La bèstia humana. Emile Zola

història nova naixia, s'afirmava.

      —Sap, per mor de les festes de Le Havre, la multitud era enorme… Ens vam veure obligats a defensar el nostre compartiment contra uns viatgers de segona i fins i tot de tercera classe… A més, l'estació està molt mal il·luminada, no s'hi veia res, hi havia empentes, crits, dins el batibull de la sortida… I tant! Sí, és molt possible que, no sabent com instal·lar-se, o fins i tot aprofitant l'embús, algú s'hagués introduït per força dins el cupè, a l'últim instant.

      I, interrompent-se:

      —Oi, estimada? Això és el que devia passar.

      Séverine, l'aspecte fatigat, el mocador sobre els seus ulls macats, va repetir:

      —És el que va passar, certament.

      Des d'aleshores, la pista estava donada; i, sense pronunciar-se, el comissari de vigilància i el cap d'estació van intercanviar una mirada d'intel·ligència. Un llarg moviment havia agitat la gernació, que notava que la investigació s'havia acabat, i a qui una ànsia de comentaris turmentava: de seguida van circular suposicions, cadascú tenia una història. Feia un instant, el servei de l'estació es trobava com suspès, tot el personal era allà, obsedit per aquell drama; i va ser una sorpresa veure entrar sota la marquesina el tren de les nou i trenta-vuit. Hi van córrer, les portelles es van obrir, el flux dels viatgers es va escolar. Gairebé tots els curiosos, d'altra banda, s'havien quedat entorn del comissari, que, per un escrúpol d'home metòdic, visitava una última vegada el cupè ensangonat.

      Pecqueux, gesticulant entre la senyora Lebleu i Philomène, va veure en aquell moment el seu maquinista, Jacques Lantier, que acabava de baixar del tren i que, immòbil, es mirava de lluny l'aplec. El va cridar violentament amb la mà. Jacques no es bellugava. Finalment, es va decidir, amb una marxa lenta.

      —Què hi ha? —va demanar al seu fogoner.

      Ja ho sabia, va escoltar distretament la notícia de l'assassinat i les suposicions que es feien. El que li sorprenia, el trasbalsava estranyament, era caure enmig d'aquella investigació, i tornar a trobar el cupè, entrevist dins les tenebres, llançat a tota velocitat. Va estirar el coll, va mirar el bassal de sang quallada al coixí; i va tornar a veure l'escena de l'homicidi, va tornar a veure sobretot el cadàver, estès a la via, allà, amb la gola oberta. Després, mentre desviava els ulls, es va fixar en els Roubaud, mentre Pecqueux continuava explicant-li la història, de quina manera aquests últims estaven mesclats en l'afer, la seva sortida de París en el mateix tren que la víctima, les darreres paraules que havien intercanviat a Rouen. L'home, el coneixia d'haver-lo saludat, a vegades, d'ençà que feia el servei de l'exprés; la dona, l'havia entrevista de tard en tard, i s'havia apartat d'ella com de les altres, dins la seva por malaltissa. Però, en aquell moment, plorosa i pàl·lida, amb la dolçor esverada dels seus ulls blaus sota l'esclafament negre de la cabellera, el va colpir. Ja no li treia la mirada de damunt, i va tenir una absència, es va preguntar, atordit, per què els Roubaud i ell eren allà, com els fets havien pogut reunir-los davant d'aquell cotxe del crim, ells de tornada de París, la vigília, ell arribat de Barentin a l'instant mateix.

      —Oh, ja ho sé, ja ho sé! —va dir en veu alta, interrompent el fogoner—. Jo era justament allà baix, a la sortida del túnel, aquesta nit, i he cregut veure alguna cosa, en el moment que va passar el tren.

      Hi va haver una gran emoció, tots el van envoltar. I ell era el primer que s'havia esgarrifat, sorprès, trasbalsat del que acabava de dir. ¿Per què havia parlat, després d'haver-se promès callar tan formalment? Tantes bones raons li aconsellaven el silenci! I les paraules havien sortit inconscientment dels llavis, mentre mirava aquella dona. Ella havia apartat bruscament el seu mocador, per fixar en ell els ulls banyats en llàgrimes, que es feien més grossos encara.

      Però el comissari s'havia acostat ràpidament.

      —Què? Què va veure?

      I Jacques, sota la mirada immòbil de Séverine, va dir el que havia vist: el cupè il·luminat, passant dins la nit, a tota màquina, i els perfils fugissers dels dos homes, l'un bolcat, l'altre amb el ganivet al puny. Al costat de la seva dona, Roubaud escoltava, fixant sobre ell els seus ullassos vius.

      —Llavors —va demanar el comissari—, reconeixeria l'assassí?

      —Oh! Això no, no ho crec.

      —Portava un abric o una brusa?

      —No podria assegurar res. Pensi que el tren devia marxar a una velocitat de vuitanta quilòmetres!

      Séverine, al marge de la seva voluntat, intercanviava una mirada amb Roubaud, que va tenir la força de dir:

      —En efecte, caldria tenir bona vista.

      —No importa —va concloure en Cauche—, vet aquí una deposició important. El jutge d'instrucció l'ajudarà a veure-hi clar en tot això… Senyor Lantier i senyor Roubaud, donin-me els seus noms exactes, per a les citacions.

      S'havia acabat, el grup de curiosos es va dissipar a poc a poc, el servei de l'estació va reprendre l'activitat. Roubaud va haver de córrer a ocupar-se de l'òmnibus de les nou i cinquanta, dins el qual ja pujaven els viatgers. Havia donat a Jacques una estreta de mà, més vigorosa que de costum; i aquest, que s'havia quedat tot sol amb Séverine, darrere la senyora Lebleu, Pecqueux i Philomène, que se n'anaven xiuxiuejant, s'havia cregut amb l'obligació d'acompanyar la jove sota la marquesina, fins a l'escala dels empleats, sense trobar res a dir-li, retingut tanmateix al seu costat, com si un lligam acabés de nuar-se entre ells. Ara, l'alegria del dia s'havia fet més gran, el sol clar pujava havent vençut les bromes matinals, dins la gran limpidesa blava del cel; mentre el vent de mar, prenent força amb la marea ascendent, aportava la seva frescor salada. I, quan la va deixar finalment, va trobar de nou els seus amples ulls, la dolçor aterrida i suplicant dels quals l'havia trasbalsat tan profundament.

      Però hi va haver un lleuger toc de xiulet. Era Roubaud que donava el senyal de sortida. La màquina va respondre amb un xiulet prolongat, i el tren de les nou i cinquanta es va posar en moviment, va circular més ràpid, va desaparèixer al lluny, dins el polsim d'or del sol.