Si el llegim amb atenció, hi veiem sobretot una crida a un estat d’alerta i de tensió continus, a l’agitació intel·lectual. Es tracta d’assumir constantment, diu, que hi ha sempre ordres socials antics, existents i naixents i que convé observar-los críticament. Es tracta també d’adquirir l’hàbit de dubtar, d’una forma sistemàtica, de qualsevol justificació de les coses existents —ja sigui el creixement econòmic, el dret, les classes, les nacions o els estats— per la simple constatació de la seva existència, és a dir, pel simple fet d’haver existit.
La tasca que demana Pierre Vilar —que no és còmoda ni fàcil— ataca frontalment una tendència força habitual als discursos de les ciències socials: la tendència a simplificar els fets històrics, a interpretar-los linealment a partir d’allò que ha esdevingut després, d’allò que ha seguit després. Pierre Vilar diu que només l’anàlisi històrica de la realitat pot combatre amb èxit aquesta tendència i que cal combatre-la per reconstruir la història real.
Les experiències viscudes, així com les influències intel·lectuals rebudes, multiplicades per la seva capacitat i disposició a utilitzar idees i conceptes proporcionats per altres ciències humanes i socials —ja sigui l’economia, la sociologia, la lingüística, la psicologia, o fins i tot la psicoanàlisi—, quan li van semblar útils o quan va sentir la necessitat de criticar-les, el converteixen sens dubte en un home del seu temps, però també en un historiador especialment conscient de les limitacions imposades per les circumstàncies històriques. Recordem els inicis de la introducció a Catalunya dins l’Espanya Moderna: «Perquè que ‘l’historiador és dins la història’... » (entre cometes, per recordar que la frase tenia autor). En la conferència ja citada de 1964, pronunciada en el Centre d’Intel·lectuals Catòlics, Pierre Vilar va utilitzar la mateixa frase de Marx per reflexionar sobre els condicionants històrics de l’ofici de l’historiador. Així: «L’historiador és dins la història i tota historiografia té un significat històric». I:
Nosaltres mateixos no ens en podem escapar. Un dels aspectes del nostre treball consisteix precisament en jutjar-nos a nosaltres mateixos, a cada instant, sobre la manera i la mesura com la nostra pròpia reflexió (i la dels nostres veïns) obeeix a la inflexió del moment. Ara bé, sens dubte la millor manera, no d’escapar-ne (perquè mai podem arribar a escapar-nos-en) a la pressió de la història, però si de dominar-la obeint-la, és tenir-ne plena consciència. I tot seguit fer l’esforç de pensar-la teòricament (en lloc de deixar-nos emportar empíricament per ella (Vilar 1982c: 357).
En aquesta darrera frase —«fer l’esforç de pensar teòricament la història, en lloc de deixar-nos portar empíricament per ella»— hi podem veure el germen d’una altra expressió de l’autor: «pensar històricament». És fàcil veure que aquesta expressió resumeix les dues que fins ara hem comentat : «la història raonada», «la història en construcció». És interessant de veure que també resumeix la importància de prendre consciència de viure en la història, de no deixar-nos portar empíricament per ella.
La idea, i fins i tot l’expressió d’un pensament històric, ja es troba a Catalunya dins l’Espanya Moderna, és a dir, als anys seixanta, i apareix força vegades a l’obra de Pierre Vilar. Per exemple, el 1973, al ja mencionat Assaig de diàleg amb Althusser, escriu que la història total no vol dir «dir-ho tot sobre tot», sinó «pensar-ho tot històricament» (Vilar 1973b, 1982c: 425). I afegeix: «Heus aquí el marxisme». Recordem-ho: no és el concepte d’història el que cal construir sinó la història mateixa. No es tracta de pensar la història sinó de pensar històricament.
Però no serà fins a final de la dècada de 1980 quan Pierre Vilar desenvolupi aquesta expressió per a donar-li un sentit molt més ampli. La conferència «Pensar històricament» revela un pas important: el missatge de Pierre Vilar no anava dirigit només als historiadors sinó a totes les persones interessades pel món actual.[2]
No vull pas insistir en aquesta idea, però vull presentar-la com a punt culminant d’un itinerari intel·lectual (Congost 2003). L’historiador Michel Vovelle, després d’haver comparat la Catalunya dins l’Espanya Moderna, la tesi doctoral de Vilar, a la Sagrada Família, ha afirmat que, després d’haver rellegit l’obra de Vilar, havia arribat a la conclusió que només hi havia una manera possible de definir-lo: Pierre Vilar havia estat, al llarg de la seva vida, un historiador en construcció.
Em sembla que no és casualitat, sinó fruit d’una coherència, que trobem unides i vives, al final de la seva vida, les preocupacions i inquietuds que hem vist que han marcat la seva obra i la seva trajectòria. Aquestes preocupacions van mantenir «viu» i «combatiu» el pensament de l’historiador i van inspirar la seva recerca i les seves reivindicacions: una història raonada el 1960, una història en construcció el 1973, pensar històricament el 1987... No són pas expressions que hagin estat pensades precisament per a fer més fàcil l’ofici d’historiador. Recordar-les aquí i avui vol ésser un estímul per a tots aquells que, com nosaltres, se senten prou forts per afrontar les dificultats de ser historiador el 2005. Pel que fa a aquells que pensin que només es tracta de fórmules… tant de bo que experimentin el desig de comprovar-ho!
[*] Professora de la Universitat de Girona. Una versió ampliada d’aquest text a Albareda et al. (2006), pp. 23-41.
[1] Es tracta d’una sessió organitzada a París, a l’Institut d’Histoire du Temps Présent, per l’historiador Jean-François Sirinelli.
[2] Es tracta de la conferència «Penser historiquement» que va pronunciar a Àvila el 30 de juliol de 1987, a la clausura del curs d’estiu de la Fundación Sánchez Albornoz. El text ha estat publicat en català (Vilar 1992b) i en castellà (Vilar 1992a; Vilar 2004).
PERSPECTIVES MARXISTES I CRÍTICA DE LA HISTÒRIA IDEALISTA (A L’ENTORN DE LA CONFERÈNCIA D’ESTOCOLM DE 1962)
Claude Mazauric[*]
Abans de presentar aquesta exposició, voldria fer un petit retrat de la meva situació: no he estat alumne ni deixeble de Pierre Vilar i mai no vaig tenir l’ocasió, durant els anys ja ben llunyans dels meus estudis, de gaudir de les seves lliçons, ni de participar en les reunions del seu seminari a l’École des Hautes Études (EHES), llevat d’una sola sessió a la qual un bon amic meu em va arrossegar mig d’amagat. Tampoc no vaig poder treballar a prop seu, ni aprofitar els seus valuosos consells, excepte l’any 1971, amb motiu de la redacció d’un article de l’Encyclopaedia Universalis per al qual l’editor va proposar com a títol «Història marxista», un títol que no em convencia gens. Només gràcies al seu vistiplau, que jo mateix li vaig sol·licitar, i al d’Albert Soboul, que ja havia obtingut inicialment, vaig poder transformar el títol en «Concepció marxista de la història», opció que va ser finalment l’escollida per a la publicació. En canvi, sí que sóc i he estat sempre un admirador incondicional de l’historiador Pierre Vilar, autor d’obres que ja formen part de mi i que han inspirat sempre les meves investigacions i la meva feina des dels anys 60, quan vaig tenir ocasió de conèixer-lo al Centre d’Études et de Recherches Marxistes de París, i especialment des que Vilar va assumir la responsabilitat d’ocupar la càtedra d’història econòmica i social de la Universitat de la Sorbona, en substitució de Camille-Ernest Labrousse. El gener de 1968, amb