Des del llit on s'havia quedat asseguda, Séverine el seguia amb la mirada. Des de l'afecte tranquil propi d'una companya que havia tingut per ell, se'n compadia pel dolor desmesurat en què el veia. Les paraules gruixudes, els cops, els hauria excusat, si aquest arravatament foll li hagués causat menys sorpresa, una sorpresa de la qual no es refeia encara. Passiva, dòcil, com que de ben jove s'havia plegat als desitjos d'un vellard i més tard havia deixat acordar el seu matrimoni, simplement desitjosa d'arreglar les coses, ara no arribava a comprendre un esclat de gelosia com aquell, per unes faltes antigues de les quals es penedia; i, sense vici, la carn mal desvetllada encara, en la seva semiinconsciència de noia dolça, casta malgrat tot, es mirava el marit, anar, venir, voltar furiosament, com s'hauria mirat un llop, un ésser d'una altra espècie. Què li passava? L'havia vist tant de temps calmat, sense ira! I ara l'espantava sentir l'animal que havia intuït des de feia tres anys, amb uns grunyits sords, desfermat, rabiós, a punt de mossegar. Què podia dir-li per impedir una desgràcia?
Ell anava i venia i a cada pas s'aturava vora el llit, davant seu. I ella, que esperava l'ocasió, va gosar parlar-li.
—Estimat, escolta…
Però ell no la sentia, se'n tornava a l'altre cap de la peça, com si se l'hagués endut un cop de tempesta.
—Què he de fer? Què és el que he de fer?
Finalment ella li va agafar el puny, el va retenir un moment.
—Estimat, vejam, sóc jo qui ha refusat d'anar-hi… Jo no hi hauria anat mai més, mai, mai! És a tu que estimo.
I es feia acariciadora, atraient-lo, alçant els llavis perquè els hi besés. Però ell, caigut al seu costat, la va rebutjar, amb un moviment d'horror.
—Ah, mala puta, ara sí que voldries… Fa un moment, no has volgut, no tenies ganes de mi… I, ara, ho voldries, per tornar-me a tenir, oi? Quan es té agafat un home per aquí, se'l té ben agafat… però m'encendria la sang, anar amb tu, sí! Sé prou bé que seria com prendre un verí.
Es va esgarrifar. La idea de posseir-la, la imatge dels seus dos cossos abatent-se sobre el llit, acabava de travessar-lo com una daga. I, en la nit tèrbola de la seva carn, al fons del seu desig embrutat que sagnava, bruscament es va despertar la necessitat de la mort.
—Perquè no em mori per anar una altra vegada amb tu, ves, abans he de matar l'altre… L'he de matar, l'he de matar!
La seva veu sonava forta, va repetir el mot, dret, engrandit, com si aquest mot, tot aportant-li una resolució, l'hagués calmat. Ja no va parlar més, va caminar lentament fins a la taula, va mirar el ganivet, la fulla del qual, ben oberta, lluïa. Amb un gest maquinal, el va tancar, se'l va ficar a la butxaca. I, les mans penjant, la mirada al lluny, va quedar-se al mateix lloc, pensatiu. Uns obstacles li tallaven el front amb dues grans arrugues. Per trobar-hi una solució, va tornar a obrir la finestra, s'hi va plantar, el rostre dins l'aire fred del crepuscle. Darrere seu, la seva dona s'havia alçat, esporuguida; i, sense gosar preguntar-li res, mirant d'endevinar què passava al fons d'aquell cap dur, s'esperava, dreta també, davant de l'ample cel.
En la nit incipient, les cases llunyanes es retallaven en negre, el vast camp de l'estació s'omplia amb una broma violada. Pel cantó de les Batignolles sobretot, la rasa profunda era com negada de cendra, on començava a esborrar-se l'armadura del pont d'Europa. Cap a París, un últim reflex de llum esgrogueïa els vidres dels molls coberts, mentre, a sota, s'acumulava la tenebra. Van brillar unes espurnes, s'encenien els fanals de gas al llarg de les andanes. Hi havia una gran claror blanca, la llanterna de la màquina del tren de Dieppe, abarrotat de viatgers, amb les portelles ja tancades, que esperava l'ordre del sotscap de servei per sortir. S'havien produït unes dificultats, el senyal vermell del guardaagulles tancava la via, mentre que una petita màquina acabava de recollir uns cotxes que una maniobra mal executada havia deixat a mig camí. Sense parar, uns trens passaven dins l'ombra creixent, entremig de la inextricable retícula dels rails, enmig de les files de vagons immòbils, estacionats a les vies d'espera. En va sortir un cap a Argenteuil, un altre cap a Saint-Germain; en va arribar un de Cherbourg, molt llarg. Els senyals es multiplicaven, els tocs de xiulet, els sons de botzina; de totes parts, un a un, apareixien els semàfors, vermells, verds, grocs, blancs; era una confusió, en aquesta hora borrosa en què tot s'enfosquia, i semblava que tot es trencaria, i tot passava, es fregava, se separava, amb el mateix moviment dolç i rampant, vague al fons del crepuscle. Però el semàfor vermell del guardaagulles es va apagar, el tren de Dieppe va xiular, es va posar en marxa. Del cel pàl·lid, començaven a volar unes poques gotes de pluja. La nit seria molt humida.
Quan Roubaud es va girar, tenia la cara espessa i caparruda, com envaïda d'ombra per la nit que queia. Estava decidit, havia ideat un pla. El dia s'apagava, va mirar l'hora al rellotge de cucut, i va dir en veu alta:
—Les cinc i vint.
I es va sorprendre: una hora, una hora a penes, per a tantes coses! Hauria cregut que tots dos es devoraven allà des de feia setmanes.
—Les cinc i vint, tenim temps.
Séverine, que no gosava interrogar-lo, el seguia amb la mirada ansiosa. El va veure remenar dins l'armari, treure'n paper, una ampolleta de tinta, una ploma.
—Guaita! Ara escriuràs.
—A qui?
—A ell… Seu.
I, mentre ella s'apartava instintivament de la cadira, sense saber encara què li exigiria, ell la hi va tornar a portar, la va asseure davant la taula, amb una pressió tal, que s'hi va quedar.
—Escriu… «Surti aquest vespre amb l'exprés de les sis i trenta i no es deixi veure fins a Rouen.»
Ella sostenia la ploma, però la mà li tremolava, la seva por creixia per la incògnita que obrien davant seu aquestes dues simples línies. Per això es va atrevir a alçar el cap, suplicant.
—Estimat, què vols fer? Si us plau, explica-m'ho… Ell va repetir, amb la seva veu alta, inexorable:
—Escriu, escriu.
Després, els ulls dins els seus, sense ira, sense paraules gruixudes, però amb una obstinació el pes de la qual ella sentia com l'esclafava, com la destruïa:
—El que vull fer, ja ho veuràs… I, escolta'm, el que vull fer, vull que ho facis amb mi… Així estarem plegats, hi haurà alguna cosa sòlida entre nosaltres.
L'espantava, ella va retrocedir encara.
—No, no, ho vull saber… No escriuré res abans de saber-ho.
Llavors, parant de parlar, li va agafar la mà, una maneta fràgil d'infant, la va estrènyer dins el seu puny de ferro, amb una pressió contínua de cargol, fins a esclafar-la. Era la seva voluntat que feia entrar així dins la carn, amb dolor. Ella va fer un crit, i tot es va trencar dins ella, tot es va lliurar. La ignorant que havia estat en la seva dolçor passiva, no podia més que obeir. Instrument d'amor, instrument de mort.
—Escriu, escriu.
I va escriure, amb la seva pobra mà dolorosa, penosament.
—Està bé, ets molt amable —va dir ell, quan va tenir la carta—. Ara, endreça una mica, prepara-ho tot… Et vindré a buscar.
Estava molt calmat. Es va refer el nus de la corbata davant del mirall, es va posar el barret i se'n va anar. El va sentir com tancava la porta, amb dues voltes, i com s'enduia la clau. Es feia ràpidament de nit. Va estar-se asseguda un instant, amb l'orella parada a tots els sorolls de fora. A casa de la veïna, la venedora de diaris, se sentia un lament continu, esmorteït: sens dubte un gosset oblidat. A baix, a casa els Dauvergne, el piano callava. Hi havia ara un alegre estrèpit de cassoles i vaixella, les dues dones ocupades a la cuina, Claire preparant un guisat de be, Sophie una amanida. I ella, desfeta, les sentia riure, dins l'angoixa horrorosa de la nit que queia.
A partir d'un quart de set, la màquina de l'exprés de Le Havre, que desembocava des del pont d'Europa, va ser enviada cap al seu tren, i enganxada. A causa d'un embús, no s'havia pogut allotjar aquest tren