L’espectador s’allunya tranquil·lament de l’artista, que no veu la finalitat de la seva vida en un art sense objectius, sinó que persegueix objectius més alts.
«Comprendre» és formar i atreure l’espectador cap al punt de vista de l’artista. Abans hem dit que l’art és fill del seu temps. Aquesta mena d’art només pot repetir artísticament allò que ja satura clarament l’atmosfera del seu moment. Aquest art, el que no conté cap potència de futur, que és només un fill del temps i que no creixerà mai fins a engendrar res del futur, és un art castrat. Té poca duració i es mor moralment en el mateix moment en què desapareix l’atmosfera que l’ha creat.
L’altre art, el que sí que és capaç d’evolucionar, que es basa també en un període espiritual però que no només n’és un eco i un mirall, sinó que posseeix una força profètica i vivificadora, pot actuar àmpliament i profunda.
La vida espiritual a la qual també pertany l’art, i de la qual l’art n’és un dels seus agents més poderosos, és un moviment complex però determinat, traduïble en termes senzills, que condueix cap endavant i cap amunt. És el moviment del coneixement. Pot adoptar diverses formes, però en el fons conserva sempre el mateix sentit interior, la mateixa finalitat.
Les raons per les quals qualsevol moviment progressiu i ascendent s’ha de fer amb «la suor del nostre front», mitjançant patiments, mals moments i dolors, són obscures. Quan s’ha assolit una etapa i s’ha apartat més d’una pedra del camí, una perversa mà invisible llença sobre aquest camí nous blocs de pedra que semblen colgar-lo i esborrar-lo completament.
Aleshores, sorgeix inevitablement un home igual a nosaltres en tot, però que porta dins seu una força «visionària» i misteriosa. Observa i ensenya. De vegades, voldria alliberar-se d’aquest do superior que sol convertir-se en una pesada creu, però no pot. Acompanyat sempre de burles i d’odi, s’arrossega cap endavant i cap amunt, i tiba del carro pesat i obstinat de la Humanitat que no s’entrebanca amb cap pedra.
Sovint, quan a la terra ja no hi queda res del seu jo físic, es fan servir tots els mitjans del món per reproduir-lo en marbre, en ferro, en bronze o en pedra. Com si importés alguna cosa el cos d’aquests servidors de l’esperit humà, uns màrtirs quasi divins que van menysprear el que és físic i es van dedicar només a servir el que és espiritual. El recurs del marbre demostra que una gran quantitat d’éssers ha assolit per fi la posició que en el seu dia va ocupar l’homenatjat.
2. El moviment
La vida espiritual, representada esquemàticament, és un gran triangle agut dividit en seccions desiguals. La menor i més aguda apunta cap amunt. I, com més es baixa, més amples són les puntes, i més grans, voluminoses i altes són les seccions del triangle.
El triangle es belluga lentament, gairebé de manera imperceptible, cap endavant i cap endarrere: on «avui» hi ha el vèrtex més elevat, «demà»3 hi haurà la secció següent. És a dir, allò que avui és comprensible per al vèrtex més elevat i resulta un estirabot incomprensible per a la resta del triangle, demà serà un contingut raonable i amb sentit en la vida de la segona secció.
De vegades, a l’extrem del vèrtex més elevat hi trobem un ésser humà sol. La seva contemplació joiosa és igual a la seva tristesa interior incommensurable. Aquells que hi són més propers no l’entenen; indignats, el qualifiquen de farsant o de boig. Així és com va viure Beethoven tota la seva vida, sent objecte de burles i ben sol al cim.4 Quants anys van caldre perquè una secció més ampla del triangle arribés fins a la posició que només ell va ocupar en el passat? I, malgrat tots els monuments, n’hi han arribat veritablement tants, a aquell cimadal?5
En totes les seccions del nostre triangle imaginari hi ha artistes. Tots els que hi veuen més enllà dels límits de la seva secció són profetes per als seus entorns, i ajuden a què es mogui el vehicle obstinat. Si, per contra, no posseeixen la visió necessària i aguda, o bé la fan servir per a finalitats més baixes, o hi renuncien, els seus companys de secció l’entendran i l’elogiaran. Com més gran és aquesta secció, i com més baix el seu nivell, més gran serà la massa que entendrà el discurs de l’artista. Naturalment, cada secció té, conscientment o no (aquest és el cas, la majoria de les vegades), ganes d’aliment espiritual. I aquest aliment el reben dels seus artistes: demà, els de la secció següent del triangle pararan les mans cap al que no va ser entès en aquella secció inferior.
Aquesta exposició esquemàtica no esgota la imatge global de la vida espiritual. Entre altres coses, no exhibeix un dels seus aspectes més negatius, una gran taca morta i negra. Perquè el que passa moltes vegades amb l’aliment espiritual és que es converteix en el pa d’aquells que ja habiten en una secció superior. Per a ells, el pa es transforma en verí: en dosis petites, actua de manera tal que l’ànima baixa progressivament d’una secció superior a una altra d’inferior. Mentre que si es consumeix en quantitats més elevades, el verí provoca una caiguda, i l’ànima s’estavella en seccions cada cop més baixes. En una de les seves novel·les, Sienkiewicz compara la vida espiritual amb la natació: aquell que no treballa incansablement ni lluita sense treva contra el naufragi, acabarà per enfonsar-se sense remei. Els dots d’un home, el seu «talent» (en el sentit evangèlic del terme), es converteixen en una maledicció, i no només per a l’artista que posseeix aquest talent, sinó per a tots aquells que tasten el pa verinós.
L’artista empra la seva força, llavors, per satisfer les necessitats baixes; d’una manera aparentment artística, presenta un contingut impur, atrau cap a ell mateix els elements dèbils, els barreja constantment amb d’altres de dolents, enganya els altres homes i els ajuda a enganyar-se a si mateixos, convencent-los que tenen set espiritual i que apagaran aquesta set en una font pura. Aquestes obres no impulsen el moviment cap amunt, sinó que el frenen, dificulten l’avenç dels element progressius i escampen la pesta al voltant seu.
Els períodes durant els quals l’art no té un representat a la seva alçada, en què hi falta l’aliment espiritual transfigurat, són períodes de decadència en el món espiritual. Les ànimes cauen constantment, de seccions superiors cap a les de sota, i tot el triangle sembla estar suspès en l’aire. Es mou cap a baix, i cap enrere. Són temps muts i cecs, en què els éssers humans valoren per damunt de tot l’èxit extern, es preocupen només dels bens materials i celebren com una gran proesa el progrés tècnic que només li serveix i només li pot servir al cos. Les forces purament espirituals són subestimades en el millors dels casos, o simplement es passen per alt i s’obliden.
Els visionaris aïllats i voraços són ridiculitzats o considerats anormals. Les escasses ànimes que no s’enfonsen en el somni i que senten un desig obscur de vida espiritual, de saber i de progrés, es lamenten desolades enmig del cor groller del materialisme. La nit espiritual es tanca i es fa més fosca. Les tenebres grises cauen sobre las ànimes atemorides, i els éssers superiors, debilitats i assetjats pel dubte i per la por, de vegades prefereixen l’enfosquiment progressiu a la caiguda sobtada i violenta en la més foscor absoluta.
L’art, que sol viure humiliat en aquestes èpoques, és utilitzat exclusivament per a finalitats materials. I busca el seu contingut en la «matèria dura», ja que no coneix l’exquisida. Els objectes, la reproducció dels quals es creu que es el seu únic objectiu, romanen immutables. El «què» de l’art desapareix eo ipso. I l’única pregunta que interessa és la de «com» es representa un determinat objecte en relació amb l’artista. Així, l’art perd la seva ànima.
L’art continua pel camí del «com», s’especialitza i només és