Stasyan es va moure en el temps humà, i per tant el seu temps és més proper i més car, i ens basarem en ell.
– — Així no podeu estar al dia.
– — Què?
– — Zaaa, no esteu perseguint. Vull entendre quins tipus de persones sou. Té algun problema amb el temps intern? Aquí ho tinc, ja que la gent ho té de manera uniforme i clara. I tens trementina al papa, després restrenyiment. En general, sóc un ocell, no un rèptil. Necessito volar, disparar. He desenvolupat ales potents … – va alçar les extremitats i va mirar al seu voltant. La tristesa el va confondre i va sospirar al principi. – Uh… hi hauria plomes, arribarà la cua. Aquí és la darrera vegada que vaig córrer millor, però no la darrera. La radiació es restableix després, però l’energia no ho és. Sí, és interessant que tornis a embolicar-te amb la banya del moltó, les meves ales o les cames, aquesta nit?
– — Per dinar. – Casulia va estirar-se i en un salt va estendre les cames en el fil. Només ella el va entendre. I, per la resta, el seu discurs semblava ràpid, com si fos ràpid i exigent, com si l’heli hagués respir…
– — Per dinar? Potser també podeu dinar i un firefox, primer esmorzar, segon i cinc sopars?.. – Stasyan es va indignar. – el crani no s’esquerda, oi? Vostè, Chmoriko, i Stasyan vàreu fer una ullada a l’os de les cames de Cherevich, que també es va desprendre i es va penjar movent-se lentament en l’aire enmig del seu salt lent. Ell, però, va caure immediatament a la velocitat del nostre temps. – Doncs, doncs, em sucaràs aquesta vegada?
– — Nas! – va respondre la sotragada saludosa Casulia.
– — Seieu al nas? Així no tinc un nas. No sóc un gat calb? Que té el nas. I tinc un bec. – va confirmar el pardal i va fixar els ulls sobre el tubercle del qual sobrava el bigoti tan lentament, i després un nas esfèric.
– — El principal és que sigui el llenguatge. – va afegir la reverenda Cherevich. – parlant i podrit com un pardal…
Però Stasyan ja no els va escoltar i no els va mirar. Es va interessar per un nas des d’un forat amb bigoti, que s’enfilava lentament fora del forat. Era un talp, però Stasyan no ho sabia. Va agafar una palla que hi havia a prop i va pujar-la i la va enganxar a la narina i la va trepitjar a un lloc amb el nas i el bigoti al forat. La palla s’agitava lentament, seguida del mateix esternut lent. – Aachchkhiii … – va sortir de les fosses nasals i també lentament. Stasyan fins i tot va aconseguir fer una migdiada, mentre la palla tocava la terra, i el talp va tornar a començar a enfilar-se i es va mostrar lentament: al principi del bigoti, i després al nas. Sparrow va fer el mateix i va somriure. La palla es va remenar lentament i Stasyan la va lligar amb un bigoti. Hi va haver un esternut lent i una palla, com una palanca, va sortir lentament però monumentalment i es va treure d’un bigoti.
– — Ahhh!! – la mola va brollar i es va acostar, va treure una palla amb un bigoti, va sentir un dolor infernal i va fugir ràpidament com una panerola. Stasyan es va acostar i li va agafar l’estómac. I l’equip es va retirar per un sol salt en tot el temps passat. Stasyan va començar a avorrir-se i caminar: aquí i allà. I només es va penedir d’haver-li lligat el bigoti, quan va notar a prop una paperera fresca, que era un talp espantat. Sparrow va sortir i va dir feliçment:
– — Ohhhh, Forces Celestials, Núvols inclinats, sol rostit, gràcies!!! Ohhh, forces celestials!!!!! – i es va recordar de les mosques i va esclatar en les mosques, es va arrodonir com aleshores i va començar a esperar les mosques.
– — Bé, on són? – el pardal es preocupava en veu alta.
– — Ja som aquí, posa’t al dia! – va respondre el crani Zasratich.
– — Sí, no tu. Estic malalt de tu, necessito mosques. – i Stasyan va agitar les mans perquè la pudor es dissipés més àmpliament.
– — Ahh, whoooooooooooooooooooooo, vola? – va preguntar Cherevich.
– — SchA veure, només paciència. – i el pardal va començar a esperar, mirant al seu voltant.
Afortunadament, les restes per import de dos mil milions de mosques dirigides per la mateixa mosca de Honey es van passejar a la recerca de menjar, però, malauradament, dels vius que podrien fer menjar com Casulia els fragments, aquí només va quedar el talp i tot després de l’explosió, i ell. en general, no s’arrossegava fora del forat i no es va cagar al forat, però va sortir amb la cara, només per canviar la temperatura. O potser fins i tot es va arrossegar, o millor dit, quan va arruïnar per accident la zona infectada. Rondol, roncs i roncs… i merda.
Una olor preferida envoltava les fosses nasals de Honey i la seva gent. I va animar a tothom, embogit.
– — Ai, cal, vaja! – va cridar brusc. – Aquí és aquí? Vola sobre aquesta pila de dermis i menja-la bistrot. La nostra gent necessita força. – i tots van volar alhora i es van instal·lar en pardals, però els seus cervells no van funcionar a causa d’una llarga inanició i van tornar a caure pel mateix esquer. La fulla es va congelar i Stasyan va dir:
– — Hola, vola mel!!! No ho reconeixia??
– — Ah! – Sorprès amb por, Honey vola i de seguida va canviar. – Ohhhh!! És vostè, senyor viu? Quina felicitat meva veure’t viu!
– — Com veieu, i vosaltres, un insecte mut, m’heu llançat en moments difícils i ara estic en captivitat amb ells, potser fins i tot en l’esclavitud.
– — Com estic?
– — No, pitjor. Em fan servir
– — Com estàs??
– — No, com a menjar, però et rento per acord. I fins i tot si vaig menjar una mica el vostre, així que sense patir i, tot el que vaig menjar són en mi. Som un fort i fort… I tu, una mosca, Honey, em vas llençar en moments difícils.
– — Perdoneu-me, senyor, que anirem treballant – sobre un eixam de pes de gundel en cor.
– — Bé, està bé, aquí estan Llavors volem mentre no funcionen al nostre temps.
– — Córrer? – riu la mosca Honey. – al meu parer, no corren. Ni tan sols van.
– — Simplement pengen a l’aire. – Van tornar a aclarir les mosques en un cor i van riure de la mateixa manera.
– — Per què esteu rient? – Stasyan es va posar de peu. – bé, a l’infern amb ells. Els seus problemes són els seus, i els meus. Cada cabana té els seus cascavells. Així que vola!!!
I les mosques van bategar a l’uníson, de manera que la cançó va resultar: “I va dir que volaven, i va treure l’ala. I com si passés l’estepa de Txernòbil, es va aixecar per sobre del sòl”.
– — “Terra”, idiotes! – El crit va corregir Stasyan.
I el pardal va saltar, l’eixam va agafar-se i van volar sobre Golupy. I ben aviat van arribar als seus sentits, és a dir, a la velocitat temporal humana. I de seguida van entrar en pànic:
– — Ei, jeje! van cridar després de qui donava la mosca. “Espera, em vas prometre, paskudin.”
– — Et mataré, fill d’un gos i d’un xacal. – va cridar Cherevich.
– — Vosaltres vau ser el que el va espantar, i va bolcar!! – va explotar el crani a Cherevich.
– — No és culpa meva!! va cridar el Reverend i va plorar, entrecreuat de covards.
– — Ai, ah, ah fa mal!!! – es va treure de l’augment de Stasyan a les altures. Va veure com el col·lectiu de cims s’allunyava, on ningú no s’havia plantat per Chmor