Els més morenos i els més esbojarrats de tots eren els Levinson –des d’en Sonny, el fill més gran, fins a la Dorothy, l’única filla, passant pel meu estimat Davey. Eren tan ben plantats que costava mirar-los directament. Dos estius seguits vam compartir un bungalou doble amb els Levinson, i jo sempre estava pendent de quan obrien i tancaven la porta mosquitera, que compartia els muntants amb la nostra. Recordo aquells estius com un remolí de llambreigs de rínxols negres i lluents sota el sol del migdia o com un parell d’ulls negres enriolats i murris que, des de l’ombra resplendent, llançaven mirades breus i ràpides. Sempre anaven a un lloc o altre o en portaven alguna de cap. Fessin el que fessin, era el que calia fer. Anessin on anessin, era el lloc on s’havia d’anar. Jo em moria de ganes que em convidessin a acompanyar-los, però no ho feien mai. Em quedava al bungalou amb la mare o llegia a l’herba, vora el bungalou, mentre ells sortien corrents cap a la intensitat del dolç aire estiuenc a caçar salamandres i granotes, explorar cases abandonades, capbussar-se una vegada i una altra al llac, sentir com el sol els cremava la pell nua i morena, quan ja feia una bona estona que a mi m’havien cridat per anar a sopar.
La Dorothy, el seu marit i jo vam anar a un restaurant al Village, i la conversa es va endinsar plenament en el passat. El marit de la Dorothy, un comptable, sabia que no hi tenia res a fer i es va acontentar de bon grat a fer el paper de públic tot el vespre. La Dorothy i jo, absortes en cada retall de la memòria –Grand Street, el Bronx, Ben’s Bungalows– parlàvem intentant cridar més que l’altra, xisclant i rient de tot i de res.
La Dorothy no parava de preguntar si recordava això o allò. ¿Te’n recordes, d’aquella casa abandonada del bosc? ¿Recordes com collíem móres lluny, en aquells turons alts? ¿I com acabàvem amb el cul ple de rascades quan ens estiràvem entre els esbarzers per magrejar-nos? ¿Recordes l’animació i la vulgaritat de les dones al porxo el diumenge a la nit? Els records de la Dorothy eren plens de detalls, els meus eren vagues. No era només perquè ella tenia vuit anys més. Era una Levinson. Ella ho va viure més plenament que jo.
Mentrestant, jo no parava de preguntar: ¿Com està en Sonny? ¿Com estan en Larry i en Miltie? I el teu pare, ¿com està? (No vaig preguntar per la senyora Levinson, perquè era morta, i no vaig preguntar per en Davey, ara rabí de Jerusalem, perquè no ho volia saber.)
–¿En Sonny? –va dir la Dorothy–. L’única cosa que fem és psicoanalitzar. Psicoanalitzar, psicoanalitzar. Quan en Sonny era a l’exèrcit, la mare va caure malalta. El pare l’havia deixada. En Sonny va venir a casa. Es va agenollar vora el seu llit i va dir: «Jo et cuidaré, mama». Ella va dir: «Vull en Jake». En Sonny se’n va anar. Més endavant, va dir: «Quan em vaig adonar que ella l’estimava més a ell que a mi em vaig dir a mi mateix, “que la bombin”». Però no ho va superar mai. Té una dona bonica, uns bons fills, viu a prop meu. Ja saps que encara vivim tots al centre, oi? És clar que ho saps. Així doncs, en Sonny ve a casa, al sofà hi seu una amiga, ell fa una mirada a l’entorn, mou el cap en direcció al dormitori i diu: he de parlar amb tu; la meva amiga es posa a riure. Però res més. No compartim res, de fet. Ve a casa, el psicoanalitzo i se’n va. ¿En Larry? Ara pesa 109 kg. Té xicota però encara viu al pis vell d’Essex Street, la noia val més que no es faci il·lusions d’un compromís, només fa sis anys que surt amb ella. En Davey! ¿No vols saber com està en Davey? En Davey és meravellós! ¿Qui hauria dit mai que al meu germà petit li sortiria la vena espiritual? Doncs ho és. És espiritual».
Vaig estar a punt de dir: «Això és ridícul». Vaig callar a temps. Però no ho podia deixar córrer. Havia callat mentre em parlava d’en Sonny i d’en Larry, però ara vaig sentir la necessitat de dir alguna cosa.
–Oh, Dorothy –vaig fer en un to que em va semblar suau–, en Davey no és una persona religiosa.
La Dorothy va abaixar la vista cap a la taula i va arrufar les celles. Quan va tornar a aixecar el cap, els ulls li brillaven i a la boca hi tenia un somriure insegur.
–¿Què vols dir? –va preguntar.
–Si en Davey se n’hagués anat d’Essex Street als divuit anys, avui no seria una persona religiosa –vaig dir–. Busca la manera de recompondre la seva vida, i no està dotat per fer-ho. Per això s’ha tornat religiós. Que sigui rabí a Jerusalem indica fins a quin punt està perdut, no pas que s’hagi trobat a si mateix.
La Dorothy va assentir amb el cap. Quan va tornar a parlar, ho va fer molt fluixet, cosa no gaire habitual en ella.
–Suposo que és una manera de veure-ho –va dir. Jo vaig riure i vaig arronsar les espatlles. Vam deixar-ho córrer.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.