Potser he escrit el capítol de l’ermità perquè sempre m’ha interessat la psicologia dels sants, tot i que no m’he dedicat gaire a aprofundir-la. El sant, en el seu renunciament, tant com dirigir la seva passió, tota la força de la seva ànima, cap a Déu, busca desesperadament sense saber-ho la seva unitat, el seu equilibri total, les seves constel·lacions interiors. El reialme de Déu que de sempre porta a dintre.
La defensa de Caín pel pescador en el capítol “Després” ve del poema de Baudelaire “Caïn et Abel”. I d’altres lectures que ara no recordo. I de la meva curiositat pel personatge.
El meu avi, Pere Gurguí i Fontanills, m’explicava vides de sants que treia de la Llegenda Daurada. També m’explicava contes: el del pastor amb ales. “En un país de la fi del món, en una vall desconeguda, hi havia un pastor que pasturava el seu ramat. A la nit, mentre dormia, a ell i a totes les seves ovelles els sortien ales. Ales petites. I ell i ovelles es posaven a volar per damunt de la vall fins a la matinada.” El meu avi anava a missa cada diumenge. Fins que va començar a endur-se’m a mi. De vegades anàvem a la Bonanova, de vegades als Josepets. A la Bonanova hi anàvem pel carrer de Sant Gervasi. Als Josepets pel carrer de Pàdua o pel carrer de Septimània. De tornada comprava els dolços a la pastisseria que hi havia a la plaça dels Josepets. Jo, a missa, m’hi avorria sobiranament. Aixeca’t. Agenolla’t. Senya’t. Abaixa els ulls. Un dia em vaig atrevir a estirar el meu avi per la màniga, es va decantar cap a mi i vaig dir-li baixet: m’avorreixo. El m’avorreixo es va convertir en una mena de cançó. Fins que un dia en arribar a casa se’m va asseure a la falda i va sortir l’àngel de la missa. Era molt alt, amb el cap tocava el sostre, les puntes de les ales tocaven les parets. No se’l podia veure gaire bé perquè era tot just una ombra amb una mica de llum al voltant. De la cara només se li veien els ulls: daurats. “És un misteri com pinta el terra de l’església de color blau i de color carmesí. Com si els daus amb què la va enrajolant es fessin sols per la gràcia de Déu.” Després d’haver-me fet creure en l’àngel de la missa, quan hi anavèm, ja no m’avorria tant. De petita vivia meravellada.
*
Durant molts anys, sempre que de Ginebra baixava a Barcelona, no deixava mai d’anar a saludar els amics Carles Riba i Clementina Arderiu. En una d’aquestes visites en Riba em va preguntar si em seria gaire difícil de procurar-li les obres completes de Teilhard de Chardin. La meva pròxima anada a Barcelona va ser per portar a Riba el que m’havia demanat. I jo també vaig regalar-me Teilhard de Chardin així que vaig tornar a Ginebra. A l’acabament d’aquest llibre hi ha la influència de la missa damunt del món de Teilhard de Chardin. D’un fragment: “El sol acaba d’il·luminar, allà baix, la franja extrema de l’orient. Una vegada més, sota l’estesa movent de la fosca, la superfície de la terra es desvetlla, tremola i recomença la seva paorosa tasca. Jo posaré damunt de la meva patena, ¡o Déu meu!, la collita esperada del meu esforç. Abocaré dintre del meu calze la saba de tots els fruits que avui seran esgrunats. El meu calze i la meva patena són les pregoneses d’una ànima llargament oberta a totes les forces que dintre d’un instant s’elevaran de tots els punts del món devers l’Esperit. Aquesta multitud, la immensitat de la qual esgarrifa, aquest oceà humà del qual les lentes i monòtones oscil·lacions porten la torbació al cor dels creients...” Jo començo una frase al final de Quanta, quanta guerra... així: “Des de dalt d’aquesta muntanya amb cresta de núvols i amb fonaments de boira...” etc.
*
Adrià Guinart, el protagonista de Quanta, quanta guerra..., és l’antiheroi. M’ha sortit així. Potser perquè no crec gaire en els herois; és a dir, encara que sempre en un lloc o altre hi hagi algun acte d’heroisme, penso que l’heroi, o bé és un home pres de pànic que reacciona per salvar-se d’un perill, o bé és un pobre home que necessita realitzar-se, compensar la seva mediocritat. Els herois antics havien estat criatures no volgudes i abandonades per evitar que s’acomplissin els desastres que els déus els havien predit. Homes amb un destí tràgic empaitats i devorats pels remordiments; les fúries, amb les cabelleres entremesclades amb serps, amb una torxa en una mà i un punyal en l’altra. Sartre convertí els remordiments en mosques. L’home d’avui no és heroic. Li basta sentir-se poderós “perquè ignora que depèn en el seu conscient de la cooperació de l’inconscient, el qual pot arrabassar-li súbitament la frase que es disposava a pronunciar” (C. G. Jung).
*
Al meu Adrià l’impulsa a anar-se’n de casa la seva aspiració de llibertat. D’aquesta llibertat tan cantada —la sola paraula m’emociona— que només mena a un canvi de presó. Potser el desig de llibertat en l’home és, més aviat, una necessitat de justícia.
*
Hauria de parlar del sol però he d’enllestir aquest pròleg de pressa i no sé escriure amb presses. Hauria de parlar de la importància del sol de debò i del sol de la meva novel·la. Hauria de fullejar vells llibres que m’expliquessin alguna cosa sobre els pobles adoradors del sol. El Sol Déu, ja que tot l’Univers és Déu. Les custòdies daten del segle XV. A partir del segle XVI se’ls donà el nom de “Sols”. Són un cercle d’or o de plata voltat de raigs amb el Sant Sagrament al mig de la rodona. Sense el sol no existiríem. El sol serveix per alguna cosa més que per daurar les platges i els balcons.
Bé, he fet aquest pròleg per tal de situar una mica el lector. He posat algunes cartes enlaire. No totes. En El manuscrit trobat a Saragossa, Saragossa no hi sortia. En Quanta, quanta guerra..., de batalla, allò que se’n diu una batalla, no n’hi ha cap.
*
Encara que no vingui a tomb voldria retre homenatge a tres grans figures que m’han ajudat en la meva feina. Són Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner. Homes de gran categoria, de molta classe, que van picar pedra a la pedrera de l’idioma i van descobrir-hi vetes d’or. Per aquesta herència els vull significar tot el meu respecte i tot el meu agraïment.
El sueño de la razón engendra monstruos.
GOYA
What makes me take this trip to Africa? There is no explanation.
SAUL BELLOW
A great ravel of flights from nothing to nothing.
D. H. LAWRENCE
I
A mitjanit
Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia. Quan feia enfadar la meva mare, deia, mig girada d’esquena, sembles un Caín. En Josep tenia una cicatriu a la cuixa esquerra, a la part de dintre, en forma de peix, que feia riure. En Rossend, el fill del drapaire que ens deixava l’ase i el carretó per anar a dur clavells al mercat, tenia la punta del nas vermella i feia riure. En Ramon, el fill del carnisser, tenia les orelles punxegudes i feia riure. Jo, no feia riure gens. Si alguna vegada feien pinya contra mi i m’atacaven perquè no volia seguir-los en els seus jocs, els obligava a recular cridant que el dimoni era el meu oncle, que per poder-me conèixer de seguida, encara que estigués barrejat amb altres nois, m’havia marcat el front abans de néixer. Era ros com un fil d’or. A tres anys, com que la meva mare no m’havia fet tallar mai els cabells que em queien atirabuixonats a banda i banda del coll, tothom em prenia per una nena. El dia que la meva mare em va dur a veure el pare Sebastià per fer-me entrar al col·legi, el pare Sebastià, tot mirant-me amb pena, va dir: aquí no prenem nenes. La meva mare es va desfer en explicacions, que li dolia de tallar-me els cabells, tan preciosos, que encara era massa petit i que pelat tindria fred i mentre ella s’explicava, jo, que ja sabia escriure el meu nom, em vaig acostar a la pissarra, vaig agafar el guix i amb blanc damunt de negre vaig escriure en lletres grosses i tortes: Adrià Guinart. El pare Sebastià se’n va adonar de seguida i amb les mans juntes va dir ¡quin arcàngel!
Vaig entrar al col·legi amb els cabells arranats,