–Avui dia la infelicitat és molt palpable.
Les seves paraules em sobresalten i em complauen. Sento una gran satisfacció quan diu una veritat o una cosa intel·ligent. En moments així la puc estimar.
–Aquest és el primer pas, mama –li dic suaument–. La infelicitat ha d’arribar a ser palpable perquè passi alguna cosa.
Ella s’atura davant de la biblioteca. No vol sentir el que dic, però la conversa l’anima. Els ulls castanys i apagats, foscos i brillants quan jo era petita, se li il·luminen a mesura que el sentit de les seves paraules i de les meves li van penetrant el cervell. Les galtes se li tornen vermelles i la cara, flàccida com un flam, se li posa tensa, més definida. La trobo bonica. Sé per experiència que ella recordarà aquesta tarda com una tarda profundament agradable. També sé que no serà capaç de dir a ningú per què ha estat agradable. Li agrada pensar, però no ho sap. No ho ha sabut mai.
Un any després que la mare digués a la senyora Drucker que era una meuca, els Drucker se’n van anar de l’edifici i la Nettie Levine es va traslladar al pis que van deixar. No tinc cap record de cap camió ni cap camioneta de mudances que s’emportés o deixés mobles, plats o roba dels uns o dels altres. Semblava que la gent i totes les seves pertinences s’evaporaven d’un pis i que unes altres ocupaven el seu lloc. Des de ben petita vaig captar la naturalesa circumstancial de la majoria de les relacions. Al capdavall, ¿quina importància tenia si als veïns del costat els dèiem Roseman, Drucker o Zimmerman? L’única cosa que importava era que a la porta del costat hi havia veïns. La Nettie, però, va ser diferent.
Un dia, havent tornat de l’escola, jo baixava corrents les escales amb presses per sortir al carrer, i vam xocar al replà fosc. Les bosses de paper amb la compra que ella duia van volar en totes direccions. Totes dues vam exclamar: «Oh!» i vam fer un pas enrere, jo, contra la barana de l’escala, ella contra la paret escrostonada. Jo, vermella com un perdigot, em vaig inclinar per ajudar-la a recollir les bosses escampades pel replà i em vaig fixar que els cabells, vermells i brillants, els duia pentinats amunt amb un tupè alt i li arribaven fins més avall de les espatlles. Tenia les faccions de la cara estretes i anguloses (els ulls ametllats, la boca i el nas fins i punxeguts), i les espatlles amples, però ella era prima. Em recordava les fotografies de la Greta Garbo. El cor se’m va posar a bategar amb força. Mai no havia vist una dona bonica.
–No et preocupis pels paquets –em va dir–. Surt a jugar. Fa sol. No has de perdre el temps aquí dins a les fosques. Vés, vés. –Parlava l’anglès amb accent estranger, com les altres dones de l’edifici, però la seva veu era suau, gairebé musical, i les seves paraules em van sobtar. La mare no m’havia insistit mai que aprofités els moments de plaer, encara que fos el plaer d’un carrer assolellat. Vaig acabar de baixar les escales tota contenta. Sabia que era la nova veïna. («Una pèl-roja Ukrainishe casada amb un jueu», havia comentat la mare en un to sec tot just feia dos o tres dies.)
Un parell de dies més tard, quan acabàvem de sopar, va sonar el timbre i jo vaig anar a obrir. Era ella.
–Jo... jo... –Va deixar anar unes rialles esquerdades, avergonyida.– La teva mare m’ha convidat. –Es veia diferent, allà, dreta a la porta, tosca i maldestra, una pagerola de cara bonica; no s’assemblava gens ni mica a aquella dona preciosa del replà. A l’instant em vaig sentir segura i generosa.
–Passi. –Em vaig apartar tota educada dins del rebedor minúscul perquè ella pogués passar cap a la cuina.
–Segui, segui –va dir la mare, amb un to de veu aspre però cordial, molt diferent del seu to aspre i imperiós habitual–. Prengui una tassa de cafè i una mica de pastís. –Va empènyer el meu germà.– Aparta’t. Deixa seure la senyora Levine al banc. –Al llarg d’un costat de la taula hi havia un banc de fusta de respatller alt; el meu germà i jo sempre ens afanyàvem a ocupar-ne tant d’espai com podíem.
–¿Li ve de gust una copa de Schnapps? –El pare, tan ben plantat i afable, somreia orgullós de veure que la seva dona era tan educada amb una gentil.
–Oh, no –va respondre la Nettie–, em pujaria al cap, i si us plau –va afegir, adreçant-se fervorosament a la mare–, digui’m Nettie, no pas senyora Levine.
La mare es va posar vermella, complaguda i confosa. Com feia sempre quan se sentia insegura, de seguida va canviar de tema fent una insinuació.
–Encara no he vist el senyor Levine, oi? –va dir. Per a ella, era una pregunta neutral, per a qualsevol altra persona era una afirmació categòrica que vorejava l’acusació.
–No, no l’ha vist –va dir la Nettie, somrient–. No és aquí. Ara mateix és en algun punt del Pacífic.
–Oy vay, és a l’exèrcit –va fer la mare, que començava a perdre color a les galtes. Estàvem en guerra. El meu germà tenia setze anys, el pare prop de cinquanta. A la mare l’havien deixada tranquil·la. El seu sentiment de culpabilitat era excessiu.
–No –va dir la Nettie, que semblava confosa–. És a la marina mercant. –No crec que entengués del tot la diferència. La mare, de ben segur, no l’entenia. Va mirar el pare amb una expressió interrogant. Ell va arronsar les espatlles amb cara de no entendre res.
–És mariner, mama –va dir de seguida el meu germà–. Fa de mariner, però no està a la marina. Treballa en vaixells per a empreses privades.
–Però em pensava que el senyor Levine era jueu –va replicar la mare en un to innocent.
El meu germà es va posar vermell com un tomàquet, però la Nettie només va somriure orgullosa.
–Sí, ho és –va dir.
La mare no va gosar dir el que tenia ganes de dir: Impossible! ¿Per què un jueu hauria de voler treballar en un vaixell?
Va resultar que tot el que estava relacionat amb la Nettie era impossible. Era una gentil casada amb un jueu que no era com cap dels jueus que havíem conegut mai. Sola gairebé sempre i, aparentment, lliure per viure on volgués, havia triat de viure entre jueus de classe treballadora que no li oferien res, ni caritat. Semblava que aquella dona guapa i sensual que provocava mirades fugaces d’enveja i curiositat valorava amb desmesura la vida de les dones respectables i sense gràcia. Lloava generosament la mare per les seves aptituds com a mestressa de casa –la seva habilitat per treure el màxim profit d’un salari baix, per fer que la casa sempre fes olor i que els nens estiguessin contents d’estar-se a casa– com si aquestes aptituds fossin un tresor, un do preciós que a ella li havia estat negat i que simbolitzava un tipus de vida del qual havia estat exclosa. La mare –en el fons tan fascinada com qualsevol altre per l’encant de la Nettie– la mirava pensarosa quan intentava (sovint d’una manera vaga i incoherent) parlar de les diferències que hi havia entre elles, i començava dient: «Però vostè ara és una dona casada. Ja les aprendrà, aquestes coses. No són res. No costen gens d’aprendre». Aleshores la Nettie es posava vermella i amb una expressió de dolor feia que no amb el cap. La mare no ho entenia, i ella no ho sabia explicar.
Rick Levine va tornar a Nova York quan feia dos mesos que la Nettie s’havia traslladat a l’edifici. Ella estava molt orgullosa del seu mariner alt, moreno i barbut –en presumia al carrer davant de les adolescents de qui s’havia fet amiga, l’arrossegava cap a nosaltres per presentar-nos-el o l’obligava a acompanyar-la a la botiga de comestibles– i es va transformar visiblement. Tenia la pell més lluminosa. Als ulls verds i ametllats se li veien uns punts de llum. Tots els seus moviments tenien una gràcia diferent: la manera com caminava, com movia les mans, com s’allisava els cabells cap enrere. De sobte, tota la seva persona va adquirir un aire aristocràtic. La seva bellesa es va intensificar. Era intocable.
Jo vaig veure aquell canvi i vaig quedar magnetitzada. Al matí em despertava i em preguntava si aquell dia me la trobaria al replà. Si no la veia, buscava una excusa per