A mi tant se me’n fotia, el joc. M’havia servit per desenvolupar eines de predicció del futur familiar, que era el que m’interessava. Poc després vaig assabentar-me que també interessava a d’altres, i quins altres!
T’han convidat mai al castell de Dagstuhl? Si ets informàtic i has estat escollit per succeir-me, tens molts números d’haver participat en algun dels seminaris que s’hi fan. Altrament, deixa’m dir-te que és un marc singularíssim on cada setmana es reuneixen una cinquantena de professors i acadèmics d’arreu del món per debatre l’estat actual i les perspectives futures d’una àrea de recerca lligada als computadors. L’entorn, a tocar de la Selva Negra, és majestuós, especialment a la tardor, quan els arbres agafen les tonalitats de mig arc de Sant Martí, i sedueix el visitant amb la promesa que hi trobarà inspiració per poc que s’hi endinsi. L’edificació, datada el 1760, ha estat restaurada preservant-ne la sòbria aparença aristocràtica, i, a dins, les instal·lacions satisfan els somnis de l’investigador més exigent: una biblioteca ben assortida de llibres i, sobretot, amb mig miler de les revistes més prestigioses de l’àrea, la sala de música com a únic lloc on no s’exigeix silenci, una sauna on relaxar-se, i les habitacions que, sense televisor i amb l’únic luxe de la connexió a internet, faciliten la plaent immersió en l’estudi. Si no hi has estat, potser et convé fer un cop d’ull al web de Schloss Dagstuhl per familiaritzar-te amb l’ambient abans d’entrar en la recreació.
Doncs bé, érem a les acaballes d’un seminari que havia estat tot un èxit, no sols pel gran nivell de les ponències, sinó també perquè havien suscitat debats d’aquells que es veuen poques vegades. Les millors espases, lluny de perseguir el propi lluïment i complaença, havien ofert un generós recital de com l’esgrima verbal pot obrir camins dins l’atapeïda i fosca jungla en què s’ha convertit la ciència en l’era del publish or perish. Els que, com jo, acostumem a callar perquè sovint no veiem cap lògica rere el seguit d’intervencions, aquells dies havíem tingut una participació activa, si més no per mostrar que seguíem el fil dels arguments i per animar els principals contendents a continuar. Omplíem els seus moments de cansament o d’impàs, convençuts que per descobrir nous paratges cal no sols aventurar-se per camins mai trepitjats sinó també seguir-los sense defallir fins al final. Així és com ho havia viscut i, tot i que m’hi hauria quedat més dies, em consolava pensant que l’endemà marxaria amb un munt de noves idees per explorar.
Val a dir que l’esperit de Dagstuhl s’estén també als àpats. En arribar al castell, junt amb l’habitació, s’assigna a cadascú un tovalló dins d’una argolla etiquetada amb el seu nom. És norma de la casa que, a l’hora d’entaular-se, cada comensal segui allà on trobi el seu tovalló, amb el benentès que la cambrera els ha col·locat de manera aleatòria. La idea és afavorir que tothom parli amb tothom, ja que la diversitat enriqueix el debat i el contrast d’opinions esperona la creativitat. Doncs aquell dia justament em va tocar dinar al costat de l’organitzador del seminari. D’ençà de la meva ponència, tenia l’estranya sensació que l’home em vigilava, però em deia que eren manies meves i, ni així, vaig sospitar que no era l’atzar qui ens havia situat de costat. Va començar encetant temes intranscendents per omplir el buit i, només quan la conversa al nostre voltant s’animà aïllant-nos en una bombolla d’inatenció, va anar directe al gra. Suposava que sabia qui era el professor Ritter, veritat?, doncs ell en persona es desplaçaria fins allí aquell vespre i havia demanat que li concertessin una cita amb mi. Vaig dissimular que no sabia de qui em parlava, però quina cara devia posar perquè l’home s’apressés a aclarir que no era l’únic investigador amb qui es volia entrevistar. Ara bé, com podia comprendre, la invitació era indeclinable: a les vuit en punt havia de ser a la sala de juntes annexa a la capella, i no havia d’accedir-hi per l’escalinata exterior on ens havíem fet la foto de grup, sinó per una entrada lateral; ell mateix m’hi acompanyaria. Per més que vaig intentar treure-li informació sobre el motiu de la reunió, no ho vaig aconseguir; poc em podia imaginar que l’home el desconeixia, no sols aleshores, sinó que era tan secret que tampoc no el sabria mai.
Castell de Dagstuhl, un dijous d’octubre de 1998, minuts abans de les 8 del vespre. Sóc davant d’una gran porta de fusta massissa darrere la qual no sé què m’espera. El mobiliari del segle xix, miralls i quadres amb marcs daurats, i els pesants cortinatges que flanquegen les finestres contrasten amb les dependències funcionals on s’ha desenvolupat el seminari i m’intimiden una mica. L’organitzador m’ha acompanyat fins aquí, però de seguida ha marxat. El silenci és tan absolut que em sento respirar, i això em neguiteja. Per distreure-me’n, faig unes passes amunt i avall de l’immens distribuïdor i just quan sóc a l’extrem més allunyat, noto que la porta s’obre a la meva esquena. Em giro com si m’haguessin agafat in fraganti cometent qui sap quin crim i em trobo amb un rostre somrient i una mà acollidora que, quan me n’adono, ja ha encaixat la meva. El professor Ritter és més corpulent i menys estirat del que les fotos m’havien fet creure i té un posat infinitament més afable. Això, d’una banda, em tranquil·litza i, de l’altra, em posa en guàrdia: qui sap què deu voler de mi.
Em fa passar a una sala folrada en fusta on, sota la tènue il·luminació d’una aranya de sis braços, s’intueixen prestatgeries farcides de llibres emmarcant quadres a penes distingibles. Un llum de sobretaula focalitza l’atenció en l’escriptori amb sobre de cuiro on devia seure el professor, que ara em convida a acompanyar-lo.
—Disculpi que l’hagi citat sense comunicar-li el motiu; deu estar-se preguntant a què treu cap tant de secretisme, però de seguida veurà que és del tot necessari. —L’elegància amb què s’allisa els cabells platejats tenyeix de tranquil·litat unes paraules de per si inquietants—. Ningú, tret d’en Hans, ha de saber que avui ens hem reunit aquí. Tinc totes les garanties per part seva, ja que, no l’enganyaré, l’hem estat investigant, miri.
M’obre al davant un dossier amb articles sobre el nostre model predictiu, còpies de correus electrònics, alguna foto meva i, donant estructura a tot plegat, un munt d’anotacions datades. Llegint d’aquí i d’allà, veig que es tracta d’una mena de quadern de bitàcola sobre el desenvolupament de Family Pursuit. «Qui els deu haver proporcionat aquesta informació? —em pregunto—, l’Albert?, el seu sogre? I, sobretot, a qui pot interessar i per què?» Sense haver de formular en veu alta les preguntes, l’home me les respon.
—Formo part d’un grup d’excel·lència que vetlla pel destí de la humanitat en xarxa. En totes les societats hi ha hagut nuclis de poder d’aquesta mena, s’anomenessin consell d’ancians, aristocràcia, cúria eclesiàstica o club Bilderberg, la diferència és que a la xarxa no hi ha distincions d’edat, llinatge, influència religiosa ni política. L’únic que compta és el talent contrastat d’un individu per cobrir una àrea d’acció. Veig la seva cara de sorpresa. ¿No s’ha plantejat mai que internet és una mena de país global, amb mitjans de comunicació i comerç propis, que s’autoorganitza en minories per afinitats, i on un sol individu amb dots de persuasió pot crear opinió i aglutinar multituds?
—Sí que ho he pensat, esclar, però...
—Es calcula que el 2015 hi haurà tres mil cinc-cents milions de persones connectades, això és el triple de la població actual de la Xina. Imagini si n’arribarà a ser, de superpoblat i potent, el país internet! És lògic, doncs, que la comunitat informàtica que l’ha creat se’n responsabilitzi, no ho creu?
—Seria desitjable, sí... —Aquest viratge cap al terreny ètic em fa sentir millor, ni que sigui per uns moments.
—Mai un gremi no havia tingut tant de poder, tret potser dels militars, si és que se’ls pot denominar «gremi». Per primera vegada a la història, una tecnologia regna no sols en els àmbits clàssics de poder, sinó especialment en els fàctics. Pensi en l’economia, en la propagació de la informació... —Fa una petita pausa per si hi vull intervenir, però en vista del meu silenci, continua:— Com