Com una mica d'aigua al palmell de la mà. Mireia Sallarès Casas

treballa en una llibreria de llibres antics especialitzada en anarquisme i art surrealista.

      Res més?

      Bé, sí…, que va passar mig any en una presó d’alta seguretat acusat injustament de terrorisme internacional.

      Quan va veure el senyor Trivunac per primera vegada?

      El dia de la vaga general del juliol del 2014, quan un diari serbi –crec que era l’Informer– va publicar en portada la seva cara entre flames, acusant-lo de voler incendiar el país.

      Va parlar d’amor amb el senyor Trivunac?

      Sí.

      Què recorda de l’entrevista?

      Quan em va dir que l’única ideologia realment vinculada a l’amor és l’anarquisme.

      Una mica incoherents els anarquistes que reivindiquen l’amor posant bombes. No li sembla? Què més li va dir?

      A mi no em sembla una incoherència sinó una contradicció. També em va explicar que quan Hannah Arendt deia que mai no havia estimat cap poble, ni el jueu, ni tan sols la classe obrera, era arran del trauma que li va causar haver-se enamorat d’un nazi com Martin Heidegger. També em va parlar del «llibrecidi».

      Llibrecidi?

      El genocidi de llibres. Deia que a les biblioteques de Kosovo s’estava fent un genocidi de llibres serbis.

      Quina és l’última vegada que va veure el senyor Trivunac?

      El dia que vam fer la fotografia que vostès m’han mostrat, el juliol del 2017.

      I un cop feta la fotografia, de què més van parlar?

      Vam dir que faríem un debat sobre el concepte d’amor lliure. Que utilitzaríem dos textos d’Emma Goldman i d’Errico Malatesta, recopilats en un llibre editat a Barcelona per l’editorial i cooperativa llibertària Aldarull Edicions, i que mai no havien estat traduïts al serbi.

      I on es va fer aquest debat?

      Encara no s’ha fet.

      Doncs nosaltres tenim constància que es va fer. El centre cultural REX va anunciar l’acte.

      Sí, però es va anul·lar.

      Per què?

      Per un malentès. Els anarquistes volien parlar a porta tancada, només amb mi. En aquell moment, no sabien si eren grups feixistes o qui, però els estaven seguint i patien per si es presentaven i ens impedien debatre tranquil·lament.