Senyors, bandolers i vassalls. AAVV

mediterrani —cada cop més perifèric— s’hagué d’anar posant en marxa el remei de l’autodefensa, la qual no havia sinó de recaure en les mans de les autoritats autòctones. En eixe sentit, els Habsburg van optar per concentrar el seu potencial marítim en moments concrets sobre enclavaments específics, però alhora hi traspua l’incapacitat dels mitjans de poder reials per defensar els seus súbdits de forma coordinada. Els vestigis generalment més evidents d’aquesta política sobre el litoral potser siguen les ruïnes de torres i baluards que encara hui disseminades en el paisatge romanen dempeus. No obstant això, a l’hora de referir-se’n a l’autodefensa caldria parlar-ne també de l’ús de galeres —clar, quan se’n podia disposar d’alguna— o de colles d’hòmens, milícies i sometents que sovint van fer front als corsaris.

I açò ho portem a col·lació, en tant que l’etapa de la lloctinència de Francesc de Borja (1539-1543) coincideix a grans trets amb el definitiu viratge de Carles V envers l’escenari continental europeu, a l’encop que es produïen els avenços del corsarisme francès i otomà a la Mediterrània; especialment després del fracàs de la Jornada d’Alger (1541). Això és, la gradual relegació a un pla secundari del escenari mediterrani.⁸¹ A tall d’exemple, el 27 d’octubre de 1539 el marqués de Llombai —capficat de valent en la construcció d’una dotació de galeres— advertia de l’arribada a les costes catalanes de 5 o 6 fustes corsàries; per febrer els estols de la mitja lluna havien pres quatre embarcacions a Eivissa; l’agost següent es va tenir notícia d’un aplec de vaixells a les costes del Garraf i Blanes, pel mes de setembre de 1540 es produïa l’assalt a Gibraltar i encara l’albirament de naus continuaria els estius de 1541 i 1542. L’any següent, en el context de la guerra de l’emperador amb França i l’Imperi otomà, Niça, Palamós, Roses, la Vila Joiosa, Cadaqués, entre d’altres, serien també saquejades.⁸²

      En un altre ordre de coses, però paral·lelament, hi era el problema del bandidatge. Cal dir però que en evocar els bandolers del segle XVI, més que d’atracadors i lladres de camí en el sentit actual i potser mitificat del terme, hauríem de referir-nos a un munt de partidaris d’una facció; això és, persones de totes les extraccions socials que feien costat a un cap de bàndol (normalment un ciutadà, un cavaller o un senyor de vassalls) a l’hora d’encarar-se amb un altre aplec de gent de semblants característiques.

      I diguem-ho clar: això era possible en tant que el recurs a la violència privada havia estat un procediment plenament legal des de l’edat mitjana i encara estava vigent arreu dels territoris europeus al principi de l’edat moderna. El que estava canviant, però, era el discurs social sobre la violència; d’on es pot inferir la seua repressió a mans d’unes noves monarquies cada cop més interessades en augmentar el seu protagonisme en assumptes de justícia.

Tot plegat, és per ço que la Catalunya d’aleshores no era cap excepció. A tall d’exemple, hi havia l’enfrontament dels Sentmenat, veïns i aliats del comte de Quirra, amb els Pujades; el del vescomte de Peralada, que escudava al d’Évol —parent de Francesc de Borja— amb els senyors de Centelles (comtes de Quirra); el de Bernat Pinós amb el comte de Mòdica, o la confrontació de Joan Cadell i Lluís Oliver de Boteller, infeudat vescomte de Castellbó, amb alguns dels seus vassalls. Al voltant d’uns o altres Antoni Roca i Moreu Cisteller amb les seues quadrilles.⁸³

      Sense anar més lluny, tot just després de jurar el càrrec de lloctinent a Tortosa, el I marqués de Llombai va haver d’intervenir a la ciutat de l’Ebre, fent pres Onofre Oliver de Boteller, fill de l’anterior:

Entendí en proveher algunos casos muy feos que se han hecho en aquella ciudad. Hízose regalía dellos, para que mejor se pudiessen castigar. Y assí el mesmo día que me partí, hize todas mis diligencias con los alguaziles y con la guarda para que se prendiessen los culpados. Y para esto fueron al castillo de Tortosa, que en lugar de ser reparo y defensa a los vassallos de Vuestra Magestat, no sirve sino de cueva de ladrones, y para amparo de sus deservidores. Hallaron el castillo solo y sin alcayde, porque era él uno de los que se havían de prender. Y aunque se entiende en el remedio desto, no quiero dexar de dar cuenta a Vuestra Magestat dello, porque esté informado, para si acudieren con esto algunos con alguna quexa. Al fin no se pudieron haver a las manos sino don Noffre Oliver y otros tres o quatro, aunque no eran de los principales.⁸⁴

De fet, els Oliver de Boteller no eren pas un llinatge qualsevol del Principat. Entre els seus membres es compten, durant el Cinc-cents, tres presidents de la Diputació del General: Francesc (1530-1533), germà de Lluís Oliver de Boteller i prior de la Seu de Tortosa, i dos dels fills del vescomte, Pere (1575-1578 i 1584-1587) i Francesc (1587-1588 i 1596-1598); l’un canonge i l’altre abat de Poblet. D’altra banda, tot i la rellevància dels acaraments del vescomte de Castellbò amb alguns dels seus vassalls⁸⁵ —com ara els Tragó— no cal oblidar que el cavaller tortosí d’afegida s’havia enemistat també amb els Rius-Olzinelles de Lleida, en haver pres per esposa Jerònima Tomasa Riquer. En resum, valga d’indicador que no es tractava de personatges marginals, sinó d’individus amb un protagonisme econòmic, bèl·lic i social considerable; servidors hui i perseguits demà. No cal dir més. El mateix Lluís Oliver de Boteller havia fet costat al virrei de València, Diego Hurtado de Mendoza, el 1521 per reprimir els agermanats i encara després s’havia convertit en el castellà de Peníscola.⁸⁶

D’altra banda, la invulnerabilitat de certes faccions, quadrilles i persones o la seua dilatada presència en el temps i sobre del territori, no es pot atribuir sols a la manca de mitjans reials a l’abast del virrei o a l’intricat laberint jurisdiccional. Caldria parlar dels oficials de la Inquisició o dels coronats i addicionar l’ajut d’encobridors de bandolers; ço és, familiars, amics, camperols, però també senyors feudals, potentats i oficials reials o, si més no, alts càrrecs de l’administració i govern de l’Estat, als quals hom denomina fautors.⁸⁷

Sens dubte, d’aquesta mena d’amagaments els hi va haver abans i després que Francesc de Borja es fes càrrec de la lloctinència de Catalunya. Segurament, és per açò que el 1539 era ja una tradició publicar gairebé ensems el pregó general i la crida de les fautories tot just per encetar el mandat. D’eixa manera va procedir, doncs, el marqués de Llombai: el pregó general va veure la llum el 25 d’agost de 1539 i exactament un mes després sorgia de l’impremta la crida de les fautories; precedent d’altres similars —tot i que amb caràcter més particular—promulgades durant el seu virregnat arreu del Principat.⁸⁸

En termes generals, malgrat que el pas de Francesc de Borja per Catalunya segueix essent motiu d’anàlisi i d’interpretacions diverses —les obres de Jordi Buyreu, Àngel Casals o Enrique García Hernán en fan nodrit exemple⁸⁹—, es pot dir que el seu mode de procedir pel que fa al bandolerisme d’alguna forma va esbossar les línies mestres de pacificació social emprades durant la segona meitat del Cinc-cents, en tractar d’abordar l’assumpte de mode sistemàtic; convertint-lo en un problema de govern de primer ordre, tot alternant els mecanismes de repressió amb el desenvolupament d’acords i avinences contemporitzadores amb les diverses nissagues catalanes. Malgrat tot, no es pot dir el mateix del corsarisme.

Tanmateix, encara caldria fer un balanç més agut pel que fa al bandidatge, puix que si bé és cert que va apressar i ajusticiar bandolers com ara, Fusteret, Francesc Pinós o els germans Senesterra, també en va perseguir inútilment d’altres: estem pensant en el capellà Antoni Roca, en Moreu Cisteller