El ‘marçot’, com el ‘marcell’, ‘marcer’, ‘marçal’, ‘marcedor’, ‘marçador’ o ‘marçàs’, entre d’altres, són extensions demanades per la rima. Els refranys per ser recordats necessitaven jugar amb la rima i de vegades es forçava amb adjectius i derivats ‘postissos’ que només apareixen en aquestes parèmies i per l’obligació de la rima final.
Ho explica Valeri Serra i Boldú a Folklore de la pagesia (1918):
Conten que una vegada, una velleta de Romadriu, poble que s’escau a sota del Santuari de Sant Joan de l’Erm, no cabia a la pell de contenta veient que érem a darrers de març i no s’havia mostrat aquest rigorós com altres vegades: no se li havia mort ni un sol cap de bestiar, i la dona, xiroia i alegre, descontenta del març d’altres vegades, amb els punys closos, ella que diu: «Març, marcell: / no m’has mort cap vaca ni vedell, / truja ni porcell.» El repte, si el va dir al sord, no el va dir al peresós; i ell que sí, el pare març, tot disgustat, se’n va i diu al seu germà: «Abril, gentil: / deixa-me’n un, deixa-me’n dos, / i un que jo en tinc, faran tres, / que faran pernabatre aqueixa dona de pagès.» Fillets de Déu! Tant va ésser demanar com obtenir; i heu’s aquí que, allargat el març, comença el temps a posar-se rúfol, a fer vent, a emplujar-se, a caure l’aigua com aquell que la donen per amor de Déu. I quan, abonançat el temps, eixugats els camins, tothom s’arrisca a sortir de casa per contemplar la desfeta dels temporals, la gent de Romadriu veieren com, en la casa d’aquella velleta, hi bateren tant i tant l’aigua i les ventades, que van caure les parets, agafant dins l’estada les persones i les bèsties. D’aleshores ençà, sempre que a primers d’abril es deixa sentir el fred, un es recorda dels dies manllevats pel març i de la venjança que aquest va prendre de la dona de Romadriu.
Hi ha diverses històries i rondalles sobre aquest fet, amb velles o pastors de protagonistes, i amb ovelles, ovellots, truges, anyells, anyellots, vaques, vedells, porcells, cabres, cabrits i, fins i tot, caragols, com a ramats patidors de les ires del mes de març. Són conegudes com la rondalla de la vella de Romadriu, els emmanllevats o la setmana de la vella. Totes són variants de la mateixa història.
Vet aquí que avui comencem un mes, al qual la dita popular li ha posat una de les fames més negres. El mes de març és el mes pocasolta per excel·lència, un mes perdulari, desconsiderat, fins criminal. «Març, marçot, / tira la vella al sot / i la jove si pot», diu la dita popular. Se li diu marçot d’una manera despectiva; un hom el veu desmarxat i malcarat, amb els cabells a la bona de Déu, despentinats per les ventades, vestit amb quatre parracs, envellint joves i velles per «tirar-les al sot», que vol dir dur-les al cementiri. Mes de canvis de temperatura, de tossir, de patir i de suar.
JOSEP M. DE SAGARRA, «Març, marçot…» (La Publicitat, 1 de març de 1925), reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001)
Vots: 295 (24,45%)
Etimologia de març — Del llatí martius, derivat de Mars, Martis, antic déu romà de la guerra, a qui era consagrat el mes.
05 / 100
A LA TAULA I AL LLIT AL PRIMER CRIT
Es diu aquest refrany quan es pretén que algú acudeixi a la nostra crida de seguida, al primer avís. Estrictament, fa referència als avisos que els pares fan a la mainada perquè vagin a menjar (a taula) o a dormir (al llit) amb prestesa.
És un refrany molt estès i popular, documentat sobretot per informants del Principat de Catalunya i del País Valencià, que té moltíssimes variants i acabaments. Com ens acostuma a indicar un refrany del qual només ha perviscut la primera clàusula, la popularitat de la dita fa que, recitant només el primer vers, se sobreentenguin els possibles acabaments. Així, també trobem: A la cuina i al llit al primer crit, o A la taula i al llit al primer crit; quan diguin a treballar, deixeu-los cridar!
Hi ha una variant prou interessant, perquè inverteix els elements de la dita i, per tant, també n’inverteix la rima: Al llit i a la taula, a la primera paraula.
Amor i amor quan plou i quan fa sol,
amor quan és de dia o és de nit,
i a la taula i al llit, al primer crit i l’oli socarrant-se en el cresol.
L’amor, que és una pena i un consol,
un desembre plujós i abril florit,
atrevit, enardit i decidit,
que tot ho té i ho dona i tot ho vol.
Plou i plou en finíssimes agulles,
plou i plou en la brossa, en el terrat,
plou i plou en la roba i en les fulles…
D’amor de cap a peus vinc amarat, d’amor i de furor quan et despulles vora el llit on t’espere despullat.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, «L’amant de tota la vida», II, dins Obra completa 7 (València: Tres i Quatre, 1982)
—Relaxa’t i puja a l’autocar. Tu ja sabies que aquesta era una experiència intimista. Disfruta-la. Ja veuràs com demà tothom estarà pendent de tu. Rebràs més missatges i trucades en un dia que en un mes. T’ho dic jo, que soc un esperit clarivident. I una cosa més per acabar…
Però em vaig quedar amb les ganes d’escoltar la seva última declaració. La guia de l’autocar em va picar l’espatlla amb cara de neguit. «Sisplau, no s’entretingui que marxem.» A la taula i al llit, al primer crit.
ALFRED PICÓ, Sí, sí, sí. Hem guanyat a París (Barcelona: Rosa dels Vents, 2007)
Vots: 295 (24,5%)
A l’armari i al llit al primer crit (1996) és una comèdia vodevil en dos actes del dramaturg Lluís Coquard (Barcelona, 1922-2009).
Etimologia de crit — De cridar, d’un llatí vulgar critare (clàssic quiritare), mateix significat, potser relacionat amb Quiris, -itis, ‘quirite’, d’on ‘cridar auxili als ciutadans o quirites’, que és el nom que rebien els antics ciutadans romans.
06 / 100
CEL ROGENT, PLUJA O VENT
És un refrany meteorològic dels que s’inscriuen en les prediccions que sempre ha intentat de fer l’home a partir dels signes del cel. En general, veiem que assenyala mal temps (per vent o per pluja) i és d’ús estès a tot el domini lingüístic, amb versions tan esplèndides com la rossellonesa Broma roja, vent o pluja, que rima per la pronúncia en u de les o àtones, com en broma roja (que sona ‘bruma ruja’ i naturalment rima a la perfecció amb ‘pluja’).
Aquesta dita ja la trobem al Tirant lo Blanc i després apareix sistemàticament a la majoria de refranyers i repertoris paremiològics des del segle XVII.
Habitualment aquesta dita és referida al cel. Però també la podem trobar amb referències al sol, a la lluna o a la posta: Cel (o Sol o Lluna) rogent (o roent, o rogenc), pluja (o aigua, o sol) o vent. I és que sembla que ens vulguem assegurar encertar la previsió, com quan diem: Aigua cau, senyal de pluja.
En castellà hi ha una versió paral·lela que fa Aurora rubia, viento o lluvia. Encara que generalment es refereixen als arreboles, que són, segons el Diccionario de la Real Academia Española, ‘color rojo de las nubes iluminadas por los rayos del Sol’. Així trobem, entre d’altres, Arreboles al anochecer, agua al amanecer; Arreboles de la mañana a la noche son agua, y arreboles de la noche por la mañana son soles o bé Arreboles por la tarde, o lluvia o aire.
I