La història es podria resumir de la següent manera. Un dia calorós d’agost, al nord d’Àfrica, Turmeda (o més aviat Abdal·là) surt a cavall a prendre la fresca pels boscos propers. S’atura en un prat idíl·lic i s’adorm. Mentre dorm, es troba rodejat d’una gran assemblea d’animals que ha d’elegir el nou rei després de la mort del noble rei lleó. Els animals elegeixen el Lleó Roig de la Llarga Cua i en el moment de les celebracions Turmeda (o Abdal·là) es desperta. És descobert i reconegut pel conill, que explica com ell i els seus parents, nascuts a Càller, van ser molt de temps presoners seus a Tunis —quan Acard de Mur, que volia assistir a Catalunya a la coronació de Ferran d’Antequera, es va desviar del camí pel mal temps i va anar a raure en aquella ciutat—, fins que es van escapar, i que Turmeda és aquell que sosté que els homes són superiors als animals. A continuació és conduït a l’assemblea dels animals i el rei el repta a defensar les seves conviccions. Turmeda accepta, més aviat per por, i el rei, per demostrar-li fins a quin punt li semblen menyspreables les seves idees, li posa com a contrincant l’animal més obtús i miserable de la cort, l’Ase Ronyós de la Llarga Cua Tallada. A continuació, Turmeda exposa dinou arguments per defensar la superioritat humana sobre els animals, tots rebatuts per l’Ase amb facilitat, fins que exposa l’argument definitiu que deixa desarmat l’Ase i la resta d’animals: Déu es va encarnar en home i no en animal. Després que l’Ase anunciï la seva profecia, Turmeda és declarat vencedor pel rei i deixat anar lliure. Abans, tanmateix, quan Turmeda exposa la raó quinzena, argumentant que els homes s’organitzen en ordes religiosos com a prova de superioritat, l’Ase li demostra amb una sèrie de divertides històries de frares com aquests cometen els set pecats capitals.
El llibre s’estructura, doncs, en dues parts clarament diferenciades, construïdes cada una amb material divers i propi de les dues tradicions que l’autor coneixia, la musulmana i la cristiana. La primera part és constituïda per una breu introducció i quinze arguments i contraarguments, mentre que la segona és formada pel bloc de les històries dels frares, els tres últims arguments i contraarguments, la profecia de l’Ase i l’argument definitiu amb què s’acaba la disputa.
D’una manera que ens pot sorprendre, l’obra comença en vers, amb una paròdia del característic locus amoenus amb què s’inicien moltes obres medievals. No cal, doncs, trobar una font concreta per a aquesta part, però cal remarcar l’element paròdic en la presència poc “poètica” dels animals en el despertar del narrador i la barreja indiscriminada d’animals nobles, com el lleó i l’elefant, amb els més baixos, com la puça i la lladella.[2]
A continuació, el narrador descriu una assemblea d’animals reunida per escollir un nou rei després de la mort de l’antic. La narració d’assemblees d’animals com a metàfora de la societat humana és un tema medieval recurrent (recordem el Llibre de les bèsties de Ramon Llull).[3] En el cas de Turmeda, on la referència seriosa es dóna en l’al·lusió al mètode d’elecció en cas de mort d’un rei sense descendència, com al Compromís de Casp, l’element paròdic es manifesta en el cangueli del narrador, l’anècdota explicada pel conill, de caire semicòmic, i el contrincant de disputa que li assigna el rei, l’Ase Ronyós de la Llarga Cua Tallada. L’aire irònic s’intensifica amb dos fragments que tornen a ser en vers, el diàleg entre el mateix Turmeda i la Falsa Guineu de les Cames Tortes, de ressons cavallerescs.
Després d’aquests materials heterogenis comença la part central del llibre. Coneixem perfectament la font en què s’inspira, per no dir que afusella. Es tracta, citant Martí de Riquer, que al seu torn cita Miguel Asín Palacios,[4] «d’un apòleg que figura com a apèndix d’un tractat de zoologia que constitueix la part XXI de l’enciclopèdia de l’escola filosòfico-política organitzada a Basora, al segle x, els adeptes de la qual prengueren el nom de Germans de la Puresa» (p. 472), on un nombre de representants dels animals discuteix amb un nombre de representants dels homes sobre la superioritat dels segons sobre els primers. Aquest és el principal argument pel qual Martí de Riquer, seguint de nou Asín Palacios, acusa de plagi Turmeda. Avui dia aquest prejudici ha estat àmpliament superat i, en tot cas, la manera d’organitzar el material i el plantejament general de l’obra és, com veiem, francament original en el context de l’època, com ja va remarcar Rafael Alemany.[5] Per la seva banda, Armand Llinarès va detectar una altra font per a aquesta part de la Disputa, corresponent a la discussió entre Turmeda i l’Ase. Es tracta del Liber de proprietatibus rerum, vasta enciclopèdia del franciscà Bartomeu l’Anglès (segle xiii), del qual Llinarès demostra que Turmeda va treure bon nombre d’informacions sobre la naturalesa dels diferents animals (pp. 25-26). D’una manera més general, Jesús Gómez hi aporta la tradició de diàlegs en vers o en prosa dins la literatura hispànica, en què inclou, entre d’altres, Lo somni de Bernat Metge.[6] Gómez també remarca que Turmeda adopta el mètode de la disputatio, que es feia servir a l’època com a instrument pedagògic a les universitats i del qual la Disputa constituiria una paròdia. Però podríem preguntar-nos també si Turmeda tenia presents les diferents disputes trampa que s’havien organitzat a la cort catalana per rebatre públicament els arguments de la religió jueva, com la Disputa de Barcelona del 1263 entre mestre Mossé de Girona i fra Pau Cristià. En aquest cas, es reforçaria l’efecte mirall, que ja hem esmentat, entre la cort catalana i la cort dels animals.
Durant la disputa entre l’Ase i Turmeda, el primer humilia constantment el segon amb la niciesa dels arguments de l’humà, fins al punt de donar veu als animals més baixos (la xinxa, la puça, el poll, la mosca, el corc de les dents). És aquí que Turmeda proposa com a argument de la superioritat dels homes sobre els animals el fet que aquests s’organitzin en ordes religiosos. L’Ase aprofita aquest argument per tirar-li tota la cavalleria per sobre amb les històries satírico-còmiques sobre frares.
No hi ha fonts clares per a aquests relats i els estudiosos apel·len al caràcter autobiogràfic del llibre. Tanmateix, no solament podem aportar dins la mateixa tradició catalana autors de to similar, encara que en vers, com Francesc de la Via o Jaume Roig, sinó que, si tenim en compte que el Decameró és de cap al 1350, i que Turmeda havia passat deu anys a Bolonya un quart de segle més tard de la seva redacció, no es podria pensar que el mallorquí coneixia la col·lecció de contes? No sóc el primer a destacar-ne la semblança. Olivar veu en l’escepticisme de Turmeda un «producte típic dels corrents de filosofia averroista que imperaven aleshores a Itàlia, i que, com en Boccaccio, anava aliat a una vena satírica».[7] També relacionen els contes amb Boccaccio, Riquer (p. 474); Llinarès (p. 27), que en destaca la barreja de realitat i ficció per fer-los més creïbles, com al Decameró; Gómez (p. 46); Alemany, que els considera «d’evident regust boccaccià», i Garcia i Martín (p. 183).
Després dels contes frarescs es reprèn l’argumentació i contraargumentació de la Disputa fins al final, només interrompuda per una mostra prou llarga, de seixanta-nou estrofes, just abans de la raó dinovena i després de la divuitena, d’una profecia de l’Ase, que vol demostrar a Turmeda que en sap tant o més que ell a l’hora de fer profecies, i que és l’única part que s’ha conservat en el català original.
Després d’això Turmeda argumenta que l’home és superior als animals perquè Déu es va encarnar en home i no en animal i l’Ase es dóna per vençut, ja que aquest era certament un argument que el podia vèncer i tota l’estona temia que el seu