Una nova etapa s’obra en la carrera encara molt activa de Pierre Vilar, si bé no produirà més llibres en francès fins al 1982. L’obra que edita aleshores, amb el títol Une Histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles (Vilar 1982c), va aparèixer com una mena d’homenatge o de testament, i aplega una quinzena d’articles dels quals l’autor en el prefaci destaca amb una mica de sorna que alguns tenien més de trenta anys. Però aquest balanç fa la lectura encara més apassionant, perquè constitueixen un testimoni de l’activitat sostinguda de l’investigador, als anys 1960 (meitat dels títols) i encara dels 70. A la manera de Lucien Febvre o de Fernand Braudel, que l’havien precedit en una tasca semblant, es podria titular Combats pour l’histoire, o Débats et combats, perquè es tracta d’un Vilar molt punyent, que hi defensa les seves posicions teòriques, les quals ja havia avançat el 1973 en un article dels Annales que portava un títol gairebé idèntic al d’aquest llibre (Vilar 1973b).
La vivesa, sempre amable, amb què Vilar argumenta i desafia les posicions rivals en cadascun dels fronts, ens dóna l’oportunitat de passar-hi revista i remarcar no només allò que refusa sinó també la posició i les referències teòriques. I sens dubte convé, per a apreciar-ne la posició, d’esbossar els contextos ideològics i historiogràfics on s’inscriu cada article, força canviants, i on sovint es trobarà a la defensiva.
A mitjans dels anys 60, quan l’hegemonia de la història econòmica establerta per Ernest Labrousse a la postguerra, i compartida amb comoditat per Fernand Braudel i l’escola dels Annales, era indiscutible, Pierre Vilar va poder ocupar el seu lloc en un clima relativament seré. Sempre havia sentit vers Labrousse una gran admiració, i posava el mestre al mateix rang que Marx, de qui considerava que havia enriquit i precisat les anàlisis, en l’estudi de la conjuntura i la descripció de la crisi de tipus antic. Labrousse, que evitava l’escull de la descripció estèril i sense perspectiva, sense caure en la trampa de la modelització a l’americana, continuarà essent el model a seguir (Vilar1974a). Respecte a Braudel, a l’ombra del qual havia treballat un temps a l’École des Hautes Études, Vilar no manifesta pas una adhesió sense reserves. Considera que no ha pogut escapar, no pas més que altres, a l’obertura de perspectives menys sòbries que les de Labrousse, si bé més vastes, més seductores. El 1958, Braudel dirigeix el contraatac dels historiadors contra l’antropologia estructural de Lévi-Strauss —perill mortal per a la història— en llançar el tema de la longue durée (Braudel 1958). Com no havia d’estar Pierre Vilar al seu costat? Però s’hi manté amb actitud vigilant. Quan Braudel s’enlaira i s’adhereix, en un impuls líric, a les tesis monetaristes de moda, en escriure: «Aquest diner travessa l’ampli món (...) Un instant d’inatenció i ja el trobem a les Índies, a la Xina» (Braudel, 1946:22), Pierre Vilar comenta sense aixecar el to, segurament amb un somriure: «M’agrada molt l’instant d’inatenció» (Vilar 1974b, 1982: 187). Entre aquests dos monstres sagrats, Pierre Vilar segueix el seu camí, defensant sense agressivitat però amb convicció la causa de la història, que identifica amb l’anàlisi marxista. Si li trobem encara el 1969, ho hem vist abans, un homenatge a les «potents síntesis de Lenin i Stalin» (Vilar 1969a), això li serveix segurament per escapar a les crítiques dures que estan llençant a Ernest Labrousse (o a Albert Soboul) els joves stalinians de l’època (sota el seudònim de Jacques Blot, s’anomenen François Furet, Annie Kriegel, o Emmanuel Leroy-Ladurie). Però també el veiem lliure de tot sectarisme, i prou lliure, com a individu, per triar les seves pròpies dianes.
El 1960, quan escriu a Studi Storici sobre «Marxisme et histoire dans le développement des sciences humaines» (Vilar 1960b), ho fa amb una seguretat que les primeres crítiques al socialisme real després de la mort de Stalin encara no han entelat: en nom de la praxis, recusa globalment el grup heterogeni dels antimarxistes, començant pel seu antic condeixeble de l’École Normale Supérieure, Raymond Aron, de qui la filosofia de la història «remet a Tucídides» amb prou feines posat al dia. Més que a aquestes contradiccions clàssiques, l’historiador de l’economia s’enfronta directament aquell any als economistes liberals, teòrics del creixement. A Colin Clark, però també, a França, a Jean Fourastié, hi contraposa al seu treball d’Estocolm a Marx, posat al dia per Labrousse. L’any següent a «Développement historique et progrés social. Les étapes et les critères», publicat a La Pensée (Vilar 1961a), és a Rostow i a la seva teoria d’estadis del desenvolupament a qui es refereix per denunciar la feblesa dels seus conceptes —estructures? (...) «propensions»? Aquests articles reprenen la interrogació sobre els motors del creixement, tal com aleshores eren invocats. La demografia? No en recusa pas el paper però més com un signe i conseqüència que com incitació. El debat es crispa entorn de la moneda i dels preus: no és pas un tema nou ja que el 1949, en un dels seus primers articles («Histoire de prix, histoire générale»), Vilar havia ressenyat els treballs d’Earl J.Hamilton sobre la periodització en funció del moviment de preus (Vilar 1949); hi torna el 1961 amb «Quelques remarques sur l’histoire des prix» publicat als Annales ESC (Vilar 1961b), així com a «Développement historique et progrès social. Les étapes et les critères», article ja citat. Aquest interès té diverses explicacions: Hamilton, des de feia anys, havia construït el seu model a partir dels seus treballs sobre l’Espanya a l’edat moderna, i singularment sobre Castella i Andalusia. És, podríem dir, a partir del cas català que Vilar hi presenta objeccions (que també valen per a França) que relativitzen els seus resultats i contesten al fons l’explicació monetarista. Perquè, més enllà d’Hamilton, a qui respecta com a historiador, hi ha Keynes i és la moda de les seves teories en l’economia del segle XX allò que es qüestiona.
Els economistes professionals són partenaires coriacis, molt més si tenim en compte que entre els mètodes de la història quantitativa que «compta, mesura i pesa«, si seguim la fórmula de Simiand que Vilar, com Labrousse, no recusa, i les ambicions d’alguns economistes, hi ha una indiscutible zona de superposicions; però quan Marczewski (1961), a l’americana, o Toutain (1963) presenten com una alternativa a les anàlisis dels historiadors, considerades massa febles, l’ambiciós projecte d’una economia retrospectiva, reconstruïda a partir de dades de la comptabilitat nacional, Vilar denuncia la rusticitat del mètode, i no és troba sol; l’acompanyen en l’empresa Chaunu i Labrousse.
Discussions domèstiques en podríem dir, si assumim el risc de subestimar-ne el component ideològic, entre historiadors economistes i economistes historiadors. Les revisions i lectures crítiques que a partir de la fi dels anys 1960 atacaran frontalment l’hegemonia d’una certa història, no pas sempre marxista, si cal, però encara associada sota la direcció de Braudel a la trilogia «Economia, Societat, Civilitzacions» tindran un gran ressò. La moda de l’estructuralisme iniciada als volts de 1958 per l’antropologia estructural de Lévi-Strauss, adquireix una altra dimensió quan les obres de Michel Foucault (entre 1962 i 1968: Les mots et les choses, després L’Archéologie du savoir) qüestionen la continuïtat del temps històric, la mateixa legitimitat de la perspectiva històrica. No és només ell, altres encara com Michel de Certeau treballen a la mateixa direcció i Pierre Vilar contrataca a La Nouvelle Critique el 1967. «Les mots et les choses dans la pensée économique» és un atac sense miraments, no només a la feblesa de les referències històriques de Foucault, sinó a l’enfocament: «Si es deixen de banda les extrapolacions