Teresa Duch
Camins de pedra
1ª edició: juliol 2019
© Teresa Duch
Il·lustració de portada: Maijo Ginovart Lluís
Disseny de la coberta: ImatChus
Terra Ignota Ediciones
c/ Bac de Roda, 63, Local 2
08005 – Barcelona
931.73.22.29 - 638.07.85.00
www.terraignotaediciones.com
ISBN: 978-84-120490-7-7
IBIC: FA 2ADC
La història, idees i opinions escrites en aquest llibre són propietat i responsabilitat exclusiva de l’autor.
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).
ÍNDEX
LA PREHISTÒRIA DE LA MEVA HISTÒRIA
LA PREHISTÒRIA DE
LA MEVA HISTÒRIA
Per als amants dels nombres llargs diré que la meva vida es divideix en dues parts. La primera té una llargada de quatre mil sis-cents milions d’anys i s’eleva a la data de formació de la Terra. Jo era part d’una entitat molt més gran. Com d’una família, però sense esquerdes, amb una cohesió perfecta. Almenys això vaig creure fins que diversos moments de confusió em van anar convencent que la fragilitat també formava part de la meva naturalesa. Vaig adoptar la meva forma actual en el darrer cataclisme geològic. No en puc explicar els detalls, encara ara m’esgarrifo. Soc com soc des d’aleshores. En essència, vull dir. Després del xoc traumàtic de separar-me de la meva «família» vaig anar a parar a un riu, ara no sabria dir quin, i és que si us he de ser franca, abans de conèixer els humans, jo no sabia res de res. Reflectida en les seves aigües em vaig veure tan escarransida, tan poca-cosa, que el primer pensament va ser el de no lluitar. Sort que el corrent de l’aigua em va fer remuntar! I vaig començar el meu camí aparentment solitari que, en realitat, no ho era tant. Nosaltres ens movíem pel món, pels viaranys que, amb un cert menyspreu i planyent-nos-en, anomenàvem camins de pedra, uns camins pels quals ens empenyien les circumstàncies sense que hi poguéssim posar voluntat per canviar-les, ni per desviar-nos vers altres rutes. Avui teníem una companyia i demà en teníem una altra; igual podíem restar un milió d’anys en el mateix lloc, com moure’ns un centenar de vegades en un dia. Tot depenia de les forces de la naturalesa, de les quals algú va dir, crec que amb ironia, que en determinats moments en formàvem part. Jo era el que soc ara —sense les marques que m’atorguen personalitat— amb la diferència que el meu contorn i les meves arestes eren tan pronunciats que em conferien un aspecte agressiu, gens d’acord amb la meva manera de ser. Les vicissituds per aigua, terra i, a vegades, aire van conformar les meves formes actuals, més suaus i arrodonides.
Abans d’establir-hi contacte, els humans em semblaven força desastrosos. Sempre amunt i avall, amb tantes necessitats i amb una existència tan limitada... Només en quatre breus milions d’anys van canviar de forma tantes vegades que en vaig perdre el compte: ara es posaven drets, ara abandonaven les urpes i es deixaven créixer les ungles, ara s’adonaven que tenien un dit polze de gran utilitat, ara el cervell se’ls feia més gran, ara el mentó se’ls accentuava i la mandíbula se’ls reduïa... Uf! Tants canvis per a un profit tan curt! Vint, trenta, quaranta anys de vida a tot estirar! Canvi rere canvi, des de l’Australopithecus, fa quatre milions d’anys, fins a l’Homo sapiens, en fa cent noranta cinc mil. La Lucy va ser una Australopithecus que no arribava al metro i mig, va viure fa tres milions d’anys, i va morir quan en tenia vint-i-un. El nom, que sembla modern, en realitat ho és. Li van posar uns Sapiens arqueòlegs que estaven escoltant aquesta cançó dels Beatles quan la van trobar a Etiòpia.
La meva opinió sobre l’Homo sapiens va canviar quan el vaig conèixer de més a prop. Aquí va començar la segona part de la meva vida, el meu camí de catorze mil anys en companyia, una companyia que no tenia res a veure amb la dels meus orígens, tan consistent, ni amb l’altra, tan inestable i fugissera. Ens trobàvem al Paleolític Superior. El primer contacte amb ells em va marcar perquè... qui pot resistir-se a la tendresa en mans d’una criatura de quatre anys? Els humans no eren tan desastrosos com havia pensat i es movien per uns impulsos invisibles que a mi em costaven molt de copsar. Els impulsos eren, són, el que ells amb el pas dels anys han anomenat sentiments. Múltiples, diversos i contradictoris: amor, odi, tendresa, compassió, ràbia, alegria, desig, por, tristesa, admiració, plaer, interès, ambició, bondat, maldat. Un reguitzell. I encara me’n deixo! Tan complexos són els Sapiens que, després de tants anys de relació, encara ara no els entenc. De fet, no crec faltar a ningú si dic que ni ells mateixos no s’entenen.
Si la meva edat em dona autoritat per enraonar de nombres, la meva experiència amb els humans em permet parlar també de lletres. En aquest passeig curt, però ben aprofitat, vaig coincidir amb una dona apassionada per les lletres, de la qual vaig aprendre quasi tot el que sé de l’escriptura. Per exemple, que la humanitat fa aproximadament cinc mil tres-cents anys que escriu. Van començar a fer-ho els sumeris, a Mesopotàmia, amb l’escriptura cuneïforme i els egipcis amb l’escriptura jeroglífica. Ambdues eren escriptures de símbols que no representaven sons fonètics. Els fenicis van ser els primers en crear un alfabet fonètic, amb vint-i-dues consonants i sense vocals. Els grecs hi van afegir les vocals. Més tard, els romans van adoptar l’alfabet grec amb algunes variacions. No podria explicar res de tot això si no hagués conegut l’Adimels, la noia que va viure a Ullastret fa dos mil quatre-cents anys. Precisament el seu alfabet, l’iber, encara no s’ha pogut desxifrar totalment.
Un altre aspecte dels humans, per mi inexplicable, és la seva necessitat de creure en éssers superiors que poden castigar-los i premiar-los, canviar-los el destí i marcar-los el final del viatge. I tot segons els seus desitjos, que només depenen de la lluna o de com es llevin al matí en el més enllà que, per cert, no ha vist mai ningú. És un gran misteri que, segur, no comprendré mai i diria que ells tampoc, amb l’agreujant que els és una necessitat vital envoltar-se d’aquestes creences que amb el temps han anomenat «religió». Sovint els desitjos dels déus han estat mal interpretats i s’han fet estralls en nom de la fe i les creences. Ha estat en moments així quan he pogut