*
Avui és dissabte, va dir la molinera mirant-me com si em volgués travessar. I em va començar a fer petons mig estirada al meu costat. Jo estrenyia els llavis, tancava els ulls. L’hauria matada. Se’n va cansar i va dir amb ràbia que quan no fos tan burro m’ensenyaria la manera més sàvia de fer l’amor. ¿L’has fet alguna vegada? Vaig trobar prou força per clavar-li una guitza al ventre que la va doblegar. Em va amenaçar amb el puny enlaire. Quan vindrà el meu home, que ja deu travessar el pont, prepara’t. Així que el va sentir acostar-se va començar a cridar que jo era un viu, és un viu que fa veure que no s’aguanta i quan em té a la vora... El moliner vermell com un bitxo amb els ulls fora del cap se’m va tirar a sobre i em va apallissar mentre ella, dreta i dura, l’anava atiant. ¡Mata’l! ¡Mata’l! Quan l’home va estar cansat i tip de pegar-me, em va posar a dalt d’un carretó, em va empènyer fins arran del riu i em va abocar a la vora dels joncs tot dient uns renecs tan gruixuts que, de tant que ho eren, més m’hauria estimat no sentir-los.
*
Una bestiola se’m va acostar. Em vaig entregirar gemegant. La bestiola no es va moure. Vaig estirar el braç per tocar-la i vaig trobar una mà glaçada; estava al costat d’un soldat mort. Fent un esforç, vencent el mal dels meus pobres ossos vaig fer tot el que vaig poder per rodolar una mica avall. Les canyes van aturar-me. Plovisquejava. I em vaig abaltir sense acabar d’entendre que tot el bé d’aquest món m’hagués abandonat.
VIII
Sembles una calavera
Es va sentir una explosió cap a la banda del molí i de seguida es va alçar una gran fumera i flamarades. Soldats i més soldats feien un pont damunt del riu amb taulons i barques. La cridòria dels soldats i el soroll dels motors eixordaven. Devien haver treballat tota la nit. Aviat van començar a passar camions i canons per damunt del pont, i, embogit, encabritant-se i renillant, el cavall blanc estava al mig. Dos avions de plata feien cercles per damunt del pont. Una explosió va aixecar sortidors d’aigua. El pont va saltar i quatre camions van caure al riu. ¿Què fas aquí? Sembles una calavera. Espitregat, amb sang a la cara, amb les mans que li tremolaven, en Juli-Juli em mirava. Et vas salvar d’una i bona, tocant el dos. Em va demanar que li expliqués què havia fet. Se’l veia boig per enraonar; enraonar del que fos. Se’m va asseure al costat. No miris. Sota el que queda del pont, l’aigua és vermella. Estem voltats de soldats morts. Enraona tant com vulguis, però no miris. Digues alguna cosa... corre. No miris cap al pont. Va riure tot eixugant-se amb el braç la sang de la cara. Va riure més fort, va tancar els ulls, els va tornar a obrir. La mirada no se li aturava enlloc. Ho saps que hi ha una cantinera... va amb un carro tirat per dos cavalls que només tenen la pell i l’os. Calla, vaig dir tot posant-li una mà davant de la boca. Se sentien volar avions. A poc a poc la remor dels avions va anar morint. Es diu Faustina i ven cacauets, cinturons amb sivelles que són caps de mort, tabac barrejat amb herbes i begudes esbravades. A tocar del pont va arribar una ambulància. Per entre les canyes vaig veure el cavall que estava quiet. L’aigua s’enduia soldats morts i soldats ferits, trossos de barca, fustes cremades. I en Juli-Juli predicava que la guerra s’estava acabant i que aviat podríem tornar a casa fent voleiar banderes entre noies que ens tirarien flors. Tot això està fent els últims badalls. Hem de procurar salvar la pell. ¡La pell per damunt de tot! Va callar un moment i va preguntar-me ¿no has volat mai? Jo, de nit, volo. Això fa que no estigui mai desesperat. Així que m’ajec no penso que al damunt hi tinc un sostre de guix i canyes sinó el deliri de les estrelles: camins d’estrelles, camps i més camps d’estrelles; i al cap d’una estona de pensar només en el cel, fujo d’allà on sóc i volo. Veig les muntanyes, els pobles, el mar... tot des de dalt. Jo mirava el cavall que se’ns acostava... em vaig quedar sense respiració. Algú m’apuntava als ronyons. Teníem dos soldats al darrera. Tot s’enfonsa i vosaltres garla que garla. ¡Animals! Garla que garla. Sense encomanar-me ni a Déu ni al diable i a risc de fer-me matar vaig treure forces de no sé on i vaig córrer cap al cavall, li vaig saltar al damunt i com si se li hagués engegat una molla se’m va endur galopant furiós. Vaig sentir dos trets. Una bala va alçar un nuvolet de pols a dos metres del cavall. Vam travessar un bosc, un poble abandonat, una masia fumejant. Fins que tot d’una el cavall es va aturar en sec i vaig anar a parar de cap a dintre d’una trinxera plena d’aigua, al damunt d’en Bartomeu, el cuiner d’aquells soldats que havia deixat, que estava descarregant una metralladora contra els de l’altra banda i cridant ¡¡¡enxufa mantega!!!
IX
Els polls
Aquella mateixa tarda van donar ordre de retirada. Va venir a dir-m’ho en Juli-Juli que encara no sé com havia vingut a parar on el cavall m’havia llençat. Érem un centenar d’homes, tots joves, tots cansats, tots avorrits. La columna no es va aturar fins a les envistes d’una masia abandonada, voltada d’acàcies, amb un pujol al darrera. Vam baixar dels camions i de seguida van preparar el camp. Semblava que en el món no hi hagués hagut mai guerra de tanta pau que es respirava. Vaig aprendre a carregar i a descarregar el fusell. A tirar. ¿Quants anys tens? Quinze. Sembla que en tinguis més. Apa, a veure si aprens a tenir bona punteria. No volia tenir-ne. Apuntava més avall o més amunt, o més cap a la dreta o més cap a l’esquerra, de l’home de cartó que havíem d’encertar. No volia que m’ensenyessin a matar ningú. Els sotracs de la culata em van mig desllorigar l’espatlla.
Vaig agafar el vici d’anar-me’n a fer passar les cabòries a dalt del pujol. Aviat m’hi va seguir un noi de Gràcia. Es deia Agustí. Havia nascut al Torrent de les Flors. A casa seva vivien de vendre llet i tot feia pudor de vaques, deia, perquè tenien l’estable a la rebotiga. Totes les vaques, ¡a casa! Quan el van cridar a fer la guerra diu que no podia dormir sense aquella pudor de vaca que l’havia vist néixer. La seva mare el despertava cada dia a les quatre per anar a repartir la llet. Només tenia vuit anys. Amb els ulls mig clucs i el cor adormit anava d’un carrer a l’altre carregat de pots i de mesures, de vegades havia de pujar tres pisos d’escala fosca per vendre un trist petricó de llet que valia cinc cèntims. Però a les set en punt ho deixava tot: pots, mesures i tota l’enderga i cap a missa s’ha dit. L’olor de l’encens el trasbalsava; la quietud, les paraules del capellà que m’agradaven tant perquè no les entenia. S’embadalia amb les casulles... blanques, rosa, grogues, morades... totes brodades d’or. I els lliris dels altars i les corones dels sants, sants amb un genoll rosat que els sortia per l’esquinç de la túnica. Una veïna es va queixar a la seva mare que el seu marit havia d’anar molts dies a treballar dejú perquè jo no els havia portat la llet; ho sabia de bona tinta, era per culpa de la missa. Cada dia va a missa. La meva mare que vetllava molt pel negoci em va clavar un raig de bufes i m’havia deixat dues nits sense sopar. Però jo baixava a la nit a munyir una vaca i m’ennuegava de tan de pressa que m’empassava la llet per poder tornar al llit. ¡Primer de tot, l’obligació! cridava la meva mare. ¡Primer de tot, la devoció! deia mossèn Camilo al col·legi amb les mans juntes i després obrint els braços. Jo no sabia què fer però anava a missa encara que arribés a la meitat i no pogués veure el començament del treball de l’àngel quan feia el terra de l’església amb daus blaus i carmesins. Ni quan bufava perquè es formés la bombolla que cobria l’església i els pètals que la feien forta des de l’altar major fins als últims bancs. ¿Què són, els pètals? Em va mirar: de les fulles de la planta se’n diuen fulles. De les fulles de la flor se’n diuen pètals. I va enganxar de seguida que per culpa de repartir la llet no podia veure quan àngels i més àngels bufaven per ajudar l’àngel principal mentre raigs de llum anaven de l’altar fins als fidels i dels fidels fins a l’altar. Em feia venir ganes de plorar sentir-me tan lligat a casa meva perquè no podia estar amb Déu que havia fet les esglésies i quan penso que en van cremar tantes em vénen ganes de matar els que van cremar-les encara que matar estigui prohibit. I a tu, vaig preguntar-li, ¿qui et va explicar tot això de l’àngel que bufa i tot això de la bombolla que s’infla? Va callar una estona i va dir baixet, és un secret,