En una carta que ella va escriure el 28 de febrer de 2013, de la qual en tenim còpia, afirma que l’objectiu de la visita és acompanyar-la a vostè en una investigació artística sobre el concepte d’amor a Sèrbia. És correcte?
Sí, és correcte.
En aquesta carta, escrita en castellà, diu coses com: «Nací en un país (Yugoslavia) que me adiestraron a amar y que ahora no existe. Aprendí que el nombre de mi tierra es circunstancial (ahora es Serbia) y que las desterritorializaciones me reviven el deseo de construir nuevos territorios de refugio, intimidad y amor. […]. Me inquietan y me motivan estas palabras de Derrida: “Un tratado sobre el amor deber ser un acto de amor, sí, un acto: una declaración y una prueba firmada. […] Y toda esta precisión no excluye ni a los fantasmas ni a la locura”». Aquesta afirmació va incidir d’alguna manera en l’objectiu del seu treball?
Vam decidir que la investigació sobre l’amor havia de ser un acte d’amor. Cosa que va comportar que l’amor no solament fos el tema de treball sinó també el mètode. És a dir: vam decidir fer el projecte sobre l’amor amb amor.
I com es va traduir, això, a la pràctica?
Mai no vam resoldre-ho del tot, però la primera conclusió va ser que havíem d’estar obertes als esdeveniments imprevistos que sorgien, i a treballar precàriament amb allò que de vegades no havíem teoritzat. També a superar discrepàncies i malentesos entre nosaltres. Es tractava de renunciar a la comoditat i viure en la inseguretat mentre intentàvem aprofundir en l’amor.
Llavors vostè pensa que l’amor és el contrari de la comoditat i de la seguretat?
Jo crec que la seguretat implica coses diferents per a cadascú. Crec en la capacitat subversiva de l’amor si no hi apliquem la lògica consumista basada en els guanys i els interessos del sistema capitalista. Respecte a això, hi ha molta teoria crítica que reivindica la caiguda –perquè enamorar-se, en francès, tomber amoureux, i en anglès, fall in love, vol dir, precisament, «caure en l’amor»–, però aquesta perspectiva la solen reivindicar homes occidentals amb un bon sou i feina segura. En aquesta caiguda, no tothom cau des de la mateixa alçada, i la patacada és molt diferent. No sé si m’explico.
Reprenent la seva activitat amb els refugiats l’any passat, vostè va tornar a Sèrbia el febrer del 2017, però aquesta vegada sense la senyora Braunštajn. Per quin motiu?
Vam seguir connectades, però no vam poder ni voler seguir treballant de la manera com ho havíem fet.
Per què?
Havia estat difícil i dolorós.
És estrany, no? Tractant-se de dues bones amigues a qui els interessava tant l’amor…
L’amor no és un tema fàcil ni té per què ser feliç.
Així doncs, dos anys després va tornar per continuar el projecte artístic sola, però aquesta vegada amb l’ajut d’una fundació privada espanyola. És correcte?
Sí.
Però en comptes de continuar el projecte complint amb les obligacions que tenia com beneficiària d’una beca, es va dedicar a fer de voluntària en una organització que no tenia cap permís oficial, a distribuir menjar i netejar en un assentament il·legal de refugiats desobedients. És així?
No.
Per què no?
Perquè no em vaig plantejar treballar de voluntària, m’hi vaig trobar. No ens hem d’implicar en els problemes socials: ja hi estem implicats.2 A més, ho feia en el meu temps lliure i mai no vaig deixar de treballar en el projecte. Per això, tot ha acabat formant part de la meva investigació sobre l’amor.
Ah, sí? I de quina manera? Perquè no em queda gens clar què té a veure l’art i l’amor amb fer «diccionaris» en àrab, vigilar una filera de gent que vol menjar, i netejar trastos i plats bruts.
Vaig optar per no fer cap tria entre les accepcions del concepte d’amor, perquè la hipòtesi central que havia elaborat amb la Helena era que totes les dimensions de l’amor es resignifiquen mútuament.
A què es refereix amb «accepcions»?
Als significats diferents d’aquesta paraula. Les que assenyala l’etimologia i que ens remeten a fonts diferents: «Eros», per a l’amor romàntic i eròtic; «Àgape», per a l’amor ideal, comunitari o religiós; o «Càritas», per a l’amor solidari o caritatiu — que és on entraria el voluntariat. I com que estimar implica sempre un acte de traducció, un diccionari bàsic per sobreviure i en quatre llengües crec que és una declaració d’amor en tota regla.
De veritat vostè ho creu, tot això que diu?
Miri, una de les expressions del diccionari bàsic que va tenir més èxit va ser «t’estimo». Fins i tot, es va convertir en la salutació cada cop que arribava a les barraques a l’hora de sopar, i em feien cridar: «Za tasara mena laram!».
Ah, era un diccionari de terminologia amorosa…
No. Va ser després que vaig intentar fer-ne’n un. Però no ho vaig aconseguir perquè les traduccions a les sis llengües ocupaven molt espai, i l’apartat de paraules clau el vaig haver de reduir tant que va quedar en tres mots.
Quins?
«Abraçada», «petó » i «orgasme». I quan el refugiat que m’ajudava amb les traduccions em va preguntar què volia dir orgasme i jo li ho vaig explicar, em va dir que preferia fer les traduccions sol. Després se’n va anar i vam perdre el contacte. I jo vaig arribar a la conclusió que un diccionari exclusiu sobre l’amor no era coherent, perquè en restringia el concepte, que era justament el que jo volia evitar.
D’acord. Tornem al diccionari del qual vostè i la senyora Ramujkić repartien còpies. N’hem localitzat quatre versions. Quantes en van fer, vostès?
Només en vam fer quatre. Altres es van anar adaptant i reproduint a partir d’aquestes però no les vam controlar nosaltres. Les dues primeres es van fer en les llengües afganeses, paixtu i dari. Després la Vahida va fer la versió pakistanesa en urdú quan jo vaig haver d’anar a Barcelona. I quan vaig tornar a Sèrbia, a l’estiu, em vaig ocupar jo mateixa de fer la de l’àrab, però a la ciutat de Šid, perquè el govern serbi ja havia desallotjat tothom de les velles naus de l’estació de Belgrad, que van ser destruïdes.
I vostè sap per què es van fer enderrocar?
Aquells terrenys estaven destinats al projecte del Belgrade Waterfront.
Què en sap, d’aquest projecte?
El mateix que tothom: que afecta la zona cèntrica de vora el riu, al barri de Savamala; que és el projecte de construcció més gran d’Europa; que es finança amb quatre bilions d’euros dels Emirats Àrabs i que les expropiacions prèvies van ser polèmiques: una part de la població s’hi va resistir i, fins i tot, hi va haver un mort.
Per tant, vostè ja coneixia el Belgrade Waterfront abans de fer de voluntària?
Sí, me’n vaig assabentar el 2014 quan uns arquitectes activistes locals van organitzar un seminari crític per explicar-ne les repercussions i van tractar d’implicar-hi la ciutadania. Em va impressionar, tres anys després, trobar-me davant d’aquells enormes edificis de luxe en construcció, tan a tocar de les instal·lacions okupades pels refugiats, i veure que era com una competició: a totes dues bandes es construïa a un ritme trepidant. El pressupost, els motius i el que s’hi construïa eren totalment oposats, però la potència era la mateixa.
Vostè considera que el que es feia a les barraques era construir?
Sí, perquè es van fer sistemes d’electricitat i de calefacció, es van fer dutxes, safarejos, un jardí…, fins