I la interferència del castellà?, es preguntarà més d’un. Molta gent sí que usa refranys, però moltes vegades, entremig d’una conversa, sentim un refrany castellà tot i parlar català habitualment: En casa del herrero, cuchillo de palo; Quien mucho abarca poco aprieta; A quien madruga Dios le ayuda; Mucho ruido y pocas nueces i molts altres. És com allò de citar Shakespeare en castellà, com si en comptes de ser fill d’un poble a la vora de l’Avon hagués nascut a la riba del Pisuerga. Curiosament, dels prop de 12.000 refranys rebuts podem comptar amb els dits d’una mà els que eren en castellà. Suposo que els mateixos participants ja hi van aplicar el filtre abans de comunicar-los, perquè la petició deixava ben clar que es tractava de determinar els refranys més populars «de la llengua catalana».
Com a anècdota us diré que només un comunicant va haver de repetir la participació perquè no va entendre bé la pregunta. Un refrany també pot voler dir la tornada d’algunes cançons populars. Doncs un informant de la Catalunya del Nord em va fer arribar el títol de 10 cançons populars. Un entre 1.205!
Així, aprofitant que el 10 d’octubre de 2010 era una data amb tres deus ben formosos, vaig decidir que el refrany més popular de la llengua catalana havia de sortir publicat al blog el 10/10/10, després d’oferir el rànquing en ordre invers a partir de l’1 d’octubre amb un joc de pistes inclòs per animar els participants a endevinar, abans d’oferir els resultats, quins eren els deu refranys més votats.
L’estudi de les dades d’aquesta enquesta em va permetre treure algunes conclusions ben interessants: per exemple, que una de cada tres persones havia esmentat el refrany guanyador: Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Sorprenent! Quants d’aquests més de 400 informants no han vist mai una era o fins i tot no saben ni tan sols què és? Malgrat tot, el refrany continua ben viu. Una altra dada significativa d’aquest refrany és que guanya tots els altres amb molta comoditat, ja que hi ha una diferència de quasi 100 vots entre aquest i el número 2 (Al maig, cada dia un raig).
Elaborant també els resultats per zones dialectals vaig poder observar que les respostes diferien i les diferències eren prou sensibles per tenir-les en compte. Vaig constatar que certs refranys són exclusius d’una zona determinada, com ara el valencianíssim Diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat?, o un de ben típic balear: Qui barata, es cap es grata. Les variants formals en dites equivalents també eren molt apreciables, com era d’esperar.
La participació final va ser la següent: 825 respostes del Principat de Catalunya (68,46%), 220 del País Valencià (18,26%), 74 de les Illes (6,14%), 9 de la Catalunya del Nord (0,75%), 5 d’Andorra (0,41%), 6 de la Franja de Ponent (0,5%), 1 de l’Alguer (0,08%) i 65 d’origen indeterminat o divers (5,39%). Segons el percentatge de població catalanoparlant d’aquests territoris, el nombre ideal de respostes hauria d’haver estat de 699 del Principat de Catalunya (–126), 371 del País Valencià (+151), 92 de les Illes (+18), 28 de la Catalunya del Nord (+19), 7 d’Andorra (+2), 5 de la Franja de Ponent (–1), 4 de l’Alguer (+3). En total, vaig poder catalogar 2.341 refranys diferents, dels quals vora 1.500 els va dir una única persona.
El Top ten dels refranys catalans, l’estudi, ha ofert l’inventari de refranys que conté aquest llibre. Teòricament són els 100 refranys més populars i coneguts de la llengua catalana, ordenats pel nombre de vots rebuts. Jo hi he afegit la informació fraseològica (explicacions, origen i anècdotes, quan n’hi ha, equivalents idiomàtics…), sovint ampliada amb el cabal lèxic que atresora la web RodaMots. I en Jordi Palou, a més a més, ha cercat i classificat els passatges que demostren que els refranys són ben vius, i que tant poden aparèixer en una novel·la com en un article periodístic, en uns versos o en l’acudit d’un diari.
Hi ha, no cal dir-ho, antecedents gloriosos d’obres que cerquen glossar i explicar l’origen dels refranys. Naturalment, no hem ignorat les delicioses i increïbles explicacions de Joan Amades, i també hem trobat inspiració en les Reflexions sobre la saviesa dels proverbis, d’Antoni Llull i Martí, o la Garbellada de refranys de Josep M. Sugranyes, entre molts altres. Pel que fa a les etimologies que afegim al final de cada capítol, ens hem basat sobretot en les que recull el Diccionari etimològic de Jordi Bruguera.
Esperem que pugueu gaudir d’aquest recull i que el nostre esforç resulti d’utilitat per contribuir a mantenir viva la riquesa d’aquesta parcel·la de la llengua —els refranys— que no hauríem de perdre ni oblidar.
VÍCTOR PÀMIES I RIUDOR
01 / 100
QUI NO VULGUI POLS QUE NO VAGI A L’ERA
Aquest proverbi significa que qui vulgui tranquil·litat, millor que no cerqui complicacions. És a dir, que qui no vulgui disgustos, que no es fiqui en raons. Hi ha un equivalent que trobem en diverses llengües romàniques que diu que Qui no vulgui veure llàstimes, que no vagi a la guerra (Quien no quiera ver lástimas, no vaya a la guerra, o Chi ha paura, non vada a la guerra). Com recull Antoni Llull a Reflexions sobre la saviesa dels proverbis (1994), a Espanya, França i Itàlia tenen unes altres imatges per expressar la mateixa idea: Al bosque no vaya quien de las hojas miedo haya; Qui a peur des feuilles, n’aille point au bois; Chi ha paura d’ogni foglia, non vada al bosco, en el sentit que ‘Qui té por de les fulles, que no vagi al bosc’. En anglès trobem una versió més casolana, popularitzada pel president nordamericà Harry S. Truman: If you can’t stand the heat, get out of the kitchen (‘Si no pots aguantar la calor, marxa de la cuina’). La immensitat del mar també pot provocar pors: Non vada in mare chi d’acqua ha paura (‘No vagi a la mar qui l’aigua tem’). O encara, Qui no vulgui ballar, que no vagi al ball, que aconsella no anar allà on no es vulgui participar.
Amb aquest refrany retornem a la tradició pairal: l’era és l’esplanada empedrada o de sorra que hi ha davant de les masies on es feia la feina del batre per separar el gra de la palla. Aquest procés provocava una polseguera ben visible. Qui sap actualment què és una era o què vol dir batre? Però el proverbi continua ben viu, i és ben curiós que hagi estat el que ha rebut més vots entre els enquestats, amb diferència! Curiós perquè molts proverbis del nostre refranyer neixen en una societat no alfabetitzada, de caire marcadament rural, on la trasmissió de la cultura (ja siguin regles de comportament moral, previsions meteorològiques o coneixements sobre les tasques al camp) s’havia de fer a través d’aquestes peces orals, de rima fàcil per facilitar-ne el record i la pervivència.
Els components de la Junta Organitzadora d’Alguna de les Festes del Canvi de Segle que s’havien constituït a Barcelona, contestaven a aquests falsos arguments dient que no és manera de posar com a exemple el que passava l’any u o l’any cent, on vas a parar, que la gent d’aquell temps era salvatge i mig pagana, sí o no?, i amb prou feines si devien saber comptar. Que el que realment valia era que mil vuitcents, eh, tenia un vuit que era cosa nova i mai no vista en l’apel·lació dels anys. I que aquest canvi de nom de la centena indicava el canvi de segle. I qui no vulgui pols que no vagi a l’era, que ves a saber on serem l’any mil vuit-cents u, quines ganes de retardar els grans esdeveniments.
JAUME CABRÉ, Senyoria (Barcelona: Proa, 1991)
Vots: 407 (33,78%)
Etimologia d’era — Del llatí area, ‘pati, era de batre’. El mot àrea i els seus derivats també provenen d’aquesta arrel.
02 / 100
AL MAIG, CADA DIA UN RAIG
Els refranys meteorològics tenen una gran productivitat i tradició en català. Prou que s’han encarregat de difondre’ls i popularitzar-los els nostres homes i dones del temps! Som un país petit, però amb molta diversitat climàtica: alta muntanya al Pirineu, Costa