La competència és duríssima. La cursa cap a l’èxit porta a una recerca cada cop més externa. Petits grups que han destacat per casualitat enmig del caos d’artistes i d’obres s’enroquen en les seves posicions ja conquerides. El públic, que s’ha quedat enrere, abandonat, mira sense entendre, perd l’interès per un art d’aquesta mena i li gira l’esquena sense cap recança.
Però, malgrat la ceguesa, malgrat el caos i malgrat aquesta cursa desaforada, el triangle espiritual es mou de debò; lentament però amb seguretat i amb una força indòmita, cap endavant i cap amunt.
Moisès, invisible, baixa de la muntanya i veu els seus ballant i adorant el vedell d’or. Però, malgrat això, els porta una nova saviesa als homes.
L’artista és el primer que sent les seves paraules, imperceptibles per a la massa, i que segueix la seva crida. Al principi, de manera inconscient, sense adonar-se’n. I en la mateixa pregunta del «com», ja hi trobem amagat l’inici de la seva curació. Malgrat que aquest «com» no doni fruits, en la mateixa «diferència» (allò que avui encara anomenen «personalitat») s’hi troba la possibilitat de no veure només allò purament dur i material en l’objecte artístic, sinó també allò menys corpori de l’objecte, que durant el període realista es va intentar reproduir «tal com és», «sense fantasies».6
Si, a més, aquest «com» captura l’emoció anímica de l’artista i és capaç d’irradiar la seva experiència més subtil, l’art inicia el camí en el qual més endavant trobarà indefectiblement el seu «què» perdut, que constituirà l’aliment espiritual del desvetllament que ara comença. Aquest «què» ja no serà el «què» material i objectiu del període superat, sinó un contingut artístic, l’ànima de l’art, sense la qual el seu cos (el «com») no pot portar una vida completa i sana, igual que li passa a un individu o a un poble.
Aquest «què» és el contingut que només l’art pot tenir, i que únicament l’art pot expressar amb claredat amb els mitjans que li són exclusivament propis.
3. El canvi de rumb espiritual
El triangle espiritual es belluga lentament, avança i s’eleva. Actualment, una de les seccions més amples, a la part inferior del triangle, rep les primeres consignes del «credo» materialista. Des del punt de vista religiós, els seus components admeten diversos noms: protestants, catòlics, jueus, etc. En realitat són ateus, com reconeixen obertament els més audaços o els més limitats. El «cel» és buit. «Déu és mort». Políticament parlant, són partidaris de la representació popular o republicans. La por, la repugnància i l’odi que es van sentir en el passat per aquestes opinions polítiques ara s’han girat cap a l’anarquia, que desconeixen i de la qual només n’entenen el seu nom terrible. Econòmicament, són socialistes. Esmolen l’espasa de la injustícia per tallar-li el cap a l’hidra capitalista d’un cop mortal i definitiu.
Com que els habitants d’aquesta gran secció del triangle no han resolt mai un problema de manera independent, com que sempre els han conduit en el carro de la Humanitat líders disposats al sacrifici, sempre superiors a la massa, no saben res de l’esforç, que sempre han contemplat a gran distància. Per això s’imaginen que tirar endavant és molt fàcil i creuen en receptes indiscutibles i en remeis infal·libles.
La secció que hem descrit atreu cegament la secció inferior següent, tot i que aquesta darrera s’aferra a la seva vella posició i es resisteix amb por de caure en allò que desconeix o que l’enganyin.
Els espais superiors del triangle no només són també cegament ateus, sinó que fonamenten el seu ateisme amb frases alienes (per exemple, la de Virchow, indigna d’un científic: «He dissecat molts cadàvers i no hi he trobat mai una anima»). En general, políticament són republicans, coneixen diversos usos parlamentaris, llegeixen els articles polítics de fons dels diaris. Econòmicament són socialistes de diversos matisos i fonamenten les seves «conviccions» amb moltes cites (des de l’Emma de Schweitzer fins a la llei «de ferro» de Lassalle i El capital de Marx).
A les seccions superiors no hi manquen altres rúbriques que faltaven en les que he descrit fins ara: la ciència i l’art, a les quals pertanyen també la literatura i la música.
Científicament, aquesta gent és positivista i només accepta allò que es pot pesar i mesurar. Per a ells, tota la resta és el mateix disbarat nociu que ahir van ser, segons ells, les teories que avui estan «demostrades».
Pel que fa a l’art, són naturalistes que accepten i valoren fins a un cert límit, marcat pels altres i, per això mateix, digne del més gran respecte, la personalitat, la individualitat i el temperament de l’artista.
Tanmateix, malgrat l’ordre aparent, la seguretat i els principis infal·libles, en aquestes seccions superiors hi habita una por latent, una confusió, un dubte i una inseguretat similars als que poden experimentar els passatgers d’un transatlàntic gran i segur quan la terra desapareix de l’horitzó: a alta mar s’acumulen els núvols negres i el vent tenebrós engreixa l’aigua de les negres muntanyes. Això es deu a la seva formació intel·lectual. Saben que el científic, el polític i l’artista que avui venerem ahir no era cap altra cosa que un ambiciós, un xarlatà i un trampós objecte de totes les burles i indigne de qualsevol mena de consideració.
A mesura que pugem dins del triangle espiritual, els límits d’aquesta por i d’aquesta inseguretat es fan cada cop més obvis. En primer lloc, aquí i allà existeixen ulls que saben veure, caps que són capaços de pensar i de reflexionar. I els que n’estan dotats es qüestionen les coses: per exemple, si la veritat d’abans d’ahir va quedar esborrada per la d’ahir, i aquesta per la d’avui, no és possible que també el que tenim per cert avui sigui enderrocat demà? I els més valents responen: «Si, és possible».
En segon lloc, hi ha ulls que saben veure el que la ciència actual «encara no ha explicat». Aquests es pregunten si la ciència arribarà mai a resoldre els enigmes seguint el camí que porta, des de fa tant de temps. I, si hi arriba, ens en podríem refiar, de les seves respostes?
En aquestes seccions del triangle també s’hi troben els savis professionals que recorden com, en el seu dia, es van rebre a les Acadèmies les teories que avui en dia són tingudes per indiscutibles i acceptades. També hi ha experts en art que escriuen llibres elogiosos i profunds sobre l’art que ahir era considerat absurd. Amb aquests llibres aixequen les barreres per sobre de les quals l’art ja ha saltat, i n’erigeixen de noves que, segons els suposats experts, seran fixes i vàlides per sempre. Amb aquesta voluntat no entenen que els murs no es construeixen al davant de l’art, sinó al seu darrere. Si se n’adonen, demà escriuran llibres nous i traslladaran ràpidament aquestes barreres una mica més enllà. Fins que no s’adonin que el principi extern de l’art no té cap validesa, només per al passat però mai per al futur, i que la seva activitat no patirà mai cap canvi. No existeix una teoria d’aquest principi per al camí futur que es trobi en el regne del que no és material. No es pot cristal·litzar allò que encara no existeix materialment. L’esperit que ens condueix al regne del demà només es reconeix mitjançant la intuïció (la qual es deu, al seu torn, a la intuïció de l’artista). La teoria és la llum que il·lumina les normes cristal·litzades de l’ahir i de tot el que va venir abans (ja en parlarem en el capítol «Teories»).
Si continuem pujant-hi, ens trobarem una confusió encara més gran, com en una ciutat construïda amb fermesa segons les regles materials i arquitectòniques que, de sobte, es veiés sotmesa a un terratrèmol de força incommensurable. En realitat, els seus habitants ocupen una ciutat espiritual, on hi actuen de cop i volta forces amb les quals els arquitectes i els matemàtics espirituals