No voldria donar idees, però, si algú s’oposa al fet que les dones siguin conselleres, ho pot defensar amb l’Estatut a la mà. Finalment, l’altre efecte negatiu que es destaca de l’ús indiscriminat de desdoblaments és que n’acaben sortint textos pràcticament inintel·ligibles on el missatge es dilueix en un aiguabarreig i al final no saps si parlen de tothom, només dels homes, només de les dones o ves a saber. I això ens afecta a tots. Seria trist que, com a França, hagués de ser un ministre qui hi acabés posant ordre. En qualsevol cas, no sembla que, de la conselleria que més promou el desgavell, n’hagi de sortir la solució; però, ja ho he dit abans, planyo els que ara han d’explicar les concordances a les classes de llengua.
A banda de les mencionades, una altra idea recurrent en els articles és que no estem davant d’un canvi natural, que és el que fa la llengua per adaptar-se a noves situacions, sinó davant d’un canvi induït, un canvi imposat des de dalt. El més trist és que els que l’imposen es deuen sentir molt igualitaris i respectuosos amb les dones. Tant, que ni tan sols ens deixen decidir que nosaltres no, no volem ser dictadors que manipulen la llengua per manipular-nos nosaltres, no volem ser víctimes de l’arbitrarietat dels que fan i desfan en una cosa que és patrimoni de tots: la llengua.
El conte de la gerenta
Quan ja havia projectat aquest llibre, la Universitat de Barcelona va fer un tuit informant-nos que «Cal dir gerenta de la mateixa manera que diem presidenta. La forma gerent s’havia tractat com a invariable perquè en femení no tenia tradició, però ja s’ha normalitzat per visibilitzar les dones que ocupen aquest càrrec». Jo els vaig demanar què proposaven per visibilitzar les lingüistes però no vaig rebre resposta. Potser el tuit és només l’exemple de fins a quin punt la universitat viu fora del món perquè, de dones gerents, jo fa anys que en conec, i quan la UB n’ha tingut no sembla que hagi trobat a faltar el terme gerenta. Per què ara sí? A més a més, la UB hauria de recordar que, durant uns quants anys, al carnet d’estudiant de les alumnes hi figurava «estudianta» i ho van canviar —suposo— perquè les «estudiantes» es queixaven (mai no vaig tenir cap alumna que em digués que ja li estava bé). Com que ja hem dit que aquests canvis són induïts, potser estaria bé recordar que la llengua col·loquial ja crea femenins, a vegades en correspondència amb el sexe (estudianta) i a vegades amb connotacions menys amables: una sergenta pot ser una sergent però també una dona manaire (tret no gaire ben vist en les dones, tot s’ha de dir). Pel que fa al DIEC, no sembla que sigui gaire coherent. Admet com a epicens cantant, comerciant, dirigent, docent o practicant, però proposa formes dobles per a intendent-intendenta, marxant-marxanta o president-presidenta. Curiosament, una dona (a la qual hem d’agrair el pròleg a aquest llibre) ha estat elegida com a president de la institució. Què hem de fer si volem destacar un fet tan rellevant? Si la visibilitzem, només direm una obvietat: M. Teresa Cabré és elegida primera presidenta de l’IEC, i no direm prou que, com diu ella mateixa, és el primer president de la Filològica escollit president de l’IEC. Jo espero que sigui el millor president de la història de l’entitat perquè, la millor presidenta, ara com ara ja ho tindríem.
El diccionari mostra algunes incoherències més, per exemple, hi ha una entrada per a estudiant i una altra per a estudianta que remet a estudiant. També hi ha un curiós doblet amb tinent: si és un tenidor, és invariable; però, si és un militar, també pot ser tinenta. Igual que dependent: si és una persona dependent, és invariable; però, si és un saltataulells, també pot ser una dependenta. Ara bé, així com l’intendent també pot ser intendenta, el terratinent no té l’alternativa terratinenta. També he topat amb dos casos de masclisme flagrant (alarmes enceses). Un és el del fabricant, que, si bé en la primera accepció és una persona que fabrica, en la segona només és un «amo» d’una o més fàbriques. L’altre és la regent que, ves per on, és la muller del regent i no pas la regenta. Doncs bé, ara que ja ens hem situat, tornem a la gerenta.
El fet que aquest fos un tema «d’actualitat» explica que diverses autores l’esmentin. Jo no les citaré per pura cortesia grupal, no voldria destacar uns textos per sobre dels altres, però sí que els posaré per ordre cronològic per il·lustrar com, quan es tracta de dones, no es tenen els miraments que s’han tingut per incorporar neologismes que fa anys que són d’ús habitual. Si generalment em pregunto si és que, amb les dones, tothom s’hi atreveix, ara em pregunto si és que, a les dones, en aquestes qüestions, no se’ns pot dir que no, no fos cas que deixéssim d’estar entretinguts tots plegats i ens ocupéssim de la desigualtat real.
La norma
«Per formar el femení només cal conèixer i seguir les normes gramaticals de la llengua catalana. Així, usarem ministra i ferrera però no fiscala o gerenta perquè els mots masculins acabats en -l i en -nt són invariables i doncs d’aplicació a homes i dones.»
El dubte
«Tot i que la forma gerenta no és normativa, se’n recomana l’ús per visibilitzar les dones que ocupen aquest càrrec. No convindria més que hi hagués més gerents (dones) i no caldria el gerenta (mot)?»
La constatació
«No ho solucionarem perquè l’IEC hagi incorporat recentment la flexió del càrrec de gerent (per fi podrem dir, col·loquialment, ets una gerenta intel·ligenta!).»
La resistència
«Que s’ha acceptat gerenta a corre-cuita en el diccionari normatiu, i que no acceptar-hi també amarganta, coenta, lluenta… és com a mínim discutible.»
El desenllaç
«El dia 6 d’abril de 2021, la Universitat de Barcelona va fer públic el nomenament de la seva nova gerenta. Coincidint més o menys en el temps, l’Institut d’Estudis Catalans també va nomenar gerenta una dona i aquesta […] va demanar que al contracte hi figurés aquesta forma en lloc de gerent. De resultes d’això, el DIEC va incorporar de seguida la forma femenina gerenta.»
Cloenda
Jo m’he quedat sense paraules. El lector d’aquest llibre hi trobarà opinions molt diverses, fins i tot contràries o contraposades. Vull dir que, en aquest sentit, no cal que esperi doctrina (a fe que, de doctrina, en aquest tema ens en sobra). Hi trobarà arguments, hi trobarà coneixement i, sobretot, hi trobarà seny (que, d’això, sí que en falta). No volem arribar a cap conclusió, ni volem dictar normes. Volem fer saber que no ens enganyen, que seguim lluitant per la igualtat de totes les persones i que la nostra lluita no passa per estrafer la llengua. I sobretot volem dir que som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.
M. Carme JUNYENT
1. Monzó, Quim. «Catalunya triomfant». La Vanguardia, 27 de maig de 2021, p. 21.
2. Vallejo, Irene. «Rebelde sin pausa». El País Semanal, 8 de maig de 2021.
3. Hellinger, M. i Pauwels, A. (2007) «Language and sexism». Dins: M. Hellinger i A. Pauwels (ed.). Handbook of Language and Communication: Diversity and Change. Berlín/Nova York: De Gruyter Mouton, p. 651-684: «Generally, feminine/female terms are not consistently used; they may