Si comptés les hores que em vaig estar asseguda a la taula de la cuina mentre la Nettie feia ganxet, sumarien ben bé dos o tres anys. Solia anar-hi a última hora de la tarda i sovint al vespre, havent sopat. Ella feia puntes i jo observava el moviment del ganxet; era la nostra manera d’estar juntes. Ella deixava anar la imaginació en veu alta mentre treballava i jo escoltava, activament, les seves fantasies.
«No seria fantàstic que...», començava dient sempre. A partir d’aquí, amb la mateixa facilitat amb què feia passar el fil de seda entre els dits, anava teixint un relat amb final feliç i relacionat amb l’amor o els diners. Com els arguments de les novel·letes roses que llegia (movia els llavis al mateix ritme que anava passant a poc a poc els ulls per la pàgina), les seves fantasies eren senzilles, repetitives, avorrides. Les que tenien a veure amb els diners les solia començar dient: «No seria fantàstic que una velleta travessés el carrer i quan un camió estigués a punt d’atropellar-la, jo la salvés i ella digués: “Oh, maca, com t’ho puc agrair; té, agafa això”, i em donés el collaret que portava i jo el vengués per mil dòlars». O bé: «No seria fantàstic que un dia jo, asseguda en un banc del parc, veiés entre els taulons una bossa de paper marró que ningú no tocava perquè estava arrugada i bruta, i que jo l’obrís i hi trobés mil dòlars a dins». (A finals dels anys quaranta, en alguns cercles socials, mil era com un milió.)
Li agradaven molt més les fantasies centrades en l’amor, i s’hi esplaiava amb tot detall: «No seria fantàstic que un dia jo baixés del tramvia, rellisqués, em torcés el turmell, em portessin a l’hospital i el metge que em vingués a atendre fos molt ben plantat, amable i afable, que em mirés la cara i jo el mirés a ell i que ni ell ni jo no poguéssim apartar els ulls de l’altre, com si haguéssim quedat enganxats, com si ens haguéssim estat mirant tota la vida i ara tinguéssim por d’apartar la mirada tan sols uns instants, i que ell em digués: “Fa temps que t’espero. ¿Et vols casar amb mi?”. I que jo li digués: “Però vostè és un metge, un home amb estudis, i jo sóc una pobra dona, ignorant sense estudis. S’avergonyirà de mi”. I que ell em digués: “Has de ser meva; no val la pena viure si no et puc tenir”, i ja està, a partir d’aquell dia estem junts per sempre».
De vegades, al cap d’una hora o més així, em deia: «Ara digue’m què t’agradaria que passés». I jo li deia: «No seria fantàstic que hi hagués una inundació, una epidèmia o una revolució, i que, encara que jo fos una noieta, em trobessin i em diguessin: “Com que parles tan bé has de guiar la gent per sortir d’aquest desastre”». Mai no somiava diners ni amor, sempre somiava que feia discursos eloqüents que feien que deu mil persones prenguessin consciència de la seva vida i que reaccionessin.
La Nettie em mirava fixament quan jo deia el que m’agradaria que passés. Se li apagava la lluïssor dels ulls, parava de moure els dits i els deixava caure a la falda. Crec que sempre esperava que «aquesta» vegada fos diferent, que aquesta vegada li expliqués alguna cosa més semblant a les seves fantasies, alguna cosa que la fes sentir-se bé, no pas que la deixés perplexa i incòmoda. Però ja devia saber que això era gairebé impossible. Si no, m’hauria demanat més sovint que li digués quines il·lusions tenia.
Quan tenia catorze anys, les peces de ganxet de la Nettie van ocupar un lloc destacat en un canvi crucial de la meva vida interior. Va ser l’any que va morir el pare, l’any que vaig començar a passar estones asseguda a la finestra de l’escala d’incendis a altes hores de la nit inventant-me històries. L’ambient de casa havia canviat i semblava el d’un dipòsit de cadàvers. El dol de la mare era primari i ho envaïa tot: xuclava l’oxigen de l’aire. Sempre que entrava al pis, m’entrava al cap i a tot el cos una sensació narcotitzant. Cap de nosaltres –ni el meu germà ni jo, i encara menys la mare– trobava consol en l’altre. Vivíem un exili junts, atrapats en un dolor comú. Per primera vegada vaig prendre consciència de la solitud de l’esperit, i vaig mirar cap al carrer, cap a la suggestivitat interna, la malenconia somiosa, que s’havia convertit en l’única font d’alleujament d’allò que jo de seguida vaig percebre com un estat de pèrdua i de derrota.
Vaig començar a asseure’m a la finestra que donava a l’escala d’incendis a la primavera, i ho vaig fer cada nit durant aquell primer i etern estiu, mentre la mare jeia al sofà darrere meu, gemegant, plorant, de vegades cridant ben entrada la nit, i el meu germà voltava d’esma pel pis, llegint o anant amunt i avall, i les úniques converses que teníem eren les frases educades i comunes: «Dóna’m un vas d’aigua» o «Tanca la finestra, que hi ha corrent d’aire», o «Surts? Porta llet, quan tornis». Jo trobava que només aconseguia sentir-me una mica millor asseient-me a l’ampit de la finestra amb les cames penjades i la cara mirant cap enfora, d’esquena a l’habitació que hi havia darrere meu.
La foscor i el silenci transformaven els carrers pobres i deixats de sota les nostres finestres. En l’aire nocturn hi havia una claredat, una suavitat i una plenitud d’una dolçor indescriptible que intensificava el màgic aïllament que buscava i que em portava fàcilment als meus somieigs. Tan bon punt m’asseia d’esquena al pis i amb els ulls clavats al carrer, la imaginació se’m posava a treballar amb avidesa. Aquella manera de somiejar només estava a un pas del «No seria fantàstic que» de la Nettie, però era un pas important. El meu somieig començava amb un «Suposem» i després no venien contes sobre salvaments sinó imaginacions de «gran significat». És a dir, les coses sempre s’acabaven malament però hi havia grandiositat en el desastre. Les meves històries romàntiques volien deixar clar precisament que la vida és tràgica. Endinsar-se «en la tragèdia» era salvar-se d’allò que jo entenia que eren les angoixes pedestres de la meva vida. Aquestes angoixes em semblaven mancades de sentit. I sabia que salvar-me de la manca de sentit ho era tot. Grandesa de significat era redempció. Era l’inici d’una escriptora adolescent. Havia començat a mitificar.
Els últims dies d’estiu, va aparèixer una dona que no havia vist mai pel barri i va començar a caminar pel nostre carrer, molt tard a la nit, i jo la mirava asseguda a la finestra que donava a l’escala d’incendis. No la veia mai durant el dia, però cada nit, a les onze en punt, feia cap. Era prima i de pell blanca. Una mata de cabells negres i embullats li emmarcava la cara. Tenia les espatlles estretes i anguloses. Anava maquillada i portava talons alts. Les mitges li feien bosses i arrugues al voltant dels turmells, i quan caminava se li notava una certa desconnexió muscular, com si l’haguessin desmuntada com un titella i l’haguessin tornat a muntar malament. De vegades portava un xal prim amb un estampat tropical. Era, en conjunt, un ésser singular, en aquells carrers plens a vessar de respectabilitat de classe obrera, però jo vaig acceptar la seva presència sense pensar, de la mateixa manera que acceptava les altres persones singulars del carrer. O almenys això em pensava.
Una nit de començament de tardor, jo l’observava mentre avançava a batzegades pel carrer i llavors em vaig girar de cara a la sala d’estar, on el meu germà llegia i la mare jeia al sofà. Vaig cridar el meu germà perquè vingués a la finestra