altres, sembla ser que es col·locaven la boina musca en una determinada posició que els permetia identificar-se ràpidament i saber que formaven part del mateix clan d’assaltacamins. Aquesta gentota no era pas d’aquí... Bé, ara que ho dic en Llosanca sí que em sembla que és d’algun poble del Cantó... però la resta eren d’altres pobles, i només venien en aquest coll perquè sabien que era l’únic lloc per on travessar fàcilment des del Segre cap a la Noguera i perquè als voltants hi havia boscos grans i espessos on podien amagar-se sense que ningú no els trobés.
L’homenàs escoltava el traginer amb aire interessat, sense dir-li res, però convidant-lo a continuar parlant amb la mirada.
—Els carrabiners que hi ha a la caserna de Llagunes poc hi poden fer res... De fet, ja us dic que en Llosanca encara hi corre per aquestes muntanyes... I que no poden pas atrapar-lo de cap manera. Per aquí hi passa gent a tota hora: pastors, traginers, jornalers de tota mena, capellans... De tot! I en qualsevol moment et pot sortir un individu d’aquests i apuntar-te a la gorja amb un punyal! Ara fa molt de temps que no sento a parlar d’en Llosanca, els altres sé que ronden per altres indrets, sobretot cap a Collegats, però en Llosanca em sembla que encara es mou per aquí, assaltant les cases més apartades i les bordes dels pastors. Compti que aquí hi ha hagut baralles, traïcions, venjances i morts a la majoria de les cases, ja que aquests assaltacamins no tenen escrúpols amb ningú. Com a tot arreu hi ha qui fa els ulls grossos i les orelles sordes i no volen saber res de cap part, ni dels bandolers ni dels carrabiners. També hi ha qui els fa el joc a tots, amagant els bandolers quan ho necessiten, i delatant-los als carrabiners, quan en tenen l’ocasió. I hi ha encara qui es rebel·la i s’hi enfronta, encetant-hi enemistats que sovint acaben amb algun disgust.
L’home, tot escoltant el traginer, li demana de quin tipus és ell, i si s’ha trobat mai amb algun d’aquells individus.
—A mi que no m’emprenyi ningú! Jo tinc un parell de rucs i un parell de mules i vaig fent la meva feina sense molestar, jo no sé res de ningú i no en conec cap, d’aquestes persones. Però per aquí dalt tothom us n’explicaria alguna història o altra. Es veu que un dia en Llosanca es va presentar a dinar a l’hostal de cal Lleis de Guils. A l’hora de pagar, la mestressa, que ja l’havia reconegut, va donar el repàs per cobrat quan ell li va dir amb claredat que no duia diners i que feia dies que la Guàrdia Civil li seguia el rastre. Segons diuen, en Llosanca acostuma a sorprendre per l’esquena els vianants i carreters solitaris, i ningú no hi pot res perquè és quadrat i massís, així com vostè però més alt, i molt àgil, d’espatlles amples i més de cent quilos de pes, és com una llosa humana, d’aquí el motarrot. Porta la cabellera llarga i un bigoti gros i recte, així en consonància amb la corpenta, i diuen que va mal vestit, amb una jaqueta de vellut burell i amb unes avarques velles i mig trencades, però com us dic jo no l’he vist mai —anava explicant el traginer.
—Sap a qui sí que he vist? A en Cisco de cal Guitart d’Avellanet. Sap qui és vostè? No? Es veu que és fill d’en Lliser. Ja ho veu. Aquesta és l’altra. Diuen que aquest bandit té fills bastards escampats per molts dels pobles del Cantó. En Lliser és un malparit com pocs —anava explicant el traginer, mentre li anaven venint a la memòria les històries que havia anat sentint amb els anys d’aquell personatge.
—Es diu que ja de petit havia intentat matar la seva família enverinant la massa del pa, cosa que va fer que la massa no pugés i que la mare sospités i decidís donar-ne una mica al gat, el qual, en tastar-la, va caure en rodó a l’acte. D’aquí ve que quan un bordegot és massa entremaliat encara es digui que: «Aquest nen porta la sang del Lliser a les venes!». No ho ha sentit a dir mai vostè això? —va preguntar el traginer, veient que el seu interlocutor anava fent que no amb el cap distretament, com si no hagués sentit mai res de tot allò que li explicava.