En aquest fill de mestres meridionals, alumne brillant i producte clàssic de l’ascensió social cap al saber, que el 1924, als divuit anys, entra a l’École Normale Supérieure, seria fàcil —potser massa— de veure-hi allò que Labrousse designava com una «preformació de simpatia» cap a un compromís ideològic d’esquerres, que dominava en aquell temps en aquell espai. Sense forçar massa les coses, tanmateix, perquè els seus condeixebles s’anomenen Jean-Paul Sartre i Paul Nizan però també Raymond Aron.
De fet, la primera vocació de Pierre Vilar el porta, no cap a una història especulativa, sinó cap a la geografia, aleshores disciplina de punta, animada pels deixebles de Vidal de la Blache. Albert Demangeon és el primer director d’una tesi suggerida per Maximilien Sorre que li dóna l’oportunitat d’un primer contacte amb Espanya, amb Catalunya. Aquesta trobada fixa de forma duradora la vocació d’investigador, al mateix temps que esdevé historiador. Sense entrar en els detalls de la biografia, cal fer algunes observacions. Becari a Madrid de la Casa de Velázquez el 1930, va ser nomenat professor de francès a l’Escola Normal i a l’Institut francès de Barcelona, ciutat d’on la guerra el va expulsar el 1936. El drama espanyol, que va viure amb passió des de l’exterior, si bé va confirmar la seva vocació, també el va allunyar temporalment de les seves fonts, ja que no tornaria a Barcelona fins el 1946 com a professor de l’Institut francès. Va ser per poc temps, perquè una denúncia anònima del seu antifranquisme, ben real, el va fer tornar a França el 1948. Entretant, no havia oblidat mai Madrid ni Barcelona, ja que, essent presoner de guerra a Alemanya de 1939 a 1945, va redactar una Història d’Espanya (Vilar 1947) que havia ensenyat als seus companys de captiveri, abans d’esdevenir la lectura clandestina de generacions d’espanyols durant els darrers anys de la dictadura de Franco. Posada al dia i editada en nombrosos llengües, aquesta síntesi brillant ens descobreix un historiador de gran volada. Però les circumstàncies adverses expliquen la lentitud de l’acabament de la gran obra. Tot i això, el 1951 Pierre Vilar ja va ser acollit com a directeur d’études en història econòmica a la sisena secció de l’École des Hautes Études, entrant a formar part, amb la seva personalitat, en allò que esdevindria l’imperi braudelià de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales.
Si bé cal esperar al 1961 per apreciar la tesi de la seva maduresa (ja té 55 anys) i al 1962 per a veure-la publicada, va proporcionar a la revista Europe, el 1956, una mena d’anunci de futura obra mestra, amb les pàgines fascinants de l’article Le temps du Quichotte (Vilar 1956), un assaig sobre el pas de la grandesa a la decadència, a l’alba del Segle d’Or, del qual el personatge emblemàtic de l’heroi de Cervantes n’és el reflex. Una mena de manifest per a una història «problema», en l’esperit dels Annales aleshores triomfants en què trobem associats els tres nivells economia-societat-civilització, els valors d’ahir confrontats a les realitat d’una crisi.
Monumental, al fil dels seus tres volums de més de 500 pàgines cadascun, la tesi sobre Catalogne dans l’Espagne Moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nacionales (Vilar 1962b), descobreix amb tota la seva amplitud una manera de fer història que adquireix forma de descobriment i ja de construcció. Perquè l’autor, tal com explica en un llarg prefaci, parteix d’una problemàtica molt contemporània, la identitat catalana en diríem avui, i la seva emergència com idea nacional, però comença per exposar, com es feia en les tesis de geografia regional de la seva joventut, les bases naturals del medi —relleu, clima, hidrografia— i després, tot assumint el pes feixuc d’un retorn als orígens, esbossa, amb domini, una síntesi àmplia de les etapes de la història de Catalunya fins a començaments del segle XVIII. Molt més que un exercici d’estil o una dissertació acadèmica, aquest primer volum, que no pretén pas explotar fonts originals, constitueix una demostració d’història total tal com l’ambiciona l’investigador. Els elements polítics, institucionals, i els inevitables «esdeveniments» hi tenen el seu lloc, però l’accent recau sobre les forces productives, —l’agricultura, el comerç, la demografia i el moviment dels homes—, finalment, els trets de la civilització, el pes de la religió i de les herències ètniques, el tot associat en una àmplia combinatòria: història, en la llarga durada amb els seus temps forts —la Reconquista, els grans descobriments i el seu impacte sobre l’economia local—, de l’apogeu a una decadència seguida d’un esbós de renovació.
Història «total», història «problema»: perquè després d’aquest ampli preàmbul desplegat en l’espai i en el temps, Pierre Vilar arriba al cor del problema que ha volgut confrontar: les condicions en què s’ha operat, en el temps «mitjanament llarg» (segons expressió seva) del segle XVIII, l’esforç del capitalisme mercantil a Barcelona i al seu espai, que va promoure noves forces productives, noves relacions de producció, i iniciar en un estadi de transició l’acumulació primitiva de capital gràcies a la qual s’operarà durant el segle següent el procés d’industrialització i el pas cap al capitalisme, al mateix temps que emergirà una presa de consciència pròpiament nacional. Encara que Pierre Vilar no va poder realitzar el seu projecte inicial, que hauria abraçat el segle XIX i el començament del segle XX, podem dir que va tancar el cercle i va donar una resposta a la qüestió plantejada en la introducció.
Per a fer-ho, Pierre Vilar, als volums segon i tercer, va emprendre amb decisió el treball dels arxius, als fons catalans i de la corona d’Aragó, al mateix temps que recorria a totes les fonts privades o públiques manuscrites o impreses accessibles. Encara que l’aproximació geogràfica de la primera part pugui semblar avui superada, per a alguns clàssica i una mica retro, l’autor es compromet als dos darrers volums amb les noves vies de la història econòmica, monetària, social i demogràfica, aleshores recentment obertes pels treballs de François Simiand i Ernest Labrousse, i també per investigadors anglosaxons, Earl J. Hamilton entre d’altres. Per analitzar els moviments de la conjuntura, convulsa per les crisis, o allargada per la volada d’aquest segle XVIII pròsper, Vilar construeix amb escrúpol les sèries de dades quantificables: la població a partir de corbes de natalitat i mortalitat, els intercanvis a partir del moviment del comerç, interior i exterior, els preus agrícoles dels cereals i altres mercaderies, el moviment de la renda i el dels drets senyorials. A partir de les fonts més modestes i anònimes d’una monografia regional, dóna una resposta, sinó peremptòria, almenys segura, a problemes d’amplitud general. Ni el moviment dels preus és el resultat de la inflació monetària, ni el secret del seu desenvolupament o declivi es troba a les mines de Mèxic. És a la cruïlla de la influència de diferents paràmetres que s’opera el camí complex que desxifra l’historiador: però és a l’estudi de les forces i relacions de producció i a la seva dinàmica on trobarem l’explicació en darrera instància.
Aquesta història quantitativa no és pas per això una història sense homes: el social no s’inscriu en la perllongació directa de l’econòmic. Vilar explora les estructures de la societat rural, les realitats i els límits de la sostracció senyorial i parteix d’allò que representa encara «el feudalisme» en aquesta versió local. Atent a la misèria dels jornalers i masovers, observa l’emergència d’una pagesia benestant, diguem-ne d’un capitalisme agrari. Al teixit de les ciutats petites i mitjanes, i a Barcelona, s’interessa per la multiplicitat d’oficis, d’estats i de condicions socials, i estudia amb particular atenció l’ascensió de la burgesia dels negociants i empresaris, que il·lustra a partir d’estudis de cas, gràcies a arxius privats. L’aposta per la història global té els seus límits, que són els de la problemàtica de la recerca: però en aquesta recerca l’investigador no menysprea la importància de les idees, de la seva expressió manuscrita o impresa, de les estructures de sociabilitat —famílies, grups— de les institucions. Fins i tot es permet trobar, als teòlegs, els ecos refractaris d’un pensament econòmic en estat naixent.
El 1962, quan Vilar publica la tesi defensada l’any anterior, seria dir poc dir que ja havia superat totes les proves: