També cuinava amb el forn; feia menjars horribles, com una mena de pa, sempre la mateixa massa rígida i mig crua. En partia un tros, se l’acostava al nas amb un gest exagerat, inhalava profundament, deia que era menjar dels déus i ens el donava a la Marilyn o a mi. «És bo, eh?», deia, amb la mirada brillant, i jo feia que sí amb el cap, el mastegava tan de pressa com podia per fer-lo baixar (podia trigar ben bé tres o quatre minuts), sabent que notaria aquell pes a l’estómac tot el dia. Però jo me’l volia empassar. Sabia que la senyora Kerner estaria més desorientada que de costum si no ho feia (¿què havia fet malament, ara?, es preguntaria), i crec que vaig adoptar una actitud protectora cap a ella des de la primera vegada que vam estar juntes.
Mai no acabava de passar l’aspiradora per la moqueta perquè a mig fer es parava, feia mitja volta (de vegades sense apagar l’aspiradora) i anava corrents a una habitació o a la cuina, on la Marilyn i jo estàvem llegint o dibuixant, i, amb les mans a la cara i els ulls brillants, exclamava: «Oy, noies! Aquesta tarda he llegit un article al diari. Una dona –pobra, bona i bonica– travessava corrent el carrer, amb l’últim penic a la mà per comprar llet per a una criatura malalta que havia deixat a dalt al pis; només la va deixar un minut per comprar llet; llavors un cotxe gira a tota velocitat a la cantonada, l’atropella, la fa caure, la xafa i la destrossa. Oh gevalt! La gent hi va corrents. Sang pertot arreu! Tot queda xop de sang. Se l’enduen. ¿I sabeu què? No us ho creuríeu mai. Cap ment humana no podria imaginar mai el que va passar aleshores. ¿Esteu preparades? Una hora més tard, troben la seva mà a la cuneta. I encara aferrava el penic».
La Marilyn, si estava dibuixant, no es recordava de deixar el carbonet sobre la taula. Jo, si estava llegint, em quedava asseguda amb una pàgina entre els dits. Si al començament ens molestava veure-la a la porta, finalment sempre ens deixàvem embolcallar per aquella veu urgent i melodiosa. El cor se m’accelerava mentre ella parlava, i jo centrava tota l’atenció en els detalls inesperats que anava donant. La senyora Kerner era captivadora. Tenia la força dels qui tenen un talent innat per explicar contes –és a dir, d’aquells que saben donar forma i sentit a cada bocí d’experiència per mitjà del miracle del discurs narratiu.
La senyora Kerner no explicava històries per la necessitat filosòfica de donar sentit a tot. Més aviat valorava molt els sentiments, i les arts –la música, la pintura i la literatura– eren un conducte que duia cap a l’emoció pura. Explicava històries perquè anhelava viure en un món de bellesa entre persones cultes i sensibles. El sentiment, nenes, ho era tot. La vida d’una persona podia ser rica o pobra, digna d’un rescat o una cosa per llençar a la cuneta, segons si tenia o no la força del sentiment.
La senyora Kerner solia fer el seu discurs apassionat sobre l’art, la vida i els sentiments després d’explicar-nos alguna anècdota. De vegades s’arremangava les mànigues i anava corrents cap al piano, que havien comprat per quaranta dòlars malgrat les protestes del senyor Kerner, perquè la Marilyn, que el detestava i mai no el tocava, pogués portar a casa, ben bé a dins de casa, Chopin, Rakhmàninov, Mozart. El piano s’estava al vestíbul sense que ningú el toqués, tret de les dues o tres vegades a la setmana que la senyora Kerner s’hi acostava corrents, fregava la banqueta amb les faldilles, s’hi asseia amb els gestos exagerats d’un pianista, alçava els braços ben enlaire i descarregava amb força els dits damunt les tecles per fer els primers compassos dels «Remers del Volga». I prou. Això era l’única cosa que sabia tocar. Els primers compassos d’«Els remers del Volga». I els repetia deu o vint vegades sense que minvés ni una gota l’interès tant per part seva com nostra.
La frisança pel piano generalment li venia als últims moments de la tarda, quan, enardida per l’estona d’èxtasi que havíem compartit durant el relat, perdia la noció del temps. Mentre graponejava les tecles del piano, s’obria la porta, i nosaltres quedàvem paralitzades. El senyor Kerner ens mirava en silenci. Després passava per davant nostre, entrava a dins, feia un tomb per la sala d’estar, tornava al vestíbul, penjava l’abric amb compte a l’armari del rebedor (era l’home més primmirat que havia conegut mai), deia: «Aquesta casa sembla una cort. ¿Què has fet en tot el dia?», tornava a entrar a la sala d’estar, s’asseia en una de les butaques entapissades i es posava a llegir el diari. Nosaltres fugíem de seguida: la senyora Kerner cap a la cuina, la Marilyn cap a l’habitació i jo cap a la porta.
Un dissabte al matí, la Marilyn i jo vam decidir anar a Tremont Avenue, el principal carrer comercial del nostre barri. Quan érem a l’entrada, la Marilyn es va recordar que no havia agafat el moneder. Vam tornar a pujar les escales, vam entrar disparades al pis dels Kerner i vam anar directament a l’habitació, la Marilyn primer, jo al darrere. La Marilyn es va aturar en sec a la porta i jo vaig xocar amb ella. Posant les mans a la seva esquena, vaig mirar per damunt la seva espatlla cap a dins l’habitació. El senyor i la senyora Kerner eren en un dels llits de caoba, ell a sobre d’ella, tots dos tapats amb una manta; només se’ls veia el tors nu. A ell no li vèiem la cara, ella tirava el cap enrere, amb els ulls tancats i la boca torçada en un gemec silenciós. Amb les mans estrenyia fort l’esquena del marit, que li xuclava el coll. La convulsió va ser violenta i, ho vaig saber a l’instant, mútua. Una onada d’escalfor i de por em va recórrer tot el cos, des del coll fins a l’entrecuix. Va ser aquella reciprocitat.
Així doncs, d’una banda hi havia els Kerner, plens d’odi, units en secret en espasmes sexuals; i hi havia els meus pares, que s’estimaven, però el seu llit es mantenia cast a la vista de tothom. El pis de baix era un caos, el marit estava exiliat a la sala d’estar; la dona era una somiadora mig boja; el pis de dalt era net com una patena, el marit ocupava el centre, la dona era apassionada i s’aferrava a les seves opinions. Jo no volia fixar-me en aquestes diferències. No em semblaven ni sorprenents ni crucials. El que sí que se’m va gravar va ser que tant la senyora Kerner com la mare adoraven el sentiment romàntic i que totes dues eren casades.
Pugem per la Cinquena Avinguda. Avui tinc un mal dia. Em sento grassa i sola, atrapada en la meva vida fastigosa. Sé que hauria de ser a casa treballant i que sóc aquí fent el paper de filla obedient només per defugir l’escriptori. Tinc tanta ansietat que em fa mal l’estómac mentre camino. La mare, com sempre, sap que no pot fer res per mi, però la meva infelicitat la neguiteja. No para d’enraonar; un discurs llarg, tediós, inintel·ligible, sobre una cosina meva que vol divorciar-se.
Quan ens acostem a la biblioteca, un adepte d’una religió oriental (cap afaitat, pell translúcida, un sac d’ossos embolicats en gasa rosa i descolorida) es llança cap a nosaltres, oferint-nos amb una mà un exemplar dels escrits del seu guia. La mare no para d’enraonar, mentre aquell ésser vestit amb gasa es mou nerviós al voltant nostre i va deixant anar el seu discurs com un brunzit a l’aire, competint per acaparar la meva atenció. A l’últim, la mare se sent interrompuda. Es gira cap a ell. «¿Què passa?», li diu. «¿Què vol de mi? Digui-m’ho». Ell l’hi diu. Ella l’escolta fins que acaba. Després redreça les espatlles, es posa ben dreta amb tota la seva alçada de metre seixanta i diu: «Jove, sóc jueva i socialista. Em sembla que amb això ja en tinc prou per a tota la vida, ¿no troba?». El noi-home vestit de rosa queda encisat i, durant uns instants, desconcertat. «Els meus pares són jueus», confessa, «però sens dubte no són socialistes». La mare el mira fixament, mou el cap, m’estreny fort el braç amb els dits i se m’endú avinguda amunt.
–Sembla mentida! –diu–, un noi jueu simpàtic s’afaita el cap i es posa a xerrar pels carrers. Un món ple de bojos. Divorcis pertot arreu, i si no és un divorci, això. Quina generació, la vostra!
–No comencis, mama –dic–. No vull tornar a sentir bestieses de les teves.
–Bestieses, bestieses –diu–, però és veritat. Féssim el que féssim, no ens ensorràvem pels carrers com feu vosaltres. Teníem ordre, calma, dignitat. Les famílies estaven unides i la gent feia una vida decent.
–Això és una ximpleria. No feien una vida decent, sinó una