I com era la relació que tenia vostè amb els refugiats i els altres voluntaris?
Érem una família improvisada. Els refugiats em deien «Salor Salwekht».
Què vol dir?
Quaranta-quatre.
Per què li deien així?
Perquè jo tenia 44 anys i no podien creure que semblés tan jove. Un d’ells em va dir, astorat: «Que bé li escau a la dona la pau i la llibertat!». Alguns no havien tingut contacte amb gaires dones. De fet el primer afganès a qui vaig convidar a prendre un cafè, em va dir que jo era la primera dona amb qui havia parlat que no fos la seva mare.
Què més em pot explicar de la seva feina com a voluntària?
Que tots els refugiats eren homes i la gran majoria de persones voluntàries érem dones. De vegades pensava en les seves germanes… També em queia la cara de vergonya i no sabia què dir quan em preguntaven com eren els camps de refugiats a Barcelona i els havia de respondre que no n’hi havia cap.
Entre la documentació que tenim de vostè, hi ha una sèrie de retrats fotogràfics de persones que no hem pogut identificar. Qui són?
La majoria són persones amb qui he parlat sobre l’amor.
I per què es tapen la cara?
No s’amaguen de res, el que fan és mostrar davant del rostre alguna cosa que en termes amorosos té més valor que la seva identitat.
M’està parlant d’amor o d’identitat?
Gran part de la teoria contemporània sobre l’amor critica l’amor identitari,3 i ens avisa del perill d’allò que ens aboca a estimar més els que s’assemblen a nosaltres per raons de pertinença, de sang, de raça, de religió, de nacionalitat…
El nacionalisme li sembla un amor perillós?
Sovint pot ser-ho. Però de la mateixa manera que hi ha nacionalismes excloents, colonitzadors, violents i explotadors, n’hi ha d’altres que no ho són. I crec que si hem estat capaços de desconstruir una cosa com el gènere, hauríem de poder desconstruir també el nacionalisme. No sé si m’explico.
Vostè és catalana, oi?
Sí.
Tornem a les fotografies de les persones dels rostres ocults. Com vostè acaba de dir, aquestes persones el que fan és mostrar coses que pel que fa l’amor tenen més valor que la seva identitat, però no sembla que sostinguin coses de gaire valor, no creu?
Sí que tenen valor, el que passa és que són coses que una societat com la nostra descartaria. Però la idea de deixalla i de precarietat lligada a l’amor és fonamental: Eros és fill de la pobresa. S’explica4 en el mite del seu naixement: en una festa d’Afrodita, Pènia, la deessa de la pobresa, es va acostar a la celebració, sense haver-hi estat convidada, per poder pidolar alguna cosa. Mentre s’esperava a fora, va sortir Poros, el déu del recurs, que anava borratxo i es va estirar al jardí a dormir la mona. Pènia s’hi va acostar, va jeure amb ell i se’n va anar quan ja se sabia prenyada. Per això, diu el mite, l’amor és així: sempre està a mig camí de la riquesa i la pobresa, de la saviesa i la ignorància, de l’interès i la generositat. Però qui el va parir és la pobresa.
I digui’m, té títol aquest projecte seu?
Es titula Kao malo vode na dlanu i forma part de la «Trilogia dels conceptes deixalla» (sobre la veritat, l’amor i el treball).
Com una mica d’aigua…?
Sí, …al palmell de la mà.
I per què «veritat, amor i feina» són, segons vostè, conceptes deixalla?
Perquè, malgrat que són conceptes fonamentals, el fet que no siguin quantificables els ha restat valor. Perquè no hi ha període de la història recent que no els hagi explotat i desgastat, fins a buidar-los de sentit. Així que podem dir que ara estan en crisi i són deixalla. Però hem de trobar les maneres de reciclar-la perquè són conceptes als quals la humanitat no pot renunciar sense posar-se en dubte a ella mateixa. S’han de redefinir i transformar. Per sort, l’amor ja té implícita la capacitat de transformar –fins i tot el valor,5 que és una de les transformacions més radicals que puguin existir.
Quantes persones va entrevistar per al seu projecte?
No les he comptades; crec que força. Però a vegades no volien ser entrevistades i havia de fer-ho indirectament, a través d’un debat, d’una xerrada informal o caçant al vol un comentari.
I per què no volien ser entrevistades?
Doncs no ho sé. Crec que mai no havien pensat realment en l’amor, i encara menys davant d’una desconeguda i estrangera com jo, que a més no semblava que sabés gaire del tema, ni que tingués preguntes concretes. De vegades somric massa, i crec que això podia fer pensar que tenia segones intencions…
Tan sols per això?
Potser també perquè era obvi que una conversa sobre l’amor a Sèrbia acabaria parlant de la guerra… i els serbis ja no volen parlar més de guerres. A més, estan convençuts que un europeu occidental mai no els entendrà perquè hi ha aspectes importants d’aquests conflictes que, o no saben explicar, o estan farts de justificar.
Quins aspectes?
Els de les últimes guerres dels anys noranta. Els serbis encara ara se senten víctimes de la culpabilització, farts d’haver estat demonitzats i ser els únics dolents de la història. Les opinions i vivències de la guerra són molt diverses: per a uns, es tractava de defensar el comunisme, i senten frustració i indignació perquè van ser enganyats; per a altres, va ser una cosa aliena, un assumpte de camperols i pobres que recolzaven Milošević fins que els bombardejos van arribar a la seva ciutat; per a molts no hi ha una explicació digerible que no els faci sentir-se tristos i impotents; uns altres estan enrabiats per no haver tingut diners per fugir com havien fet els que tenien el poder adquisitiu per fer-ho; i l’orgull dels activistes antibel·licistes és també relatiu. La llista és tan llarga i caòtica com la mateixa guerra…
Està bé, deixem-ho així. Però digui’m, la guerra no és el contrari de l’amor?
No. Tal com un noi em va dir, el contrari de l’amor és la indiferència. Algú de qui no recordo el nom em va dir que només es pot odiar realment algú que s’ha estimat abans i que sents que t’ha traït. A més, la majoria de les guerres es fan precisament «en nom de l’amor». Per això, moltes de les converses sobre l’amor parlaven de guerra. A vegades miràvem d’evitar-ho, però aquesta última guerra és encara un conflicte obert, amb greus conseqüències que no s’han analitzat del tot ni s’han resolt. Ni de la guerra ni de l’amor no en podem escapar. Ho travessen tot i durant molt de temps.
I no creu que hi havia una altra raó per la qual no acceptaven ser entrevistades?
Hi ha qui creia que jo era una espia.
És vostè una espia?
No, però no sé si es pot ser espia sense saber-ho ni voler-ho.
Sí, sí que es pot…
Aleshores pot ser que ho sigui.
Bé, el senyor Ratibor Trivunac sí que pensa que vostè és una espia, no és així?
Sí, però crec que ho va dir de broma.
Segons ell, com la majoria d’ONG, vostè ha vingut a Sèrbia pagada amb diners estrangers amb l’objectiu de recollir informació sobre el país, sense un motiu clar i sense cap control real del resultat… Què n’ha de dir?
Em sembla una ironia seva, perquè res del que jo he fet no és clandestí ni perillós. Però també em fa pensar.
En què?
Que podria ser una bona