Vladyka el va mirar anar.
– — Mdaaaa, fins que no cridis, no ho faran… No se’ls va creure del tot. – va baixar al vestíbul i va cridar.
– — Porta Kazulia Vasya a mi, Vladyka vol menjar!!!
A les ordres de Generalisifilis, la gent simplement va llançar voluntaris entre: deu perseguidors de partits dirigits pel general Zasrat Zasratich, Cherevich Chmor Iko Top Wow i Kazulia Zeka Lee. La despedida estava acompanyada per una vocal folk coral, similar al “comiat d’un eslau”.
No se sap qui va plagiar aquesta melodia: Galups o eslaus, només la van anomenar “comiat de Kazuli” i van imitar la part dels populars instruments orquestrals Galupsky a la seva veu, i capell, la coral local de ball dance tap and tap, sota la direcció del mateix Semisrak, que va batre alhora mezzo-soprano i contrabaix. En general, alguns cantaven, per dir-ho, mentre que d’altres tancaven el forat.
I els viatgers de negocis van intentar pujar enrere, es tracta de voluntaris, però es van llençar i quan es va tancar l’últim forat, llavors tots els membres del viatge de negocis van oblidar immediatament el lloc des d’on van ser escortats, sobretot perquè estaven en silenci complet i capvespre. Va caure la nit i la lluna i les estrelles van aparèixer al cel. L’equip no era conscient de l’entorn i la por va anar desapareixent gradualment com es veia al seu voltant. La bellesa no és com en aquests forats. I per què no van estar d’acord immediatament? Mdddddaaaa!!! Bellesa!!! Almenys se n’alegrarien, però el càrrec es va fer sentir, més precisament, a dir en termes humans: el budell li dolia i esmorteïa. I l’energia alimentària els arribava a través dels micropores dels fragments, on es va absorbir, evitant que els ossos s’assequessin, com l’oli lubricant. Però tot va passar tan ràpidament que els membres de l’equip ni tan sols van menjar i no van prendre pellets irradiats per a Kazuli abans de sortir de Galupia. El plaer de la bellesa que l’envolta es va convertir gradualment en un estat dolentament dolent. I els compostos del petroli van començar a esquerdar-se.
– — Che menjarà? – Cherevich Chmoreko no ho va poder suportar.
– — Vostè és el principal, tu i pensa en com alimentar les tapes. – va respondre amb un somriure el general Zasratich.
– — I quina és la vostra tasca? – amb malícia, xiscles i engreix al cos oficial de Cherevich. Al cap i a la fi, van tenir dos del seu personal Kazul, i després un per tots. – La meva feina consisteix en pensar, i enxampar i robar sense paraula, de manera que no em distreu. Cherepuk va mirar severament a Cherevich i va abraçar.
– — La nostra tasca és protegir la tassa!!
– — I menjar … – Cherevich va aixecar un ganxet i va mirar altament des de l’alt.
El general Shrovet no va dir res, va girar cap als fragments i va ordenar:
– — Determineu-vos!!!! – és a dir, construir. Tots els fragments s’instal·len instantàniament en una línia a l’espera de l’equip.
– — Així, lluitadors!! – Cherepuk va examinar els fragments dels seus subordinats, fixant-se per separat en l’esperança de trobar alguna cosa en contra de l’estatut, però de cap manera.
– — Els meus fills!!! Aneu pares i busqueu!!!! Ràpid!!! OOOOTOTSTOOOY!!!!
– — I què buscar, fill? – va preguntar un dels combatents. Permeteu-me que expliqui que el “fill” és una crida a la gent gran, i al “pare” – al més jove o subordinat.
– — No sóc el teu fill, Chmyr. Sóc el teu general!! – Zasratich era indigne, era conservador i s’hi acostumava a la forma antiga, al rang i al càrrec, en cas contrari, la disciplina és en va. – entendre?
– — Sí, fill!!! – els combatents van respondre a l’uníson. Els van ensenyar d’una manera nova i no entenien de què parlava el general.
– — Oboltus … – va escopir Zasratich i va mirar els seus companys. No va ser la generació anterior, va pensar. – I el que cal buscar és preguntar a Cherevich. – i amb un somriure va fer una ullada al senyor Chmor Iko.
– — He oblidat, olis podrits, que jo – sóc Rev.?! Per desobediència, sereu privats d’aliments!! Ho heu sentit tot?
– — La boca del qual és la part més important, la reverend a la Fossa, i aquí teniu el FOOMOO comú!! va cridar el general i va trepitjar olis. – Encara esteu aquí? va girar els combatents, que instantàniament es van escapar a la foscor. Cherevich va fer un cop de ràbia com una bombolla de sabó, però es va abstenir i no va dir res.
– — No et disputis. – els va tranquil·litzar Casúlia. – No ens podem barallar. Tots estem a la mateixa merda. Juguem amb alguna cosa millor? Seieu en cercle…
Tots els combatents corrien per l’herba; ensopega, va caure, es va aixecar ràpidament i, fins i tot, sentint-se cansat, no es va atrevir a alentir-se. Ordre: hi ha una comanda.
– — I quant temps correrem? -preguntà el primer, fent un cop de mà per la segona.
– — Uh.., uh.., uh.. respireu. – va respondre el veí, va trepitjar alguna cosa i va rodar el cap sobre els talons. Un tercer, el cinquè i el desè van topar amb ell i també van perdre l’equilibri i van caure. La resta es va escapar.
– — Ei idiotes, espera!! – va cridar el primer, però: el quart, el sisè, el setè, el vuitè i el novè no van escoltar i es van amagar a les fosques. – aquí teniu els moltons…
– — I qui són aquests moltons? va preguntar el cinquè, anivellant l’os de la cama. Ella va girar el genoll cap avall.
– — No ho sé – va respondre el segon i, amb dificultat, va treure l’os de les cames del desè crani. La densitat dels fragments no era aparentment tan forta com l’acer i, per tant, amb un bon impacte, el crani no podia esquerdar-se, sinó absorbir un objecte més nítid, com en aquest cas.
– — Què farem? – va preguntar el primer. – seguiu?
– — Amb olis paralitzats?! Nooo Cal que arribeu als vostres sentits i relaxeu-vos. – va suggerir el tercer i va llançar l’os trencat a la gespa.
– — Ai! – va cridar algú a les fosques. Els fragments estaven alerta.
– — Qui ho va cridar? – va xiuxiuejar el segon.
– — No jo?! – va sorprendre el primer.
– — I no jo. – va repetir el cinquè.
– — I generalment sóc sord i mut. – Va parlar en el primer dècim de la seva vida i va escridassar.. – Una vegada, una vegada, rave, abyrvalg… dic, companys, dic!!! va cridar i va saltar com un bàsquet.
– — Tranquil. – el primer va ladrar. – Vés millor a mirar d’on va sortir el crit.
– — No hi ha basars. – i el desè, d’alegria que va rebre el comandament, es va fugir, va córrer immediatament i va agrair a tothom així i va tornar a fugir.
Un moment després, després de la desaparició en la foscor completa de la desena, es va produir un soroll i un xiulet, que es va intensificar a mesura que s’acostava la fricció contra l’atmosfera.
Sí! el front al front va aterrar a la cinquena desena arribada.
– — Què vols un basar? – El cinquè va saltar als seus peus i va prendre una posició de lluita.
– — Frens, creixents. Allà, allà. – el desè apuntat amb un os a la foscor d’on va volar. – allà, de forma amable, algú sol passar, resplendent, i el més important, escarmentat.
– — Sooooo! I així. –