Aquest activisme polític digital, que encara que citem a partir del 2010 en té ja alguns exemples en el 2009, cobra força a partir del 2011 –tot coincidint amb les manifestacions del 15M–, i aconsegueix la seua consolidació en la denominada Primavera Valenciana, en les indiscriminades i dures càrregues de la policia nacional contra els joves estudiants que protestaven per les retallades al febrer del 2012, les dures imatges de la qual van donar la volta al món. El valencianisme polític i els seus líders van ser els qui millor van interpretar tots dos moviments socials, que eren la resposta a un profund desencantament derivat de la crisi econòmica deslligada l’any 2008.
La viralització d’aquests successos tràgics a través de les xarxes socials va generar una nova forma de comunicació política que va tenir en Compromís (i Podemos a Espanya) als alumnes avançats de l’esquerra. Aquestes experiències van servir per a experimentar i fixar models de gestió de comunicació digital; es van assajar amb èxit els nous llenguatges que exigeixen les noves plataformes i es van consolidar líders polítics que, posteriorment, en el 2015, jugarien un paper fonamental en el canvi polític en la societat valenciana. Les xarxes socials van ser, en aquest sentit, un excel·lent aliat, no només per a aquest tipus d’esdeveniments, sinó també per a la distribució de propostes, convocatòria d’activitats, i fins i tot per a la publicitat d’iniciatives culturals que, com va ocórrer per exemple amb la música en valencià, s’estaven convertint en un fenomen molt interessant entre els joves valencians, com bé apunta Víctor Maceda. L’atracció del públic jove resident en la xarxa és, en aquest sentit, un factor essencial. A més, en els cercles valencianistes es va experimentar també amb la realització de debats polítics difosos a través de les xarxes socials, amb format com el Beers&politics. En general es pot dir que la comunicació en xarxes durant l’última legislatura del PP va ajudar l’esquerra a rendibilitzar la consolidació i desplegament d’altres xarxes no virtuals, orientades per exemple a les activitats culturals en barris de la ciutat, o la potenciació de celebracions i esdeveniments de marcat caràcter valencianista.
Segurament, el valencianisme polític no va pensar fa set anys que el consum d’informació en els canals digitals anava a créixer d’una manera tan espectacular en detriment d’altres suports de distribució de missatges clàssics com el paper o la televisió convencional. Però és indubtable que l’estratègia engegada temps arrere els ha beneficiat molt, doncs en aquests anys les xarxes socials han acabat per convertir-se en el principal canal de distribució de continguts, de tot tipus. Basta assenyalar, com a exemple, que en la majoria de les versions digitals dels diaris de paper quasi el 50% del tràfic de lectors arriba gràcies a les xarxes socials, principalment Facebook i Twitter; o que el consum de continguts audiovisuals a través de Youtube ha modificat els sistemes de producció i distribució de les grans cadenes de televisió. Sense entrar en més detall en les noves tendències de consum del nou paradigma digital6 podem concloure que per al valencianisme polític, i especialment per a Compromís, l’experimentació i l’aposta per les noves formes de comunicació política a través de les xarxes socials, les empreses de les quals es converteixen progressivament en vertaders actors polítics,7 ha permès traure un enorme avantatge enfront d’altres forces polítiques que com el PSPV encara segueix tenint grans dificultats per a competir en aquest nou entorn digital, igual que el PP valencià. L’assemblatge d’un nou relat polític amb una nova manera de comunicar apareixen així com a elements d’èxit, amb totes les prudències, del nou valencianisme polític.
Conclusions
Existeixen d’altres elements que indubtablement han col·laborat en la consolidació del relat valencianista que actualment caracteritza les polítiques de la Generalitat Valenciana, però en aquest treball volíem destacar dos que, des de l’observació periodística, mereixien una especial atenció. Prova d’açò és que la majoria de les polítiques a les quals es presta major atenció per part de «tots» els mitjans de comunicació valencians, tenen directament o indirecta un enganxament amb aqueix relat valencianista. I no és exagerat dir que Compromís ha aconseguit avui, en aquests mateixos mitjans, una notorietat desconeguda completament fa amb prou faenes sis anys. L’interès acadèmic i investigador pels elements referits confirma el panorama que hem descrit. Tot i que no és objecte d’aquest text valorar si aqueixes mateixes polítiques podran traduir-se, en les pròximes eleccions autonòmiques i locals del 2019, en un major o menor suport electoral, és necessari esmentar l’existència de diversos estudis que coincideixen a identificar en Compromís el partit actualment percebut com el que millor defensa els interessos dels valencians. Finalment, i com s’ha assenyalat anteriorment, els valors del valencianisme polític han condicionat el nou Text Marc del PSPV aprovat en el seu últim congrés de País, i també la recomposició de la nova direcció de Podem, més autonomista que les alternatives que van entrar en conflicte.
El valencianisme polític es consolida així com un relat transversal en els partits de l’esquerra (fins i tot afectant algunes polítiques de la dreta), i no és difícil imaginar que podria consolidar-se encara més en els pròxims anys, al marge que acabe beneficiant més a un partit que a un altre. Un valencianisme, com defensa Amadeu Mezquida en el seu llibre El valencianisme enfront d’Espanya, amb vocació de ser hegemònic i no ancorat exclusivament en raons d’identitat, cultura i llengua. Un valencianisme que ha permès integrar en una coalició com Compromís a diferents sensibilitats polítiques, fins i tot a una força no nacionalista com Iniciativa del PV. Aqueix és en definitiva el major èxit del nou relat que impregna la nova política autonòmica valenciana, per a bé o per a mal.
* Projecte d’investigació PRODISNET: Processos discursius en internet: confluència de partits, mitjans i ciutadans, Ref. FFI2015-67668-R, del Ministeri d’Economia i Competitivitat i amb finançament FEDER.
1 Cf. Andreu Casero i Amparo López Meri, «Redes sociales, periodismo de datos y democracia monitorizada», a F. Campos i J. Rúas (eds.), Las redes sociales digitales en el ecosistema mediático, Sociedad Latina de Comunicación Social, La Laguna, 2015, pp. 96-113. Consulta en Internet: http://dx.doi.org/10.4185/cac92.I també Beatriz Gallardo i Salvador Enguix, Pseudopolítica: el discurso político en las redes sociales, PUV, València, 2016.
2 Vegeu Benito Sanz, Los socialistas en el País Valenciano (1939-1988), Institució Alfons el Magnànim, València, 1988; Benito Sanz i Josep Maria Felip, La construcción política de la Comunidad Valenciana, Institució Alfons el Magnà-nim-Diputació de València, València, 2006; i també Ximo Ferrandis, L’esquerra al sofà, Bromera, València, 2006.
3 Víctor Maceda, El despertar valencià, Pòrtic, Barcelona, 2016.
4 Eix 1: Rescat de les persones; Eix 2: Regeneració democràtica i lluita contra la corrupció; Eix 3: Governar per a les persones; Eix 4: Nou model productiu; Eix 5: Finançament just i auditoria ciutadana.
5 Francesc Viadel, «País Valencià, una extrema dreta 122 que ve de lluny», Eines per a l’esquerra nacional, 28, 2017, pp. 94-100.
6 Albert Sáez, El periodismo después de Twitter. Notas para repensar el oficio, Edicions