Amb el pas dels mesos, aquesta proximitat i confiança li conferí a Francesc, si més no, certa capacitat d’intercessió davant els monarques, informació de primera mà de les maniobres de l’emperador, dels assumptes d’Estat, de les intencions de Barba-rossa... En eixe sentit, el fill havia superat ja el pare, amb el que mantenia una abundant correspondència i a la que aviat s’afegiria el vescomte d’Évol. D’aquesta manera el duc estava ben aconsellat i informat sobre els més variats negocis. No s’entén d’altra manera el sobresalt i la preocupació de Joan de Borja, que en ser advertit, el 1534, dels perills corsaris que corria Gandia —els voltants de la qual havien sigut assaltats el 1532— decidí partir-se’n vers València, deixant en procurador a Melcior Pellicer; vertader encarregat d’engegar els preparatius de la defensa. Melcior Pellicer: novament ens topem amb una figura decisiva en el resultat de l’afer de Polinyà.75
Ironia de la sort, el ducat de Gandia no va ser objectiu dels corsaris. I, ben mirat, poc importava que hagués estat així, perquè podia ser-ho de sobte i d’hora si no se li tallaven els peus al corsari. En eixe sentit, l’objectiu immediat de Carles —en el que concentrà tots els esforços— anà prenent un nom: Tunis. Així, l’assalt i conquesta de la plaça de la Goleta es produí el 14 de juliol de 1535 i facilità la recuperació de la ciutat, una setmana després. Si ara bé, en aquesta ocasió, Francesc, no hi va fer part de l’expedició a terres d’Àfrica degut a una indisposició, l’oportunitat se li presentaria immediatament després —això sí, en qualitat de diplomàtic— a la campanya de Provença (1536), on faltà el poeta i amic seu, Garcilaso de la Vega.
Ara sí convé fer un petit salt en el temps. El primer de maig de 1539, esdevenia el decés d’Isabel de Portugal al palau toledà de Fuensalida. Tot seguit, dues setmanes després, a Granada, es produïa l’estampa en la que el marqués de Llombai, segons sembla, formulà la cèlebre promesa: «No mai més serviré un senyor que se’m puga morir». Nogensmenys, l’emperador —que durant tot aquell temps havia romàs reclòs al monestir de Santa Maria de la Sisla— li havia preparat una destinació diferent al seu també afligit nebot: el 26 de juny de 1539 el nomenava lloctinent general de Catalunya.76 Aquest seria el nou port.
A la ciutat comtal, el vell Frederic de Portugal havia aclucat els ulls el 5 de gener de 1539. I des d’aleshores al Principat hi mancava l’autoritat d’un virrei. Llavors, a l’espera d’un nou nomenament, havia estat Joan de Cardona —no precisament un garant d’estabilitat— qui havia pres la cadira del difunt. En l’endemig i a continuació, el buit de poder, la manca de comptants per satisfer els sous dels soldats de les fortificacions frontereres i les lluites de bàndols, havien sumit les comarques catalanes en la violència i el desgovern: Perpinyà, Castellbò o Arsèguel n’eren, en eixe sentit, un bon exemple.77
El marqués de Llombai s’aplegà a Barcelona el 23 d’agost, havent passat juraments en el camí a Tortosa i Tarragona; procediment que, sens dubte, va haver de repetir a la capital del Principat. Tampoc no hi arribà sol. L’acompanyaven la seua muller, els seus fills, la seua cunyada i Onofre Martínez, secretari i capellà de la família. Les evidents mancances de les dependències reials feren que s’instal·lés al palau de l’Ardiaca.
Malgrat que havia estat signada la Treva de Niça amb Francesc I, i allò conferia certa tranquil·litat al si de la Monarquia Hispànica, val a dir que assumia l’encàrrec imperial en un moment delicat. D’una banda, la defunció de l’emperadriu i la necessitat de Carles V d’atendre la seua gegantina herència precipità la primera regència —això sí, nominal— del príncep Felip, la qual gairebé coincideix amb l’estada del marqués de Llombai a terres del Principat. D’altra banda, també seria una etapa complicada per a la institució virregnal, puix que comptava amb uns instruments de poder i mitjans financers bastant frugals i encara estaven per as-sentar-se procediments i competències: tot just com passava en altres contrades. Emperò, a més, en el cas de Catalunya se n’afegia el desori subsegüent a l’acefàlia política, la difícil conjuntura econòmica i el potencial desestabilitzador de la frontera, en ser aquest un territori immediat a França i a la mar Mediterrània.
És justament per ço que el monarca no se’n refiava, motiu pel qual havia pres algunes mesures —tot i que no gaire extremades— amb la finalitat d’intentar mantenir la quietud al si del Principat. Açò es reflectí, a tall d’exemple, a la pragmàtica publicada el 7 de març de 1539. Així mateix, el memorial que el sobirà deposità en les mans del I marqués de Llombai a finals de juny, recalcava la peremptòria necessitat de procedir a la pacificació i conservació de l’ordre públic, tot prestant especial atenció a la repressió del bandolerisme, la fortificació i adequació de les places frontereres o la protecció de la ciutat de Barcelona i de tota la costa catalana del cors.78
En termes generals, la lloctinència general de Catalunya no era una dignitat precisament delejada per les retribucions ofertes, ni pel prestigi del càrrec, ni per la comoditat del seu govern. De primeres, l’autoritat efectiva del virrei es trobava sovint destorbada per un accentuat nombre de districtes jurisdiccionals. En eixe sentit, potser el més perceptible fóra la separació jurídica del Principat dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, emperò hi era també la fragmentació territorial pròpia de l’Antic Règim; això és, l’existència de senyories laiques i eclesiàstiques amb competències privatives. En segon lloc, caldria també fer referència a la mancança d’uns aparells fiscals funcionals o a d’una estructura institucionalitzada de govern vertaderament eficaç i sense interferències.
En efecte, al capdamunt de parenteles, privilegis d’estament, oligarquies locals, ressorts de poder i interessos familiars, tot just es definia i subsistia la figura del lloctinent i capità general de Catalunya: legitimada pel jurament dels costums i la delegació de l’autoritat reial; fonamentada en l’alternança en l’ús de mecanismes de repressió i el desenvolupament d’acords i avinences contemporitzadores amb les diverses nissagues catalanes. Aquestes seran, llavors, les eines emprades per Francesc de Borja durant el seu virregnat.79
Arribats a aquest punt, caldria explicar, fil per randa, els trets de la lloctinència de Francesc de Borja: el bandolerisme, els problemes de la frontera amb França, el corsarisme, l’abastiment de grans... Nogensmenys, per mor de la brevetat, tractarem d’assajar sols aquells aspectes que ens semblen més adients, tot remetent els lectors als treballs d’estudiosos i erudits que —amb més coneixements i encertades paraules— hi han escrit amplament al respecte.80
Per tant, deixant de costat la qüestió de la frontera amb França, els dos grans assumptes als que va haver de fer front el marqués de Llombai entre 1539 i 1543 van estar el corsarisme i el bandolerisme. Comencem per parlar-ne dels corsaris, això és, els qui havien obtingut una patent de cors i per tant obeïen els interessos d’un ens territorial alhora que en rebien suport. Si bé el cors medieval sembla que es caracteritzà més per les incursions dels vaixells catalano-aragone-sos —en tant que potència destacada