Jesús i les dones. Isabel de Villena

tant la seva piadosa ànima, que el seu cor i el seu cap es desfeien en abundància de llàgrimes, tot demanant misericòrdia a Déu nostre Senyor que li plagués remeiar i guarir aquell cruel dolor i aquella malaltia infecciosa, heretada d’Adam, que abastava tots els seus fills. La pudor d’aquesta infecció els havia tancat les portes del paradís, i no hi havia a la terra ningú que els les pogués obrir ni llevar-los-en l’impediment, si sa clemència no ajudava en aquesta feina, car, sense la seva potència i la seva saviesa, no es podia fer res de profitós per a la salvació dels homes.

      En aquesta caritativa pregària perseverava la Senyora la major part de la nit, amb contínues llàgrimes secretes i molt amagades; tenia, però, ferma fe d’obtenir allò que demanava, i aquesta fe li convertia les llàgrimes en grandíssim delit i en dolçor de la divina bonesa.

      Així, venint la matinada, elevava el seu esperit fins en aquells delits del paradís per contemplar-hi les excel·lències divinals, i entenia tan alts secrets i sentia delits tan immensos que es veia forçada a exclamar: «Parasti mihi cenaculum grande stratum, ut faciam apud te pascha», volent dir: «Oh, eternal Déu i Senyor! Vós m’heu convidat en aquesta sala del vostre palau, ornada de la vostra divinal presència que glorifica i alegra tots els qui us miren i us contemplen, fent-me partícip dels vostres delits i dolçors, dels quals, senyor, no me’n voldria estar ni un sol moment.» I, pensant que aquell lloc de tan sobirà delit era tancat i clos pel pecat d’Adam, abundava en infinites llàgrimes, suplicant la clemència divina que donés fi a aquest exili d’Adam i dels seus fills, i els tornés a la seva gràcia i al seu amor.

      I la Senyora insistí contínuament en aquesta petició fins que meresqué d’obtenir allò que demanava. Per la qual cosa podem dir que Déu nostre Senyor l’ha feta néixer en aquest món perquè fos advocada i refugi de la nissaga humana en totes les seves necessitats, i tots els qui pateixen tribulació poden dir-li amb gran confiança: «Potens est misericordia tua, gratiam desideratam mihi praestare», volent dir: «Oh, Senyora! Tanta és la potència de la vostra misericòrdia que podeu donar-me la gràcia que desitjo, car de vostra mercè ningú que tingui fe no en parteix decebut.»

      I com més creixia la Senyora, molt més augmentava el goig de la seva santíssima mare Anna, que s’adelitava infinitament a mirar-la i contemplar-la. I quan sa senyoria començà a caminar, la prenia per les manetes i l’ajudava amb tant d’amor i reverència, que li semblava que en tocar-la i mirar-la rebia nova gràcia cada vegada. I sentia tan gran delit a servir-la, que reposar li era pena, i per això constantment pensava què li podia fer.

      Quan la Senyora començà a parlar, Anna s’omplí de singular goig, i, volent compartir-lo amb el seu marit Joaquim, el cridà amb gran alegria, dient: «Venite, audite, et vivet anima vestra», volent dir: «Veniu, senyor Joaquim, i sentireu els xerroteigs de la vostra amada filla, i viurà la vostra ànima amb la consolació inestimable que prendreu escoltant la seva paraula.»

      I Joaquim, venint amb singular goig, sentint que la Senyora filla seva l’anomenava «pare» amb aquella veu angèlica, gairebé eixí fora de si mateix per alegria inestimable i corregué a abraçar-la. I alçant-la enlaire, deia: «Quis ad fontem suavitatis accedens, non modicum suavitatis inde reportat?», volent dir: «Oh, la meva Senyora i filla! Qui hi pot haver que s’acosti a vós, que sou font de suavitat i dolçor, i no en reporti delit singular en la seva ànima, com ara jo sento en sentir-vos i veure-us i tenir-vos als braços? Vós sou l’alegria de la meva casa, el repòs de la meva vellesa! Ara partiré en pau d’aquesta mortal vida, car en trauré la glòria d’ésser anomenat pare d’una tan excel·lent filla.»

      I quan el pare la deixava, la mare la prenia, i així s’alegraven tots dos amb aquella benaventurada filla.

      Oh, bé són dignes de molta veneració el pare i la mare que tal joia han produït en aquest món! I podem dir, lloant i magnificant la nostra Senyora: «Benedicti sint pater et mater qui te genuerunt, quorum memoria permanebit in aeternum», volent dir: «Oh, Senyora! Quant és el món obligat a beneir i a lloar el pare i la mare vostres que us han engendrat, la memòria dels quals immortal restarà en totes les generacions presents i esdevenidores!»