Al capdavall, un cop reunits i arranjats els documents exhumats de les diverses institucions arxivístiques, hom aconsegueix obtindre una visió panoràmica que abraça un període de temps que va molt més enllà dels prop de dos anys transcorreguts entre la incursió de l’agutzil Gonçal de Céspedes (7 de desembre de 1545) i la definitiva tornada a la normalitat al si de la baronia de Corbera (26 d’octubre de 1547). En efecte, permet mirar enrere, almenys des de la publicació de la precitada pragmàtica (5 de desembre de 1543), i a l’hora també endavant fins a la instrucció i tancament dels judicis de residència contra misser Benavent entre 1550 i 1554. I això sense tenir en compte el petit salt aïllat a les darreries de l’any 1576.28
A tall de conclusió, cal recordar que tot i que el volum que ara mateix reté entre les mans es presenta com un producte acabat i tancat, aquest axioma és gairebé una entelèquia. Direm més, les pròpies característiques del gènere fan del diplomatari quelcom provisional. Per tant, per a l’investigador —però també per al lector— és imprescindible saber que mai s’hi pot traure el fil de l’agulla, puix sempre s’ha d’estar disposat a donar noves puntades, deslligar les ja fetes i re-fer-les de nou, d’acord amb les exigències d’una disciplina històrica en constant (re)construcció.
AL VOLTANT DEL DIPLOMATARI: TRETS, ESTRUCTURA I USOS
L’escriptura ha estat un instrument fonamental en el desenvolupament històric: un gran èxit que ha permès preservar de l’oblit dels temps molts dels llegats de la Humanitat. No debades, ha propiciat la comunicació més enllà de l’estricta coincidència de l’emissor i el receptor en un lloc i un moment concret, sense que això comporte a priori alteracions en el missatge.
Nogensmenys, caldria una perspectiva més ampla, la qual, ben pregonament, hauria d’endinsar-se i incidir en les diverses característiques dels testimonis escrits, puix no són quelcom abstracte on la informació es transmet d’una manera directa i asèptica, sinó que representen tot un món en si mateix. Això és, un conjunt de realitats complexes i sovint difícils d’esclarir: les circumstàncies en què va estar redactat, la funcionalitat del text i la seua intencionalitat, les mutilacions i afegits soferts durant la seua trajectòria vital, les circumstàncies més o menys atzaroses que hi han permès la conservació o les seues peculiaritats gràfiques i materials... Llavors, ha de ser tot plegat el que aporte —bé ara o en el futur— noves dades que vindran a arrodonir el contingut i oferiran una interpretació més íntegra de l’objecte d’estudi.
Car ho portem a col·lació perquè aquest extrem no pot passar desapercebut a l’hora de parlar del present recull documental i, per tant, resulta necessari referir-se’n —encara que siga amb unes breus i senzilles pinzellades— a alguns trets dels manuscrits originals inclosos en el nostre diplomatari. Anem doncs per feina, no sense advertir, d’antuvi, que la diversa procedència arxivística dels textos esdevé una disparitat de particularitats, tant pel que fa als materials, els suports o l’estat de conservació, com per la utilització de diferents llengües (llatí, castellà i valencià) o de diverses tipologies paleogràfiques.
D’entrada, pel que fa als materials i suports emprats, es poden diferenciar tres grans blocs. El primer, on es troben, per exemple, els registres procedents de les diverses cancelleries reials o el procés central contra els avalotats de Polinyà, engloba aquells documents que constitueixen o es troben inclosos en llibres enquadernats amb pergamí, vitel·la o cuir, condició que determina el seu millor estat de conservació.29 Tot i això, l’ús freqüent de tintes ferrogàl·liques inestables o de composició desequilibrada ha provocat, junt a l’afegit ambiental d’humitat, l’acidificació del paper i la deperdició per corrosió; bé dificultant o impossibilitant en alguns casos la lectura. El segon bloc, on haurien de considerar-se els diversos processos de residència contra el jutge Benavent, constitueixen, a causa de la seua brevetat, simples quaderns cosits sense cap enquadernació, motiu pel qual —privats de la protecció del pergamí— han suportat sovint malament el pas del temps.30 Endemés, l’actuació de l’Anobium pertinax, un dels principals fitòfags, ha ocasionat el deteriorament d’alguns marges fins al punt de fer inintel·ligibles moltes de les anotacions escrites sobre aquests. Finalment, el tercer bloc seria el conformat per documents simples, escrits sobre paper. Posem per cas, les missives extretes del fons Estado de l’Arxiu General de Simancas.
Pel que respecta al tipus d’escriptura, s’identifiquen fàcilment les grafies característiques dels textos manuscrits del període: la humanística cursiva. No obstant això, per damunt de les evidents diferències de tradició castellana i aragonesa, també les diverses institucions que emeteren els documents donen lloc a petites variants d’estil —per exemple, ‘cancelleresc’, per als procedents de les cancelleries reials, o ‘processal’ per als textos de caràcter judicial— mentre que els diversos escrivans i notaris també aportaven la seua pròpia forma d’escriure. D’altra banda, resulta important ressenyar ací alguns dels problemes que el tipus d’escripturari valencià —i les successives còpies que s’han fet dels documents—ha provocat a l’hora de la lectura i transcripció dels textos. Ens referim a la similitud existent entre les grafies ‘f’ i ‘s’, el que provoca una gran confusió a l’hora de distingir termes i especialment antroponímics com ara ‘Fos’ i ‘Sos’ —per bé que es podria tractar d’una derivació— ambdós presumiblement existents a la comarca de la Ribera del Xúquer. Un cas semblant és el d’altres lletres a final de paraula (-s, -ç, -c i -ch) per a diferenciar altres antroponímics com ara, ‘Març’ i ‘Marc’, que apareixen freqüentment i indistintament escrits al llarg de la documentació per a referir-se als mateixos personatges.
En un altre ordre de coses, la construcció del propi diplomatari, en tant que conjunt de textos que tracten sobre uns fets històrics, ha de tenir una estructura coherent i intel·ligible. Això és, necessita dotar-se d’un ordre i d’una disposició clara. Llavors, fent ús d’un criteri purament temporal, s’ha procedit a ordenar la documentació d’acord amb la data en la qual va estar redactada. Únicament es podria haver fet una excepció: el procés central (doc. 10). I de ser així tindria una senzilla explicació. No debades, en aquest punt cal mencionar que el manuscrit en qüestió és una còpia del plet original enviat al Consell d’Aragó. Per tant, seguint estrictament l’ordre cronològic dels textos, paradoxalment hom hi trobarà les primeres reaccions contràries a la sentència, tot just abans del propi judici, cosa que de no ser advertida podria dificultar l’enteniment del conjunt.
Tanmateix, hom encertarà a identificar gairebé palesament quatre parts. En primer lloc, un bloc introductori, integrat pels primers set documents (docs. 1 al 7), tot arreplegant la publicació de la pragmàtica de 1543, la repressió de la violència dels bàndols de la vila d’Alzira i la comissió a l’agutzil Céspedes. Un segon bloc conformat pel propi procés contra els habitants de Polinyà, Riola, Sinyent i Albalat, que narra bàsicament —si excloem els fulls plegats a la contraportada— els fets ocorreguts durant l’avalot i la immediata actuació del duc de Calàbria (doc. 10). Un tercer bloc bastant complex, derivat dels plànols d’acció individuals i institucionals, els escenaris oberts com a conseqüència de la repressió dels «successos de Polinyà» i que inclouria també la resolució final de l’assumpte principal (docs. 8 i 9, de l’11 al 21 i 34). I per acabar, el quart i darrer bloc comprendria algunes reverberacions sobre els fets, convenientment portades a col·lació per motiu del judici de residència contra misser Joan Francesc Benavent (docs. 22 al 33).
Finalment,