1 Quan es capgiren els objectius
Montserrat Sendra i Rovira
Sociolingüista
Un debat complex
La confusió del gènere gramatical amb el sexe biològic i la discussió al voltant de l’ús del masculí genèric com a forma que inclou tots els individus ha generat un debat social sobre com es podria adaptar la llengua perquè donés més visibilitat a les dones. La relació llengua-societat és sempre una relació complexa, perquè combina aspectes lingüístics, socials, psicològics i ideològics i perquè s’emmarca en una estructura social conformada per diferents grups i jerarquies.
L’origen del moviment
Entenent la llengua com a mirall de les desigualtats de la societat, alguns grups van començar a generar un sociolecte incòmode per mostrar verbalment una presa de posició clara davant les estructures patriarcals de poder. Amb la voluntat de canviar les relacions de dominació establertes, van començar a modificar el corpus de la llengua amb nous usos lèxics, morfològics i discursius (fins i tot van buscar nous morfemes per a la funció de masculí genèric: alumnis, alumn@s, alumnxs, alumn·e·s, alumn·s...). Aquest trencament explícit de la norma buscava sacsejar les ideologies i les representacions lingüístiques dels parlants per tal d’eliminar les desigualtats entre homes i dones.
De la dissidència a la institucionalització
Ara bé, què passa quan aquest moviment de protesta i subversió lingüística és captat pel poder contra el qual volia lluitar? Precisament des de les institucions transmissores de la norma (les institucions públiques, l’àmbit polític, els mitjans de comunicació i el món educatiu) es va adoptar ràpidament aquesta pràctica i van començar a implementar aquests nous hàbits lingüístics, a més de crear guies, cursets i materials de formació sobre com aplicar el llenguatge no sexista - llenguatge inclusiu. Si el moviment feia èmfasi en el trencament de la norma per generar canvis en la consciència, què passa quan el trencament de la norma esdevé norma? Aquesta institucionalització del moviment va suposar, a més, un canvi estètic sense conseqüències palpables per a la població femenina i una forma de blanquejament lingüístic de la discriminació sistèmica de la dona en la societat. Modificar la llengua perquè res canviï, just al contrari del que es pretenia. Així, trobem situacions com les de partits polítics catalans que utilitzen sistemàticament el femení genèric però que quan es denuncia un cas d’assetjament contra una dona protegeixen l’agressor; o alts càrrecs que feien broma explicant que triaven les conselleres en funció de qui tenia els pits més grossos sense que això comporti cap dimissió.
La fi del moviment?
Dos fenòmens posen en entredit la continuïtat del moviment: d’una banda, aquesta perversió dels objectius inicials contra els quals havia nascut; de l’altra, l’emergència de noves concepcions del gènere (gènere fluid, persones agènere, bigènere...) que trenquen el debat binari entre homes i dones. Ser subversiu comporta ara, doncs, no seguir les noves convencions de desdoblament i adaptacions establertes per les institucions? Segurament la millor recomanació que podem fer és la d’aplicar el sentit comú (adaptar les referències individuals, d’oficis i càrrecs; evitar les expressions discriminatòries o els usos estereotipats, etc.), sabent que no és el codi lingüístic qui produeix la discriminació sinó l’estructura social (i és aquí on cal situar els esforços). Recargolar la gramàtica o la morfologia, allargar i complicar els textos té poc impacte real en la modificació de les desigualtats, ja que la llengua per si sola no té tanta força ni tant de poder. És el patriarcat, amics!
2 Quan el llenguatge no és sexista i quan sí que ho és
Neus Nogué Serrano
Professora agregada de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona
Sobre el masculí genèric i altres aspectes de la llengua que sovint es consideren sexistes i es miren d’evitar (forçant la morfologia, la semàntica i la sintaxi), després d’uns quants anys de pensar-hi, d’informar-nos-en i d’observar-ne els usos, ara sabem:
• Que no hi ha una correlació directa entre gènere gramatical i sexe.
• Que les societats amb llengües que no tenen masculí genèric no són més igualitàries.
• Que desdoblar homes i dones, nens i nenes, els treballadors i les treballadores, els i les joves… no fa la societat més igualitària; i no només això, sinó que fer aquests desdoblaments pot donar una imatge falsa d’igualtat (en la persona que els fa, en el document legislatiu que els recull…) que amagui actituds i regulacions que discriminin les dones.
• Que desdoblar homes i dones, nens i nenes, els treballadors i les treballadores, els i les joves… i no desdoblar els empresaris, els banquers, els inspectors d’Hisenda… indica que no parlem d’un fenomen estrictament gramatical.
• Que en un text llarg el desdoblament sistemàtic no s’aguanta, que espontàniament no l’aguanta ningú, i que provoca problemes diversos en el manteniment dels referents (adjectius que concorden amb els noms desdoblats, pronoms que els substitueixen un cop esmentats…).
• Que alternar desdoblaments i no desdoblaments (cas molt freqüent) pot provocar problemes d’interpretació.
• Que s’ha acceptat gerenta a corre-cuita en el diccionari normatiu, i que no acceptar-hi també amarganta, coenta, lluenta… és com a mínim discutible.
• Etcètera.
I em pregunto com acabarà afectant aquesta mena de criteris la reivindicació del reconeixement de la diversitat d’identitats sexuals més enllà del binari home/dona.
Al meu entendre, el llenguatge sexista (i discriminatori en general) és una altra cosa. És sexista:
• Que un diari parli de Rajoy i Espe o de Rajoy i Soraya, i que en una campanya electoral els cartells o els eslògans diguin Laura presidenta. President Puigdemont.
• Que es parli, en una notícia, en una enciclopèdia o en qualsevol altre text, d’un arquitecte i la seva dona, d’un enginyer i la seva dona, com si el centre del món fossin els homes i la professió (guai) que exerceixen, i les dones giréssim al seu voltant.
• Que els homes interrompin les dones quan parlen o no els deixin prendre el torn de parla.
• Que un llibre de text (o una exposició, o qualsevol altra manifestació cultural o científica) amagui les aportacions que han fet les dones a la ciència, a la tècnica, a la literatura, a qualsevol art.
• I tantes altres maneres que té el llenguatge verbal —i el no verbal— de situar els homes al centre, d’invisibilitzar i menystenir les dones, d’agredir-les amb les paraules (i amb els gestos, les mirades i les postures).
Aquest escrit havia de ser curt. Trobareu altres textos i més exemples a l’apunt «Sobre els límits