*
... aquest sac l’he fet amb quatre sacs que vaig robar al molí. Estirat de cara al cel el penjat parlava com en un somni. De tant en tant girava el cap i em mirava. Vaig passar el dia desfent-los les costures, després ajuntant-les d’una manera diferent amb un cordill que anava passant pels forats amb una agulla saquera. De quatre sacs n’havia de fer un. Dos forats sense cosir eren per poder-hi passar els braços, lligar-me el sac al coll i posar-me el collaret de corda amb el nus escorredor. El penjat es va posar a plorar amb molta pena, li vaig clavar un bon cop a l’esquena per trencar-li el plor i em vaig alçar. No em deixis, no em deixis... Quan ja havia decidit d’arrencar l’Ernestina de mans del botxí del seu marit em va deixar. ¡I altra vegada amb ell! Un dia em va venir a trobar el seu marit i se’m va descansar. Agenollat em va confessar que sense l’Ernestina era un home perdut. Jura’m que no me la prendràs... Dóna’m aigua. Li vaig dir que amb l’Ernestina ja feia temps que havíem trencat. I aleshores el marit va dir, en deu tenir un altre. Ens vam abraçar, vam sortir al carrer... quan la vaig conèixer duia un vestit vermell i una margarida als cabells... anàvem de taverna en taverna; a cada taverna, un xop. I va venir la sorpresa. A la taverna del Papagai vaig conèixer la Faustina. Va tossir i amb la veu que, si ja era rogallosa, a mesura que enraonava se n’hi anava fent més: i va ser com si l’Ernestina no hagués existit mai. Va estar una estona sense badar boca i quan ja em pensava que havia acabat les forces dient que malvat el dia que em va deixar entrar a casa seva va seguir endavant. El dia que la Faustina em va deixar entrar a casa seva i em va deixar que li fes un petó darrera de l’orella, se’m va entortolligar com una serp. De seguida ho vaig explicar tot al marit de l’Ernestina i ell a ella. I a la Faustina li vaig confessar que havia estimat l’Ernestina i que amb el seu marit érem com germans... i no sé encara què va passar, que al cap de poc temps anàvem tots quatre junts per les tavernes: l’Ernestina amiga de la Faustina, la Faustina amiga del marit de l’Ernestina, i tots tres enganxats amb mi. No passava una hora del dia que no em sentís vigilat, espiat, tots els meus passos seguits. Jo contra tres. Tres contra mi. L’Ernestina defensava la Paulina una nit que baixàvem tots quatre per un carrer que no recordo com es deia... Li vaig preguntar qui era la Paulina i em va dir després de rumiar una mica que s’havia equivocat, que no havia conegut mai cap Paulina que en comptes de dir Paulina havia d’haver dit Faustina... i no vaig poder aguantar més aquella vida. Ningú no feia l’amor, només em feien retrets; detestava aquella enganxamenta i no podia viure sense aquella enganxamenta fins que va venir la guerra i me n’hi vaig anar per salvar-me l’ànima. I la guerra m’ha matat. Buit de tot, voltat de morts i de sang... ja fa temps que vaig morir ¿per què he de voler respirar i tenir un cos que no estimo i que demana sense parar son, gana i tristesa? vull dir que demana alegria, encara que només sigui una mica d’alegria i només troba tristesa... ¿Per què, per què m’has despenjat? Es va tirar endavant per donar-me un cop de puny i va caure endarrera com si el cop de puny l’hi hagués donat jo. El vaig embolicar amb el sac i el vaig arrossegar fins al darrera de la roca, prop de l’arbre on s’havia penjat. De mica en mica el vaig anar cobrint de pedres. No podia fer sot per ficar-lo a dintre de la terra perquè no tenia càvec, ni pic, ni aixada.
V
El carro
El pa que havia quedat en el sarró i grapats de móres que havia anat collint pels voltants van ser la meva menja d’aquell dia. No em sabia moure de la vora d’aquell home mort. Ja negra nit vaig estirar-me pensant en la Faustina i en l’Ernestina. A l’últim em vaig enfonsar en un son neguitós fins que em va despertar, junt amb la claror, una gran piuladissa d’ocells. N’hi havia un que tenia el ventre de color de taronja, d’altres el tenien verd. A l’última branca de l’arbre del penjat un pardal va començar a cridar. Semblava que s’hagués tornat boig. Del riu va pujar una cançó i la veu que cantava era una veu de noia. Enfilat a la pedra del penjat vaig mirar avall: veia una llenca d’aigua blava. Aquella veu de noia m’havia deslligat dels records de la nit. Tot d’una venia forta com si la noia la cantés de cara a la muntanya, tot d’una es feia fosca com si la noia s’hagués girat d’esquena. El pardal cridava sense parar. I no sé per què em vaig enrecordar de les meves germanes mortes. Potser perquè la claror, potser perquè el color del cel era el mateix que dormia damunt el camp de clavells, potser perquè... la gran es deia Laieta, la mitjana Lea... la veu que pujava del riu havia callat, la petita es deia Letícia com una besàvia del meu pare que havia estat molt rica: tenia dos cotxes, sis cavalls, camps de blat, una casa amb dotze habitacions i dotze xemeneies. La Laieta tenia un geni de mil dimonis: va morir d’una enrabiada. Volia que li diguessin només Laieta. ¿On és, Laieta? ¿Què fa, Laieta? ¿Encara és al jardí, Laieta? I la meva mare i tots dèiem: ¿On és, la Laieta? ¿Què fa, la Laieta? ¿Encara és al jardí, la Laieta? Aleshores la meva mare per avesar-la a no tenir capritxos es va posar a dir-li la Lala. I tothom reia. La Lala. La Lala. A les meves germanes en el barri els deien les tres Eles. La Lala. No ho va poder aguantar i un dia va arrencar en plors i esgarips, amb les venes dels polsos inflades, amb un pam de boca oberta i pica que pica el cap contra les parets. Se li va rebentar una vena del coll i va caure plana a terra com si l’haguessin planxada. Totes tres tenien els cabells molt llargs, els ulls embadocats, en forma d’ametlla. Les altres dues van morir de malaltia. Les vam enterrar, cadascuna a la seva hora, vestides amb el vestit de la primera comunió, llarg fins als peus, voltades d’un vel com un núvol, amb corona de roses, amb els rosaris entortolligats en el braç... Quan estaven a dintre de la caixa a l’habitació del sofà vermell, si no hi havia ningú que els fes companyia, anava a mirar-les. Van al cel, deia la meva mare. Totes hauran anat al cel, i afegia amb els ulls mig en blanc, quan hi anirem nosaltres, ens vindran a rebre. Els tocava les mans ben posades damunt del pit, més fredes que el mes de gener. Els posava bé la corona de roses. Mirava aquells ulls tancats que m’havien mirat tant, més brillants que l’aigua. Jo me les hauria quedades per sempre; tan quietes, tan blanques, tan sense fer mal a ningú.
*
S’acostava un soroll de rodes de carro acompanyat per veus d’home. Mig ajupit per entre matolls vaig anar fins al revolt. S’acabaven d’aturar dos carros. Del que tenia més a la vora van saltar tres homes espitregats, escabellats, barbuts, amb cinturons carregats de bales, amb mocadors vermells lligats al coll. Al carro que havia quedat més lluny, a la part del darrera, sortien cames nues acabades en uns peus de color de cera, alguns tacats de sang. Un dels homes, el més vell, va dir que tenia una gana que l’alçava. Els altres tres i un quart que va saltar del carro dels morts, tots carregats amb motxilles, es van asseure a terra. Clavaven queixalades a uns pans llargs, una mena de barres que no havia vist mai, i a uns grans trossos de formatge. Bevien vi amb bóta. Un de gros, vermell de cara i amb la punta del nas partida pel mig, era el que tallava el pa i el formatge i l’anava repartint. El més jove va rondinar que el formatge no li agradava, que més s’hauria estimat unes quantes costelles a la brasa. Ningú no n’hi va fer cas. Deien que si la guerra encara seria llarga, que potser duraria cent anys. Mentre hi hagi carn de canó tindrem guerra. Un home que s’assemblava una mica al meu pare, però sense bigoti, deia que, al contrari, la guerra s’estava acabant, que només era cosa de mesos... que ja havia mort prou gent, que el país ja estava bastant aclarit de gentussa. I de gentassa. Van riure. El del nas partit va dir, encara que la guerra s’acabi no tornaré mai més a casa. Estic avorrit de viure fent sempre el mateix. Tip de treballar cada dia a les mateixes hores escombra que escombra places i carrers.