Pierre Vilar espera que ningú no s’equivoqui sobre el sentit d’aquesta professió de fe: el seu marxisme «no és pas una opció políticomoral a priori, molt menys una fe cega». S’imposa a ell després de mig segle d’observació del món com una conclusió, i no un punt de partida. Dóna així una resposta, la seva resposta, a la dialèctica del concret i de la teoria que hem intentat de seguir «en construcció».
El vell historiador va viure encara més de vint anys, confiant-se de bona gana a entrevistadors (a François Dosse, el 1986) i lliurant-se lliurement als seus records el 1995 en el llibre Pensar històricament, Reflexions i records, (Vilar 1995b) aparegut en català, primer, i després traduït al castellà. Les recompenses sovint tardanes que es van acumular als darrers anys no van poder compensar les desgràcies que va suportar amb una excepcional valentia, la mort de la seva dona Gabriela Berrogain, la ceguesa progressiva finalment instal·lada, una prova terrible per a un home del món dels llibres. Però també, al fil d’aquests vint anys, va poder assistir a l’enfonsament de tot un món del qual ell havia celebrat el sorgiment.
I tanmateix, en un paisatge en ruïnes, sobreviu a través la seva obra una construcció de la intel·ligència, de la recerca i de l’esperit que encara és apta per a alimentar la nostra reflexió, i per convèncer-nos que la història, lluny de pesar sobre nosaltres com una fatalitat, encara s’ha de construir.
[*] Professor emèrit de la Universitat París 1 - Sorbona.
SEGONA PART
Anàlisi històrica, anàlisi de les estructures de les societats
PIERRE VILAR I L’ANÀLISI HISTÒRICA
Rosa Congost[*]
Entre els historiadors que reivindiquem el mestratge de Pierre Vilar, som molts els qui ens reconeixem sobretot als seus dubtes i a la seva manera d’interrogar els fets històrics. Per això, el tema de reflexió que he triat no ha estat pas el coneixement històric o el saber històric de Pierre Vilar, sinó la seva proposta d’anàlisi històrica.
D’una manera concreta, voldria reflexionar sobre algunes de les expressions que l’historiador Pierre Vilar va utilitzar al llarg de la seva vida professional per a definir el seu treball i, el que potser és més important, per definir i sintetitzar allò que considerava que devia ser el treball d’un bon historiador. Els qui han llegit Pierre Vilar saben que als seus escrits assumia moltes vegades el paper d’una mena d’historiador ideal: l’historiador ha de fer això, l’historiador ha de treballar en aquesta direcció. Molt sovint: l’historiador no pot desinteressar-se de tal cosa, l’historiador no havia d’acontentar-se amb això...
No era pas una actitud pedant ni estrictament professoral. Ans el contrari, en tant que demanava i exigia que l’historiador es fes preguntes, investigués, dubtés, sospités, aquesta manera de dirigir-se al lector reflectia una actitud humil, en la mesura en què era una manera de repetir-se a si mateix i de reconèixer públicament el que constituïa la base de la seva actitud com a historiador: la convicció que ser historiador no era una tasca fàcil i que calia armar-se intel·lectualment per combatre moltes idees que trobem ja fetes. Darrera la reivindicació d’anàlisi hi havia sobretot la voluntat de treballar científicament.
Hi ha dues expressions que em semblen especialment significatives i que constituiran el fil conductor d’aquesta exposició: història raonada, història en construcció. Hagués pogut escriure: història total, història marxista. Dues reivindicacions també vilarianes. Però si he optat per les primeres és bàsicament per tres raons que vull fer explícites des del començament.
La primera, perquè sé que, si parlo d’història total i història marxista, avui, a començaments del segle XXI, puc donar a entendre i fer pensar que estic parlant d’una forma arcaica, caduca i superada de concebre la història. Les dues etiquetes evoquen avui, per a molts, una historiografia pròpia dels anys seixanta del segle XX, sovint feta a base de models, que per alguns s’ha revelat del tot estèril, o fins i tot nefasta, i els més favorables consideren que ja ha donat tots els seus fruits. En canvi, les reivindicacions d’una història raonada i una història en construcció conviden a la reflexió i a la discussió obertes sobre maneres de treballar, d’escriure i d’ensenyar la història.
A més, em sembla, i aquesta és la segona raó, que aquestes dues expressions, inequívocament de Vilar, són les que permeten entendre millor la seva obra. És justament la reivindicació d’una història raonada i d’una història en construcció allò que fa que la història total i la història marxista de Pierre Vilar es diferenciïn d’altres històries totals i històries marxistes reivindicades per altres historiadors de la seva generació.
La tercera raó per la qual he triat aquestes dues fórmules —en realitat, aquestes dues idees— té a veure amb les dues anteriors però permet afegir-hi un element més personal. Per edat, dec pertànyer a la tercera generació de deixebles de Pierre Vilar. També per edat, i per professió, cada any assisteixo al redescobriment personal, íntim, d’alguns joves historiadors i historiadores de l’obra de Pierre Vilar. Ells constituiran, no en tinc cap dubte, la quarta i cinquena generació de deixebles del mestre.
Pierre Vilar va fer explícites les fonts d’inspiració de cadascuna de les dues expressions enunciades. La inspiració de la primera, història raonada, Pierre Vilar la va descobrir en un escrit de l’economista Schumpeter de 1942. Ens ho explica al text «Croissance économique et analyse historique», presentat a Estocolm el 1960, al I Congrés Internacional d’Història Econòmica. Vilar cita i reprodueix una frase de Schumpeter, economista no marxista, sobre Marx:
Va ser el primer economista de gran categoria en reconèixer i mostrar sistemàticament de quina manera la teoria econòmica pot convertir-se en anàlisi històrica i com l’exposició històrica pot convertir-se en història raonada (Vilar 1960a, 1982c: 23).
Pierre Vilar converteix l’expressió shumpeteriana en una mena de lema, una mena de guia de treball, un model mai acabat. En trobem exemples en el mateix text de 1960: l’historiador «pot intentar la història raonada de polítiques que no van ser mai ‘racionals’ ni sempre ‘raonables’». O en la introducció del llibre Iniciación al vocabulario del análisis histórico, que recull les classes impartides a la Sorbona a la dècada de 1970, tot fent referència a la resposta gairebé unànime dels aprenents d’historiadors, interrogats sobre el perquè de l’opció dels seus estudis: «per a conèixer el passat, amb l’objectiu de comprendre el present». Aquest és el comentari de Vilar:
La història tradicional també creia que ens faria «conèixer» el passat i inferir per al present algunes esporàdiques «lliçons de la història», banalment polítiques o vulgarment morals. El que esperem d’una història raonada és una altra cosa. Per expressar del que es tracta, tal vegada el millor seria invertir els termes de la resposta dels joves: s’ha de comprendre el passat per conèixer el present (Vilar 1980a: 12).
De fet, i no és pas menys important, aquesta autoexigència d’una història raonada també la trobem en el dia a dia de Pierre Vilar. Per exemple, quan corregeix l’interlocutor que li pregunta si «creu» que Catalunya és una nació o quan, en un congrés, interroga l’historiador que ha començat la seva intervenció dient: «abans, quan crèiem en les classes...» Creure? No és pas aquesta la tasca de l’historiador. L’historiador ha de pensar (Charle 1993).
La segona idea, la idea d’una història en construcció la desenvolupa Pierre Vilar al curs de l’Assaig de Diàleg amb Althusser, el 1973. En aquest cas ens trobem davant d’un comentari a la reivindicació d’Althusser: «cal construir el concepte d’història». Vilar hi contraposa una vella fórmula de Labrousse: «La història encara és per a fer». La rèplica a Althusser és, doncs, clara: no és el concepte d’història, és la mateixa història allò que cal construir.