A les terres del Matarranya hi ha lo Mas del Llaurador. La Marta Momblant s’hi ha acostat i ha parlat amb la gent d’una associació que mira de mantenir viu el record d’aquest poble i de recuperar-ne les seves cases. I finalment, en Marcel Fité ha anat al cor de l’Hospitalet de Llobregat a parlar amb aquelles persones que encara recorden el poble pagès que va ser. Perquè de vegades tenim el sentiment d’haver canviat de món sense haver-nos mogut de lloc. Com va passar amb Orrit i com ha passat també amb l’Hospitalet. Segurament perquè el món va massa de pressa i perquè les persones, de tant en tant, quan ens aturem i mirem al voltant, només reconeixem el món aquell on vam néixer si, primer, mirem cap a dins nostre amb els ulls del record. Pensem que el filòsof Francesc Pujols tenia raó quan deia que les persones no som res més que arbres que caminen. Endavant o amunt. Tant se val. Però sense arrels no podríem créixer.
ELS EDITORS
Entre dos mons
Àrreu
El Pallars Sobirà
Diu una llegenda que el senyor d’Àrreu va fer construir una torre molt alta dins el seu castell per poder tancar-hi la seva filla quan va assabentar-se que s’havia enamorat bojament d’un moro. La noia va viure en captiveri fins que en una nit tancada, el jove moro, que mai no l’havia oblidat, va escalar la torre i la va deslliurar d’aquella presó. L’endemà el pare, en veure que la seva filla havia estat raptada pel moro, va deixar anar tota la seva ràbia. Diuen que els seus crits es podien escoltar per tota la vall. Després de vendre totes les seves propietats, el senyor d’Àrreu va emprendre un camí sense retorn per intentar recuperar la seva filla. La llegenda, però no explica si finalment la va trobar ni tampoc si la parella va acabar els seus dies carregada de fills i plens de felicitat.
Per entendre millor el paisatge de les Valls d’Àneu, l’enclavament on hi ha situada la població que anem a visitar, és interessant saber que les tres valls que li donen forma són fruit d’una glacera que davallava a la vall principal, just on actualment podem veure la superfície plana de 2 km d’amplada i 4 km de llarg que acull la població d’Esterri d’Àneu, el centre geogràfic, cultural i econòmic d’aquestes valls.
Gràcies a l’ajut generós de l’amic Agustí López, president del Parc Natural de l’Alt Pirineu, em vaig poder posar en contacte amb el Santi Busquet, propietari de la rectoria d’Àrreu, que, tot i que viu a Terrassa, té residència des de fa molts anys a la població d’Isil. Com que no ens coneixem, hem quedat que ens trobaríem a la plaça Major de Borén. “Et vull presentar el Ricard Bringué, que va néixer a Casa Tomeló, d’Àrreu” —em va avançar per telèfon—. El Ricard ja fa molts anys que viu a Andorra, però no hi ha setmana que no vingui a la seva casa de Borén, després de fer parada a Esterri per esmorzar de forquilla. Quan ens trobem amb el Santi i amb la seva dona li deixo anar una pregunta que sembla no trobar resposta. “Com és que no s’ha construït una carretera fins a Àrreu? Només caldria salvar una distància de 800 metres”. El sol escalfa de debò i, mentre esperem en un banc assolellat que el Ricard arribi d’esmorzar, el Santi em diu que sempre ha sentit a dir que en els anys setanta o vuitanta, quan ja hi havia el traçat per on podia passar la carretera, hi va haver pressions perquè no arribés fins a Àrreu. Certament, si això és així, no deixa de ser dramàtic que les cases majestuoses que encara aguanten fort, no puguin ser habitades ni refetes atesa la manca d’una via de comunicació que permeti que hi arribin vehicles.
La veritat és que, tot i que la carretera que va cap a Isil és gairebé a tocar el poble, la sensació de solitud i d’aïllament impressiona. Tan a prop i tan lluny! Una distància tan insignificant que fa totalment injustificable la inexistència d’una carretera que enllaci Àrreu amb la carretera C-147, que comunica Alòs d’Isil amb Esterri D’Áneu resseguint la Noguera Pallaresa. Una esperança que es va perdre quan la Generalitat va adjudicar en el febrer del 2006 la construcció de la variant conjunta d’Esterri i València d’Àneu, oblidant que només a pocs metres encara hi batega el cor d’un poble que, tot i l’abandonament, resisteix.
El Ricard té seixanta anys i ens puntualitza que la seva casa era una de les cases fortes d’Àrreu. Va ser construïda l’any 1909, tal i com es pot veure al capdamunt de la façana. Recorda que al poble hi havia més de set cases: “Casa Tomasa, casa Castellà, que mai he vist habitada, casa Cabalet, casa Golet, casa Joan, que és la que està pintada de color rosa, casa Jan, casa Florentina, casa Nadal, casa Tomeló, que és la meva, i casa Llirvat”. “I casa Rectoret”, s’afanya a afegir el Santi Busquet, un nom que li va posar l’escriptor Jaume Cabré quan va anar a les Valls d’Àneu per presentar el seu llibre Les Veus del Pamano. El Ricard es queixa de l’estat lamentable de l’església de Sant Serní. “S’endevina que qualsevol dia s’ensorrarà i que ja no hi haurà res a fer”. I la veritat és que no va gens errat. Tot i que avui estigui sense culte i en un estat ruïnós, l’església romànica de Sant Serní o de Sant Sadurní d’Àrreu té un important valor històric i patrimonial. Segons les dades que es recullen a la publicació de l’IEC feta pels Amics de l’Art Romànic, l’advocació a Sant Serní és d’origen altmedieval i la primera construcció d’aquesta església és del segle X, cosa que permet pensar que era fins i tot preromànica. En el seu interior -d’accés ben fàcil- el terra està totalment enfonsat i, a l’exterior, l’heura i la malesa han envaït gran part de la façana. El més dramàtic de tot, però és el perill que desapareguin alguns elements molt valuosos que encara hi ha, elements com una pica baptismal encastada a la paret, amb motius geomètrics i figures zoomòrfiques, i una pica d’oli en un estat de conservació molt precari.
“El capellà pujava de Borén a dir missa”. Tal i com aniran fent les persones que vaig entrevistant, també el Ricard va relligant els records, encadenant-los els uns amb els altres, sense cap ordre. Al final, però acaba per conformar una història que és, en definitiva, la memòria dels pobles de muntanya i que es pot resumir en una lluita constant per sobreviure. “Els nens d’Àrreu baixàvem cada dia a l’escola de Borén. Pel camí de ferradura avall fins al riu i, llavors, pel segon pont, no pas pel pont romànic. Aixafàvem l’herba i, llavors, és clar, l’amo dels prats s’emprenyava de valent. Saltàvem com isards perquè érem com animalets. Quan apuntava el dia, ja teníem el peu a terra. Tothom treballava fins que es feia de nit: l’hort, les vaques, les ovelles, les egües... Tothom treballava com una bèstia... I ho fèiem tot amb la força dels braços!”
Com moltes poblacions de muntanya, també Àrreu va patir desgràcies de tota mena. Però la del 25 de desembre de 1803 va ser la més tràgica. Segons un article del Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Pascual Madoz, aquell any hi va haver una gran allau de neu que es va endur les deu cases del poble i que va matar disset persones. El poble es va tornar a edificar tot just a pocs metres més avall del que va quedar enrunat. Prova d’aquella desfeta són encara algunes bordes que es poden veure camí de la Mare de Déu de les Neus i que, si es van conservar, va ser per continuar guardant-hi el bestiar o les eines o, senzillament, per arrecerar-s’hi d’una tempesta.
El Pirineu és terra feréstega. Ningú no hauria imaginat mai les comoditats que la gent tenim actualment: calefacció, aigua corrent, llum elèctrica sense límit i menjar de tota mena, molt i molt menjar, per triar i remenar. “Les famílies no compraven gaire res. Tot es feia a casa.... Bé! Comprar, comprar... Quatre talls de bacallà, arengades, que en dèiem guàrdies civils, naltros, de l’arengada... Fotíem els guàrdia civils embolicats amb paper de diari, els posàvem a la frontissa de la porta i ja sortiven pelades”. De carn se’n menjava ben