Maria Lacueva Lorenz
Investigadora i professora d’Estudis Catalans a la Université Paris 8
Aquest títol parafraseja la famosa (alhora que desconeguda) Querella de les dones, una polèmica dialèctica sobre les desigualtats socials entre les persones per raó del seu sexe que es va donar arreu d’Europa i Amèrica entre els segles XIII i XIX. Va presentar un caràcter marcadament interdisciplinari i tant homes com dones van opinar a favor o en contra de l’equitat dels drets des de tots els àmbits —religiós, mèdic, domèstic, jurídic, educatiu, artístic, polític, sentimental, filosòfic, biològic, etc. La Querella es va expressar a través de diversos suports, com ara escultures, vitralls i textos de tot tipus —des de tractats fins a obres teatrals—, els quals, per l’extensió geogràfica i cronològica del debat, van ser escrits tant en llatí com en les llengües que, a poc a poc, esdevenien «de cultura», inclosa la catalana. Les mentalitats i les maneres de viure canviaven, però la Querella, tot adaptant les formes i els arguments a cada nova època, es mantenia ben viva; al cap i a la fi, el dilema de fons seguia intacte: a favor o en contra de perpetuar el patriarcat? Sí o no a la transformació de les pràctiques i del sistema simbòlic que el sustenten, i amb quines estratègies aconseguir-ho?
Un antic debat que, actualment, es materialitza també al voltant del llenguatge inclusiu. Aquesta nova «querella» del segle XXI presenta paral·lelismes evidents amb la seua predecessora: sembla que va per a llarg, és transversal i de caràcter transnacional; de fet, genera controvèrsia al si de, si fa no fa, les mateixes comunitats lingüístiques que aleshores. Així doncs, les propostes morfosintàctiques, discursives i tipogràfiques es multipliquen en les llengües del nostre entorn: per exemple, el punt volat és una de les maneres d’expressar que «les français·e·s sont divisé·e·s» al voltant d’aquest tema, mentre que «die Autorinnen» o «AutorInnen» germanoparlants poden triar diferents fórmules a l’hora de redactar les seues obres. Per la seua banda, l’Académie Française qualifica de «perill mortal» l’escriptura inclusiva i, alhora, el seu no ús és motiu de penalització en textos administratius.
Hem arribat a un punt on tant l’opció del retorn sense fissures al llenguatge «espontani» com la del foment de les solucions «no sexistes» són percebudes com imposicions per diferents col·lectius masculins, femenins, no binaris o mixtos. La lingüística feminista proposa considerar el llenguatge inclusiu com una nova varietat diastràtica que es puga adoptar lliurement segons la situació comunicativa. Altres lingüistes, també obertament feministes, estimen que això és una aberració i que no s’ha demostrat cap cas on la modificació d’una llengua haja modificat el món i, en conseqüència, haja millorat la vida de ningú. A més, s’argumenta que les societats que fan servir llengües sense distinció de gènere gramatical —la immensa majoria de les sis mil que n’hi ha al món— no són més igualitàries.
Tanmateix, els primers estats que van reconèixer el dret al vot femení o van deixar de criminalitzar el col·lectiu LGTBI tampoc no comptaven amb la certesa que això implicaria millores; de fet, a hores d’ara sabem que aquestes mesures, individualment, no tenen la capacitat d’erradicar els problemes a què s’enfronten. Significa això que aquells polèmics «experiments» no han estat fonamentals per a les nostres societats? Permetem-nos, doncs, experimentar amb la nostra llengua: el català està immers en la querella del llenguatge inclusiu i participa, amb veu pròpia, en un debat contemporani rellevant, amb unes vacil·lacions, contradiccions i limitacions semblants a les de la resta de llengües implicades. Jo només espere que no calguen sis-cents anys per arribar a un consens.
4 El principi de Fermat
Mireia Farrús
Professora de lingüística de la
Universitat de Barcelona
Les lleis de la física són d’una bellesa extraordinària. Pierre Fermat ens va regalar un dia un principi que deia que el camí que pren un raig de llum per anar d’un punt a l’altre és el que es pot recórrer en el menor temps possible. És una forma d’estalvi energètic que també s’aplica a la lingüística amb la llei de la brevetat: com més s’utilitza una paraula, més curta tendeix a ser. Per això, la primera revolució sobre el llenguatge inclusiu, que es basa en el desdoblament constant del gènere amb el tots i totes i benvolgudes i benvolguts, s’acaba diluint a la tercera línia de discurs, perquè les lleis de la natura tenen més força que els discursos polítics.
La segona revolució de la llengua inclusiva ens va portar les formes genèriques de professorat i alumnat, i què voleu que us digui. Jo tinc devoció pels meus alumnes, i en parlo molt d’ells, els meus alumnes aquí, els meus alumnes allà. Tenen nom, cognoms, cara, vida. El meu alumnat és un concepte abstracte totalment mancat d’aquesta afectivitat, que és la base per a una educació de qualitat. Que no és el mateix anar a sopar amb els veïns que anar a sopar amb el veïnat, caram.
La tercera revolució, la més revolucionària de totes, ens va portar el femení genèric: ara totes som companyes, i ens va deixar a uns quants amb els ulls esbatanats. Perquè jo pensava que la categoria marcada era precisament la que ens feia visibles i úniques entre la multitud. I trobo que tenir una categoria marcada pròpia té un no sé què que fa interessant, ves. Ara resulta que això ho regalem i ho diluïm? Però en màrqueting no diuen que et diferenciïs i triomfaràs? Potser la gran revolució, companyes, seria justament reivindicar aquesta categoria com a ben nostra.
Amb tot, reconec la bona intenció d’aquestes iniciatives, valoro l’esforç de qui ho promou amb el convenciment de fer un món més just, i soc conscient dels reptes que afrontem les dones en molts àmbits de la vida, com ara el professional. La meva mare em deia molt sàviament que, per poder arribar al mateix lloc, si els homes tenien una carrera jo n’havia de tenir dues, i si ells parlaven tres llengües jo n’havia de saber sis. Les estadístiques li donen la raó: un informe de la Xarxa Vives d’Universitats diu que més de la meitat dels estudiants universitaris de grau, màster i doctorat són dones, però només tenim un 20 % de catedràtiques, i que «quan les dones arriben a l’escalafó més alt han trigat una mitjana de 16 a 20 anys més que els homes».
Aquesta és la motxilla que he portat sempre i que voldria que la meva filla no hagués de portar mai. I quan em pregunto si aquestes revolucions són la solució a tots aquests reptes, el que em temo és que més aviat són una distracció, i que culpem la llengua d’allò que en realitat és responsabilitat nostra. Que una dona tardi vint anys més a arribar allà on vol contradiu el principi de Fermat i és antinatural. I el desdoblament de gènere també.
5 Sobre el llenguatge i el sexisme: qüestió de grisos
Ona Domènech Bagaria
Professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i investigadora
del grup IULATERM de la Universitat Pompeu Fabra
L’any 1995 vaig fer una estada de recerca al Quebec, on vaig veure per primer cop, en una publicació governamental, una nota inicial que indicava que en aquell text l’ús del masculí tenia un valor genèric, sense cap voluntat sexista. Els lingüistes francòfons quebequesos ho tenien molt clar: en anglès, una llengua amb molt poca marca de gènere gramatical, es podia evitar l’ús del masculí genèric, però en francès només era possible fer-ho en textos curts i esquemàtics, de manera que en les publicacions llargues —com els textos normatius, plens de denominacions de càrrecs— continuaven usant el masculí genèric i afegien una nota inicial explicativa.
Quan vaig tornar a Catalunya al cap d’uns