L’ombra de la veritat
Mònica Arias Llorens
ISBN: 978-84-19367-02-0
1ª edición, enero de 2022.
Editorial Autografía
Calle de las Camèlies 109, 08024 Barcelona
www.autografia.es
Reservados todos los derechos.
Está prohibida la reproducción de este libro con fines comerciales sin el permiso de los autores y de la Editorial Autografía.
Una aixeta que deixa vessar aigua. Un plat de dutxa pràcticament embussat. El bany sembla desèrtic però ple d’incidències d’aparent casualitat. De sobte, una silueta humana apareix estirada a terra amb els braços en posició de creu, com si hagués relliscat accidentalment. El terra està xop, en canvi, no es veu cap indici que doni a entendre que algú estava fregant amb una galleda. L’home és gran. Podria rondar la vuitantena. La seva mirada es torna visible: els ulls cristal·lins, completament oberts, sembla que vaguegen cap a un infinit gens apreciat. Moltes fotografies queden desplegades davant d’un cos inert. Les especulacions són diverses: un accident, un atac de cor, una mort brusca per alguna malaltia concreta, un suïcidi i, finalment, com a última premissa, un assassinat.
Les pistes són nul·les, almenys per al moment. La policia rastreja cada racó del pis de Manlleu. L’habitacle és espaiós: un dúplex amb dues sales; una de menjador i l’altra d’estudi i lectura. La sala d’estar té moltes butaques acomodades per fer la migdiada o agafar una novel·la de misteri i deixar-se desplaçar cap a una trama en què el fil conductor de l’argument acaba captivant el lector. Dues sales de bany: la de la planta principal que és on la víctima roman sense que les constants vitals apuntin un mínim senyal de vida i la del segon pis.
L’escorcoll que té lloc al carrer de la Passió de la població manlleuenca és exhaustiu. Els agents procuren buscar proves mentre retraten cada racó del pis.
La comissària Roig, una dona pèl-roja de mitjana edat amb les galtes protuberants, cabells rinxolats i petites arrugues que contornegen uns ulls marronosos i arrodonits, sense preveure-ho, veu la tapa del bidet del lavabo mig pujada i esbrina el fons del receptacle. Ben endins troba un llibre amb les pàgines un quelcom esgrogueïdes i una portada com atrotinada pel pas del temps. Descobreix un llibret amb una cal·ligrafia que, amb lletra cursiva i simètrica, hi té vigència. Fulleja a poc a poc i llegeix superficialment les línies i, tenint en compte el contingut del manual i el registre literari que es deixa reflectir, veu que es tracta d’un diari personal. Però, què hi fa un relat autobiogràfic dins d’una cambra de bany? Potser l’home s’inspirava allí i recopilava les seves memòries en un lloc ben discret que requeria d’una certa privacitat inqüestionable...
Capítol 1
En el 2000 la família decideix traslladar-se a Manlleu perquè el futur hereu de la casa de pagès de Sant Bartomeu del Grau ha trobat feina com a camioner en una empresa de productes comestibles congelats. La seva esposa, una dona arriada, pragmàtica, molt funcional i metòdica, adaptada a la nova era generacional en què les dones han de fer inserció laboral amb els mateixos drets que els homes, decideix fer la mudança. Ella, de fet, és la que porta les regnes del matrimoni. Carlota es diu tot i que prefereix que l’anomenin Carlina. El seu marit, en Robert, és de poca empenta. Li falta el bri necessari per mostrar el desacord davant temàtiques, en les quals pot dissentir amb facilitat, però prefereix callar. La Carlina és massa autoritària, disciplinada i, a la vegada, rígida de mentalitat. Per aquesta raó, segons ell, és millor no contradir-la en res.
Ella treballa com ajudant de recepció en una escola de primària concertada. Malgrat que té un bagatge formatiu molt bàsic, disposa de molta avidesa en voler prosperar i li agraden les llengües. Tan catalana com es sent i ancorada a les seves arrels sent curiositat pels idiomes. Sempre que l’escola tanca portes per vacances, ella es dirigeix a la Plaça Major de Vic per agafar en préstec llibres en una biblioteca municipal de la comarca, per ser autodidacta. És una apassionada de les llengües romàniques, tot i que l’anglès és la seva principal debilitat. Omple les prestatgeries de la casa de fascicles categoritzats en nivells d’aprenentatge i comença a repassar l’àrea de la gramàtica per poder ser capaç de construir frases amb la conjugació verbal adient.
En Robert, no obstant, no s’interessa per l’estudi ni la lectura com a recurs d’oci. Ell ha estat criat en un poble en què tota la família procedia d’una saga de ramaders. El seu pare, en Maurici i la seva mare, la Rosalia, són gent de camp i destral i tenen un ramat d’ovelles molt nombrós. La Rosalia, per això, es dedica a les feines d’horticultura al costat de la casa de pagès mentre que en Maurici i en Robert fan torns per treure a pasturar el bestiar de bon matí, quan l’aurora ja ha clarejat el cel penombrós. En Robert, per aquest motiu, considera que els homes d’ofici són molt més meritosos en els seus afers, ja que no s’adormen a la palla. Segons el seu parer, són gent entrenada a la feina artesanal i a fer servir el cos com a vehicle de tracció, per desenvolupar tasques costoses i d’esforç físic inevitable. Els dies que plou a bots i barrals, pare i fill amb el passamuntanyes i un bon anorac impermeabilitzat s’aventuren a fer transhumància perquè els ovins disposin d’un lloc aixoplugat. Tot i que els xais, les ovelles i els marrans estan vacunats i desparasitats, alguns d’ells neixen amb immunodeficiències mentre que d’altres pateixen lesions congènites i, per lògica, no és recomanable que hagin de recórrer camins abruptes per arribar a camps en els quals el menjar és menys apte per ser ingerit. Això i tot, costa que arribin a un consens sense fer abans un escrutini rigorós dels avantatges i inconvenients. En Robert és molt dúctil, de tracte accessible, però amb el seu pare, a vegades pot sobrepassar la línia del respecte i la transigència. Una vegada a taula, quan en Maurici i la seva dona sopaven, en Robert va arribar una mica tard, perquè havia anat a fer una cervesa amb un pagès del poble. Només entrar, les paraules del seu pare van ruixar un comentari que empipà en Robert:
Es pot saber on t’has ficat? L’escudella se t’haurà refredat i ja no hi trobaràs gust.
La resposta d’en Robert va ésser taxativa:
Pare, oi que no mengeu amb la meva boca? Doncs no us heu de preocupar. - Allò va suposar una punyalada de resposta per al pobre Maurici. És un home sensible, afectuós, molt vulnerable, encara que a la vegada resistent i sofert davant les adversitats.
Cal dir que a part d’en Robert, el fill més petit, en Maurici tenia dos descendents més: la Paulina i l’Eusebi. La Paulina és la gran i l’Eusebi el mitjà. Els dos s’havien casat però la Paulina és l’única amb una filla de quinze anys. En canvi, les expectatives d’arribar a ésser la futura pubilla de la casa pairal semblava que no s’acomplien. La Paulina, per la seva part, sempre havia somiat tenir drets legítims per habitar el casori quan en Maurici i la Rosalia haguessin mort. Però, no era una qüestió d’egocentrisme ni tan sols d’egotisme. La Paulina era una filla humil, conformada, gens envejosa, molt generosa i misericordiosa i amiga dels seus amics. També tenia un esperit familiar com en Maurici. Era bona conversadora i la interacció oral era el seu punt feble que no podia evitar practicar, sempre que es presentava algun esdeveniment litúrgic o es celebrava un sant o aniversari.
La Paulina viu a Barcelona. Quan tenia divuit anys, va ingressar en una cadena de tall i confecció per aprendre la professió de modista. Li agradava cosir, brodar, fer ganxet, punt de creu, en definitiva, posar fil a l’agulla per confeccionar trajos, i conjunts de dues peces per a dones. Aquella època, dominada per la censura i la imposició d’un règim totalitari, no permetia que les faldilles ni els vestits fossin massa provocatius. A ella però, li agradava vestir amb molt de refinament. Sempre anava conjuntada. Sabia combinar els colors amb molt d’encert i, quan sortia al carrer els vestits prisats, algunes faldilles tubulars i ben cenyides a les cames propiciaven que moltes mirades de xicots fossin projectades amb afany i delit.
La ciutat de Barcelona li permetia un altre tipus de vida. La Paulina viva amb una germana del seu pare, l’Amèlia, en un pis de la vila de Gràcia. Sortia molt sovint a ballar i també anava al cinema amb companyes de feina.
L’any 1975 amb la seva cosina varen decidit anar a un envelat, en què