Jacques, que temps enrere feia broma amb la seva padrina sobre els estralls que ella causava entre els inspectors de la via, no va poder estar-se de somriure, tot dient:
—Potser és gelós.
Però Phasie va arronsar pietosament les espatlles, mentre un riure li pujava igualment, irresistible, als pobres ulls empal·lidits.
—Fill meu, què dius? Gelós, ell! Se n'ha fumut sempre, des del moment que no li costava ni un duro.
Després, recuperada de la seva esgarrifança:
—No, no li importava gaire, això. Només li importen els diners… Ens vam enfadar, ves, perquè no li vaig voler donar els mil francs que l'any passat vaig heretar del papa. Llavors, com que m'amenaçava, això m'ha portat desgràcia, vaig caure malalta… i el mal ja no m'ha deixat des d'aquella època, sí, just des d'aquella època!
El jove va comprendre, i com que creia que eren unes idees negres de dona malalta, va provar de dissuadir-la. Però ella s'hi encaparrava amb un moviment de cap, com una persona que n'està totalment convençuda. Per això va acabar per dir-li:
—Doncs és ben senzill, si voleu que això s'acabi… Doneu-li els mil francs.
Ella es va redreçar amb un esforç extraordinari. I, ressuscitada, violenta:
—Els meus mil francs, mai! M'estimo més dinyar-la… Estan amagats, ben amagats! Pot regirar la casa, el desafio que els trobi… i l'ha regirada prou, el murri! L'he sentit, a la nit, que tustava les parets. Busca, busca! Encara que només fos el plaer de veure com li creixia el nas, amb això en tindria prou per prendre paciència… Veurem qui afluixarà primer, si ell o jo. Me'n malfio, ja no m'empasso res del que ell toca. I si jo la dinyava, ell tampoc no els tindria, els meus mil francs, preferiria deixar-los sota terra!
Va tornar a caure sobre la cadira, esgotada, sotragada per un nou so de botzina. Era Misard, al llindar de la caseta de senyalització, que aquesta vegada anunciava un tren que anava cap a Le Havre. Malgrat l'obstinació en què es tancava, de no donar-li l'herència, li tenia una por secreta, creixent, la por del colós davant l'insecte pel qual se sent menjat. I el tren anunciat, l'òmnibus que havia sortit de París a les dotze i quaranta-cinc del migdia, arribava al lluny, amb un brunzit sord. Se'l sentia sortir del túnel, esbufegar més fort al camp. En acabat, va passar, amb el tro de les rodes i la massa dels vagons, amb la força invencible d'un huracà.
Jacques, amb els ulls alçats cap a la finestra, havia mirat com desfilaven els vidres quadrats on apareixien els perfils d'uns viatgers. Volent allunyar les idees negres de Phasie, va fer en to de broma:
—Padrina, us planyeu que no hi veieu mai ningú, en aquest cau… però vet aquí, quanta gent!
Ella d'entrada no el va entendre, sorpresa.
—On és, la gent? Ah, sí, aquesta gent que passa. Quin invent! No els coneixem, no s'hi pot pas enraonar.
Ell continuava rient.
—A mi sí que em coneixeu, em veieu passar sovint.
—És cert, et conec, i sé l'hora del teu tren, i et miro passar sobre la teva màquina. Passes volant, però, volant! Ahir vas fer així amb la mà. No puc ni tan sols respondre… No, no és una manera de veure la gent.
Malgrat tot, aquesta idea del flux de la gernació que els trens ascendents i descendents traginaven diàriament davant seu, enmig del silenci de la seva solitud, la deixava pensarosa, la mirada sobre la via, on es feia de nit. Quan es valia, i anava i venia, i es plantava davant la barrera amb la bandera al puny, no pensava mai en aquestes coses. Però unes fantasies confuses, a penes formulades, li embullaven el cap des que s'estava en aquella cadira, sense tenir res més a pensar que la lluita sorda amb el seu home. Li semblava estrany, viure perduda al fons d'aquest desert, sense una ànima a qui confiar-se, quan, de dia i de nit, contínuament, desfilaven tants homes i tantes dones, en el cop de tempesta dels trens que sacsejaven la casa, fugint a tota màquina. És clar que la terra sencera passava per allà, no només francesos, estrangers també, gent vinguda de contrades ben llunyanes, ja que a hores d'ara ningú no podia quedar-se a casa seva, i que tots els pobles, com es deia, aviat no en farien més que un de sol. Això era el progrés, tots germans, corrent tots junts, allà, cap a un país de xauxa. Provava de comptar-los, de mitjana, a tant per vagó: n'hi havia massa, no hi arribava. Sovint creia reconèixer uns rostres, el d'un senyor amb la barba rossa, un anglès sens dubte, que feia cada setmana el viatge de París, el d'una petita senyora bruna, que passava regularment el dimecres i el dissabte. Però el llampec se'ls enduia, no estava ben segura d'haver-los vist, totes les cares s'esborraven, es confonien, semblants, desapareixien les unes dins les altres. El torrent s'escolava, sense deixar res. I el que l'entristia era, sota aquell brunzit continu, sota tant de benestar i tants diners passejats, sentir que aquella multitud sempre tan panteixant ignorava que ella fos allà, en perill de mort, fins al punt que, si un vespre el seu home li donava el cop de gràcia, els trens continuarien encreuant-se prop del seu cadàver, sense ni tan sols sospitar el crim, al fons de la casa solitària.
Phasie s'havia quedat mirant per la finestra, i va resumir el que experimentava massa vagament per explicar-ho amb detall.
—Ah! És un gran invent, no cal dir-ho. Es va de pressa, s'és més savi… però les bèsties salvatges segueixen sent bèsties salvatges, i ja podran inventar unes màquines encara millors, que sempre hi haurà unes bèsties salvatges a sota.
Jacques va assentir de nou, per dir que pensava com ella. Feia un moment que mirava com Flore tornava a obrir la barrera a un vehicle de pedraire, carregat amb dos blocs de pedra enormes. La carretera servia únicament les pedreres de Bécourt, tot i que, a la nit, la barrera estava tancada amb una cadena, i era molt rar que la noia s'hagués d'alçar. Veient-la enraonar familiarment amb el pedraire, un jovenet bru, es va exclamar:
—Guaita, ¿que està malalt, en Cabouche, que el seu cosí Louis li porta els cavalls? Aquest pobre Cabuche, el veieu sovint, padrina?
Ella va alçar les mans, sense respondre, proferint un gran sospir. Hi havia hagut un drama, a la tardor darrera, que no l'havia ajudat precisament a refer-se: la seva filla Louisette, la petita, col·locada com a minyona a casa la senyora Bonnehon, a Doinville, s'havia escapat un vespre, esfereïda, contusionada, per anar a morir a casa del seu amic Cabuche, a la casa on aquest vivia en ple bosc. Havien corregut unes històries que acusaven de violència el president Grandmorin; però ningú no gosava repetir-les en veu alta. A la mare, tot i saber a què atenir-se, no li agradava gens parlar d'aquest tema. Malgrat tot, va acabar per dir:
—No, ja no ve mai, s'ha tornat un veritable llop… La pobra Louisette, que era tan graciosa, tan blanca, tan dolça! M'estimava, i m'hauria cuidat, mentre que Flore, Déu meu!, no me'n queixo pas, però té del cert alguna cosa alterada, sempre fent el que vol, desapareguda durant hores, i altiva, i violenta! Tot plegat és trist, ben trist.
Mentre l'escoltava, Jacques seguia amb la mirada el carro, que travessava la via. Però les rodes es van entrebancar amb els rails, va caldre que el conductor fes petar el fuet, mentre que Flore cridava, excitant els cavalls.
—Collons! —es va exclamar el jove—, ara només caldria que arribés un tren…! Hi hauria una castanya!
—Oh! No hi ha cap perill —va fer la tieta Phasie—. Flore és estranya a vegades, però coneix la seva feina, està alerta… Gràcies a Déu, ja fa cinc anys que no hem tingut cap accident. Fa molt de temps, van atropellar un home. A nosaltres només ens ha passat que una vaca va estar a punt de fer descarrilar un tren. Pobra bèstia, van trobar-ne el cos aquí i el cap allà, prop del túnel… Amb Flore, podem dormir tranquils.
El carro havia passat, se sentia allunyar-se les sotragades profundes de les rodes dins les roderes. Llavors, va tornar a la seva preocupació constant, a la