– — Ahh? 1 Per què em mires així? Podem recórrer fins on: a la dreta, a l’esquerra, a l’esquena, cap endavant, amunt, avall… Almenys on, encara tornem aquí.
– — Per què? – van preguntar a tothom amb cor.
– — Terra perquè és rodona. – va contestar el pardal i va tornar a patir. – Vaig volar, segons la idea, aquí.. vaig volar. Sentiu? Vaig volar, però no vaig anar ni va córrer … – Stasyan es va aixecar i va esgarrapar-se la cua de cua. – cua, està creixent?
– — Anem, no patiu. – Va agafar el crani i va prendre una posició de lluita. Els combatents el van seguir. Stasyan es va recular.
– — No, no, què ets?! Em vaig recordar. Aquesta bola lluminosa, el Sol, va rodar per allà … – i va assenyalar cap a l’est. – i jo vaig volar cap als seus brots. Així que hem de córrer cap a la part posterior, on el sol s’amaga darrere d’una franja.
– — Horitzó.
– — Ah, sí. L’escriptor més savi. – Stasyan va treure l’ala calva al cel com un poeta. – Voot …, Uh… En resum, a l’esquena. Allà on s’amagava – vaig volar, però ara necessito córrer, on s’enfila.
– — I què hi ha? – preguntà Casulia.
– — Hi ha Chelyabinsk, o millor dit River Tech. I hi va haver una vegada una explosió i tanta deliciosa radioactivitat que tot resplendeix. I encara hi ha una deixalleria de ràdio mundial. Hi ha aquest bé per a les edats eternes. – — I Stasyan va arquejar l’esquena, exposant el pit amb una roda.
– — Bé, així que van córrer que ens quedem com els escuradents en un barril? – va saltar Casulia.
– — Lluitadors, construcció!! – va ordenar el crani i es va caure tot un rajolí alineat. – Begoooo, darrere del pardal, marxa!!!
I tot corria tot el contrari, deixant enrere tubercles de pols del país. I el sol es va pujar per sobre dels seus caps. Es van accelerar tan ràpidament que la nit ja no tenia temps de venir. I el Sol començava a caure a poc a poc i tot era més i més ràpid. I així la velocitat dels corredors va accelerar tant que ja es van aixecar per trobar-los al capvespre i van anar cap a l’est. I el dia es substituïa per nit, i nit de dia en un segon. Amb la rapidesa que van recórrer boscos i camps, mars i oceans, ni tan sols tenint temps de mullar-se, havent rondat el globus unes cinc o cent vegades, no vaig comptar i la seva força va començar a excedir-se.
– — Estigueu, poseu-vos gats vergonyosos – xutant, trontollant darrere de cinc i deu voltes al voltant de la terra el revereter Cherevich Chmor Iko. – Estada!! – i va caure a terra. Botva es va aturar i també va decidir afanyar-se al turó. De sobte, va aparèixer un forat des del turó i Generalisiphilis va sortir.
– — Què és? – es va indignar. “Encara no has sortit del lloc?” Els paràsits. Doncs cerca ràpidament! I llavors., I llavors.,?! – el síndrome nerviós va trepitjar i va caure sense sentir-se, clavant el costat esquerre de la barbeta, el tipus cardíac va caure malalt. I no tenien cor, probablement… Però els viatgers van decidir desaparèixer ràpidament fora de la vista de la ira de Golupyan.
Era la nit i tothom volia menjar.
– — Bé, esteu tots cansats? va preguntar Zeka.
– — Sí!! – els altres van respondre amb dificultat.
– — A continuació, mantingueu el pardal. Encara estic escorrent el radik amb el meu fons. – va suggerir Casulia.
– — Per què, d’acord, jo mateix puc estar a sota vostre, sobretot perquè fins i tot dormo millor després. – va suggerir Stasyan. Per descomptat, va mentir que va ser apedregat després de la succió de Kazulia, de fet que estava malalt després d’aquest matí… O després d’un assot?! En resum, el matí següent es mostrarà.
Però els fragments estaven tan morts de fam que no van sentir les ofertes del pardal i li van tirar de puny. Va cridar Stasyan, però era massa tard. Tots tenien somni cec i volien menjar!!!…
cinquè apulasa
la traïció forçada
Al matí, els viatgers es van aixecar ben d’hora, es van quedar afamats de la fam, es van anar enfilant tranquil·lament fins a un pardal adormit, que en un somni va volar dolçament i no va sospitar que ell mateix s’aturava en termes de radiació. Més precisament, mai es convertiria en no radioactiu. A més, no va interferir en el seu procediment refectori, però aparentment els agradava rebre aliments amb dificultat, i no per res. I ara Casulia es rastrerava darrere dels fragments i, com que Stasyan era el doble de fragments i superior a Kazulia, el podia esclafar amb son, defensant-se reflexivament, cosa que aportava color a l’àpat dels mutants. Després de despertar-se completament, el pardal va comprendre el seu paper, que era perjudicial per a ell, i veient com els galups eren sintonitzats fanàticament, simplement jugava amb ells, fingint ser víctima. Doncs la pressa d’aquests ossos per guanyar menjar.
Van saltar alhora i van aixafar Stasian a terra Zasratich i Chmor Iko junts, per estrany, van estrènyer les espatlles del pardal, permetent a Kazulia pujar cap amunt i tocar el seu fons fins al seu cos irradiat.
– — Ahhh!! Ahhh! – Va cridar el pardal, no tant pel dolor com per les molèsties. Tots alhora van saltar. I Casulia es va disculpar dolçament.
– — Disculpeu-me, si us plau, però el vostre contingut de ràdio nuclides, no és estrany, es recupera constantment a si mateix i us serà suficient per a molt de temps, potser fins i tot de tota la manera.
– — Exactament, però jo mateix puc estar sota vostre, sense aquestes aplicacions d’ossos de les cames que em provoquen dolor i humiliació sense confiança. – va respondre Stasyan, estirat aixafat a sota d’un paquet de fragments al voltant de les vores i al centre estava Casulia.
– — Ets capturat i, per tant, és millor callar, ets el nostre trofeu, i el que volem, ho farem amb tu. – va declarar Cherevich.
Stasyan va canviar la cara. Mai no s’hauria acudit a les inquietuds de la set de violència als Galups, però la declaració de Chmor Iko va tocar el seu orgull. Però va enganyar, com si s’hagués reconciliat amb el que va dir Cherevich, havent amagat l’odi i el ressentiment a la seva ànima. La venjança jutjarà tothom.
Pel que fa a la resta, a l’espera de menjar menjar escopint, alguns simplement van obeir l’ordre, mentre que d’altres en donaven. Però el petit ocell no ho va pensar, i va pensar que tothom el condemna amb la mirada i el mira, però de fet ell només es va quedar primer davant de Kazúlia. Però el seu dubte sobre la correcció del que va dir per tots no es va calmar.
– — I no em fixeu així. Jo sóc el principal i això! Si tornes a pensar en les escombraries diferents, jo el privaré de menjar!! És clar per a tothom?.
– — Mireu que no se us priva. – escapat de Zasratich.
– — Tranquil, tranquil. – va assegurar Casulia Zeka. – Vaig escopir … – tots es van posar en atenció. Casúlia es va il·luminar i va engrescar amb ganes tothom que va apuntar al crani i va baixar del pardal. Per això, digui el mateix Stasyan. Qui és en els nostres cims i quin lloc ocupa.
– — Sí, tot està olijat!! – va dir el pardal, i va pensar: “em podria protegir, si aconseguís trofeu, doncs… ja ho veurem.” – Ha corregut?!
I van córrer al mateix lloc que ahir, però lentament. Fins i tot molt lentament. Simplement és impossible imaginar-ho: bé, sooooooo lentament. Més lent que el ritme. I només Stasyan caminava, com sempre. Els vaig superar i vaig tornar constantment. Va veure amb burles com es mouen els galopets i li va semblar com si estiguessin fent una idea