De l'espiritual en l'art. Vassili Kandinski

per a la lluita contra les tenebres?

      En aquesta ciutat també hi viuen éssers sords, enlluernats per una saviesa que els és aliena, que no s’adonen de la caiguda. Són cecs perquè és la saviesa d’altres la que els ha encegat, la dels que diuen: «El nostre sol fa cada cop més llum, ben aviat veurem com marxen les darreres taques». Però també arribarà el moment en què els cecs hi vegin i els sords hi sentin.

      Més amunt encara ja no existeix la por. Allà hi ha una tasca en marxa que sacseja intrèpidament els pilars que han construït els homes. Allà hi trobem els savis professionals que analitzen un cop i un altre la matèria, que no els fa por cap pregunta i que, finalment, posaran en qüestió la matèria mateixa sobre la qual ahir tot hi descansava i sobre la qual s’hi erigia tot l’univers. La teoria dels electrons, és a dir, de l’electricitat en moviment, que ha de substituir completament la matèria, disposa actualment de constructors arriscats que ultrapassen per tot arreu els límits de la prudència i sucumbeixen en la conquesta de la nova fortalesa de la ciència. Com soldats que s’obliden de si mateixos i se sacrifiquen pels altres, llancen un atac desesperat contra una fortalesa obstinada. Però «no hi ha cap fortalesa que no es pugui conquerir». D’altra banda, els descobriments que la ciència d’ahir solia rebre amb la paraula «xerrameca» augmenten, o potser ens n’arriben cada cop més notícies. Fins i tot els mitjans, en gran mesura esclaus servils de l’èxit i de la massa, que només comercien amb «el que sigui», es veuen obligats de vegades a reduir o a evitar el to irònic de les seves informacions sobre els suposats «miracles». Diversos científics, entre els quals es troben els materialistes purs, dediquen els seus esforços a l’anàlisi científica de fenòmens enigmàtics que no poden negar i ni silenciar.⁷

      Finalment, també creix el nombre de persones que no tenen fe en els mètodes de la ciència materialista aplicats a la «no matèria», o a la matèria que no és assequible als nostres sentits. Així com l’art cerca ajuda entre els primitius, aquestes persones miren cap a temps i mètodes gairebé oblidats, però que encara romanen vius entre pobles que solem compadir i menysprear des de la suposada alçada dels nostres coneixements.

      Entre aquests pobles hi ha, per exemple, els hindús, que de tant en tant presenten realitats misterioses davant dels savis de la nostra cultura. Realitats que no es tenen en compte o que es descarten com si fossin mosques que molesten amb explicacions i amb paraules superficials.⁸ La senyora H. P. Blavatski ha estat segurament la primera que, després de llargues temporades a l’Índia, ha establert un vincle fort entre aquests «salvatges» i la nostra cultura. I d’aquí sorgeix un dels moviments espirituals més importants que uneix avui en dia un gran nombre de persones, i que fins i tot ha concretat una forma material d’aquesta associació espiritual amb la societat teosòfica, constituïda per lògies que intenten aproximar-se, mitjançant el coneixement interior, als problemes de l’esperit. Els seus mètodes, en total contraposició als positivistes, es deriven en principi d’altres ja existents, que reben de nou una forma relativament precisa.⁹

      La teoria teosòfica, que constitueix la base d’aquest moviment, va ser formulada per Blavatski, i es tracta d’una mena de catecisme en què l’alumne hi troba les respostes concretes del teòsof a totes les seves preguntes.¹⁰ La teosofia indica, segons paraules de Blavatski, la «veritat eterna» (pàgina 248). «El nou emissari de la veritat trobarà la Humanitat llesta per rebre el seu missatge gràcies a la societat teosòfica: hi trobarà una forma d’expressió amb la qual vestir noves veritats, una organització que en certa manera espera la seva arribada per fer desaparèixer els obstacles materials i les dificultats del seu camí» (pàgina 250). Blavatski suposa que «en el segle xxi la terra serà un cel, comparada amb el que és ara ». Amb aquestes paraules acaba el llibre. Tot i que és possible que la tendència dels teòsofs a crear una teoria, així com la seva alegria un xic precipitada per donar resposta a l’eterna i immensa pregunta, potser inspiraran en l’observador distant un cert escepticisme, el seu ampli moviment espiritual és ben real. En l’ambient espiritual això funciona com un agent poderós que, d’aquesta manera, també aconseguirà una promesa de salvació per als cors desesperats i ofegats en les tenebres i la nit. I aquí és on apareix una mà que indica el camí i ofereix ajuda.