Fidelíssims amics, fa temps, abans que jo traduís aquesta obra i que vosaltres l’haguéssiu vista i examinada en detall, en fer-vos saber alguns dels arguments que conté, us va agradar tant que em vau demanar que m’apliqués a traduir-la a la nostra llengua francesa, perquè us semblava tan digna de sortir a llum o més que algunes de les obres que avui difonen molts somiadors sofistes. Com bé sabeu, no em dedico a aquestes coses ni tampoc he dit mai que m’hi dediqués, perquè sóc rude d’esperit i poc dotat per a la traducció, i tampoc no és la meva vocació. Tot i així, confiant en la vostra bona disposició habitual i perquè m’havíeu fet saber anteriorment que, per la nostra amistat mútua, em renyaríeu amb delicadesa, amb correcció social i fraternal, per aquesta llengua rural que faig servir normalment, tant oralment com per escrit, i que la consideraríeu cosa pròpia meva, perquè hi estic avesat des de la infantesa, des que vaig néixer; tot i així, doncs, he volgut sotmetre’m a la vostra petició, perquè prefereixo incórrer i caure en el judici temerari d’alguns calumniadors abans que ajornar de complaure-us. Ara bé, que calumniïn tant com vulguin, perquè, un cop llegit el llibre més a fons, ara que conec les divines i subtils respostes de l’ase que hi apareix —malgrat que sigui un animal irracional, jo en sóc en certa manera parent i aliat, per l’afinitat del meu nom, manllevat del seu—, m’he armat de coratge perquè crec, ara que ha arribat el moment que a Déu li plau il·luminar, ensenyar i fer parlar els ases i les bèsties que durant molt de temps havien estat muts i sense parlar, que no em quedaré enrere i que almenys rebré, si així li plau, alguna espurna de la seva gràcia.
Rebeu, doncs, estimadíssims amics, les primícies d’aquest meu treball traduït, i excuseu les faltes que contingui, tal com el bon i virtuós pedagog excusa sàviament els joves deixebles no avesats ni exercitats encara a estudiar i a aprendre les lliçons. D’altra banda, com bé sabeu, per manca de temps, atès que he hagut de córrer pel viatge que ja coneixeu —i del qual no sé quan tornaré—, malgrat que no volia, per l’amor que us tinc, deixar imperfecta aquesta obra que tant desitjàveu, no he tingut el moment ni l’ocasió d’adornar ni de corregir l’estil i la llengua com m’hauria agradat; i, atès que el tema bé ho requereix, us confio a vosaltres aquesta tasca. A més, l’original del llibre és molt antic, com podreu veure, tant pel que fa a la manera de parlar, a les sentències, com en circumlocucions, que he seguit en alguns llocs per mantenir-me com més a prop millor de la intenció del primer autor; no he volgut, però, cenyir-me massa al significat i a la prolixitat d’algunes paraules, que serien supèrflues i no sonarien bé en la nostra llengua natural. També cal tenir en compte que el llibre és escrit en llengua catalana, que és molt forastera, estranya i allunyada de la llengua castellana, que conec una mica.
De manera que no us atureu gaire en l’estil, fluix i no gaire bo —però força col·loquial—, sinó més aviat en els arguments continguts i compresos en uns quants temes que trobareu tan enginyosos i doctes com faceciosos i distrets. I si llegiu amb bon judici, sentireu parlar un ase que, d’ase, només en té l’aparença, atès que sembla que sigui un Ciprià, un Crisòstom o un Doctor Subtil[12] en teologia; un Plató, un Aristòtil o un Sòcrates en filosofia; un Albumasar en astrologia; un Hipòcrates en medicina; un Plini o un Albert Magne en història natural i en explicacions sobre la naturalesa dels animals, dels arbres i de les herbes; un Ciceró o un Sèneca en oratòria; un gran lògic en disputa subtil i sofística. Ras i curt: no puc creure que no hagi sortit de la raça de la somera que muntava Balaam, que li va parlar quan ell s’afanyava a anar a maleir el poble i els fills d’Israel a Moab i a Madian instigat pel rei Balac.
Hi veureu més ben retratada que en un mirall la debilitat, la imbecil·litat i la impotència de l’home, que els filòsofs anomenen amb raó animal racional. Només és diferent dels animals irracionals i de les bèsties brutes perquè la seva ànima intel·lectiva fou creada a imatge i semblança de Déu totpoderós i perquè el nostre salvador i redemptor Jesucrist, fill de Déu etern, va vestir-se amb el cos de la nostra humanitat i de la nostra feble naturalesa, es va fer semblant a nosaltres en tot, va suportar en el seu cos humà totes les temptacions, tribulacions, penes i treballs que pateixen tots els homes, tret del pecat, i al final va morir i va escampar la seva preciosa sang a l’arbre de la creu per esborrar els nostres pecats, i va ressuscitar per justificar-nos. I així ens va rentar, purgar i netejar de tot pecat i brutícia, a fi que, seguint els seus passos, siguem fills adoptius de Déu pare i cohereus del reialme celeste amb Jesucrist, fill seu únic i legítim. Aquesta és la conclusió de la present disputa, de vegades amb algunes qüestions que trobareu ridícules, però no per això menys intel·ligents i edificants.
També hi trobareu al final una profecia que fa l’ase, amb la seva exposició. No m’he entretingut gaire a versificar-la com cal, perquè, com que fa tant de temps que es va fer, considero que tot el que s’hi explica ja és passat, tant si s’esdevingué com si no.
I aquí acabo, que fra Anselm vol començar a parlar i a entrar en disputa. Prego a aquell qui ha donat saber i ciència a l’ase per respondre a fra Anselm sostenint la innocència dels animals que vulgui atorgar-me la gràcia de resistir als calumniadors de la veritat, i que la present obra i totes les altres coses siguin en honor, glòria i lloança seva. I a vosaltres, estimadíssims amics, que us atorgui el que sé que diàriament desitgeu, en Jesucrist, nostre senyor. Amén.
Lió, el primer dia de maig de 1544
Tanutrofa Esal[13]
Llegiu i després jutgeu
[11] Guillaume Lasne, ‘Guillem Lase’.
[12] Joan Duns Escot.
[13] Lase Afortunat llegit al revés.
Fra Anselm parla
Veient el món al mal donat
i tothom vivint en pecat,
us explicaré l’aventura
que em passà un dia a la verdura.
Sabreu per la meva disputa
que l’home és menys que bèstia bruta,
si no fos que l’ésser diví
a la nostra falla és enclí.
Invocant doncs nostre Senyor,
començaré la narració:
fa dies, per no restar ociós,
tot i fer un temps ben enutjós,
quan Febus, a casa el Lleó,
d’homes n’escaldava un milió,
el bon temps d’estiu un matí
de casa em va incitar a sortir,
quan Diana mostrava encara
la seva pura i bella cara.
Buscant a cavall fresc ombrí,
em vaig trobar vora un jardí
on hi havia un infinit nombre
de flors i fruites per fer-me ombra.
Una clara font hi rajava
que molt dolça al prat murmurava,
pel qual el rossinyol gentil
feia un cant plaent i subtil.
Creia, en contemplar aquell país,
que era a la terra el paradís
o almenys el jardí sumptuós
de les Hespèrides fruitós.
Per veure un lloc tan excel·lent
em vaig voler aturar amatent.
Vaig seure a l’ombra sobre flors
per jutjar un tan magnífic clos,
però llucant