141 Mundo Obrero, 27-12-1976, p. 4. Al respecte, vegeu V. Ventura, «El PC ja és PV, però el PSOE encara no», Avui, 17-12-1976, p. 10.
142 La comissió va estar integrada per Felipe González i Enrique Tierno Galván –del PSOE i PSP, en representació dels socialistes–, Francisco Fernández Ordóñez –en representació dels socialdemòcrates–, Simón Sánchez Montero –del PCE, en nom dels comunistes–, Joaquín Satrústegui –de l’Alianza Liberal–, Jordi Pujol –de CDC, en representació de Catalunya i amb al suport actiu del PSUC–, Valentín Paz Andrade –independent, representant de Galicia–, Antón Canyelles –dirigent d’UDC en nom de l’Equip Demòcrata Cristià–, i Julio Jáuregui –del PNB, en nom del País Basc–. Mundo Obrero (08-12-1976), p. 4. També la FPS, el PTE, l’ORT, el MCE i el PSAN rebutjaren la comissió de la qual havien estat exclosos. Vegeu La Vanguardia Española, 3-12-1976, p. 6; 7-12-1976, p. 92; 8-12-1976, p. 6 i també 9-12-1976, p. 35.
143 V. Ventura «Anecdotari de viatge i trencament… de la Taula», Avui, 10-12-1976, p. 11.
144 Avui, 11-12-1976, p. 13 i 15-12-1976, p. 11.
145 Avui, 25-12-1976, p. 8. Es poden consultar els resultats, per províncies, en: <https://web.archive.org/web/20071102200330/http://narros.congreso.es/constitucion/elecciones/referendos/ref_r_p.htm>.
146 Avui, 19-12-196, p. 12.
147 Avui, 23-12-1976, p. 15.
148 Avui, 23-12-1976, p. 6 i La Vanguardia Española, 24-12-1976, p. 9.
149 Mundo Obrero, 8-12-1976, p. 4, ABC, 24-12-1976, p. 3 i El País, 24-12-1976, p. 11.
150 El País, 24-12-1976.
151 ABC, 25-12-1976, p. 31.
152 «L’histoire ne peut pas être pensée selon le schéma déterministe […] parce qu’elle est le domaine de la création». Vegeu C. Castoriadis, L’institution imaginaire de la societé, Paris, 1975, pp. 58-61.
153 J. Jiménez Blanco y otros, La conciencia regional en España, Madrid, 1977, p. 136.
154 A. Fabregat, Partits Polítics al País Valencià, 2 vols., València, 1976-1977, I, pp. 79-82.
155 Ibidem, pp. 24-25.
156 Posició expressada pel PSUC a Treball, 30-4-1976, p.11.
La construcció d’un relat hegemònic en l’esquerra valenciana*
Salvador Enguix Oliver
Universitat de València - La Vanguardia
Presentació
El periodisme és, abans de res, un exercici d’observació i interpretació dels fets, dels esdeveniments. Per aquest motiu, les reflexions que segueixen no pretenen presentar-se exclusivament com a conclusions acadèmiques o assagístiques, sinó com a anotacions d’una realitat observada en l’ecosistema polític del País Valencià, especialment des de l’any 2011 fins a l’actualitat. En concret, presentem un text fitat al succeït en l’esquerra valenciana, on s’han instal·lat amb força els valors del relat valencianista d’una manera mai coneguda amb anterioritat; aquests valors es veuen traslladats, en lògica, al relat principal de l’actual executiu valencià, conformat per l’aliança del PSPV i Compromís, amb el suport parlamentari de Podem. Sobre aquest tema, cal afirmar que el valencianisme polític impregna tota l’acció del Consell, en idees, en programa polític i en la gestió, amb evidents clarobscurs, amb èxit i alguns fracassos. Però és indubtable que el canvi polític esdevingut l’any 2015 ha suposat no solament un gir radical en les prioritats de l’administració valenciana en tot el concernent al clàssic relat de l’esquerra social respecte al que executava la dreta del PP, sinó, i especialment, a l’impuls d’un discurs valencianista que ha emmarcat (en el sentit de George Lakoff) les principals reivindicacions d’aquesta legislatura.
Els anys previs al Pacte del Botànic
Que s’observe ara aquesta realitat no és fruit de la casualitat. El valencianisme polític porta anys treballant per aconseguir aquests objectius, especialment en dos àmbits que cal destacar: en la reflexió política, amb la generació d’un think tank com la Fundació Nexe, creat a partir de l’Associació Cívica Valenciana Tirant Lo Blanc; i en l’estratègia comunicativa, amb l’encertat aprofitament de les noves formes de comunicació política adaptades al paradigma digital, al nou sistema de distribució de missatges en xarxa.1
Òbviament, existeixen altres factors determinants l’anàlisi dels quals excediria els objectius d’aquest treball, com la notorietat aconseguida per alguns dels seus líders, o la feblesa de les altres opcions de l’esquerra valenciana per a concretar un discurs identificable més enllà dels principis clàssics de la socialdemocràcia. Però mentre la socialdemocràcia valenciana ha estat sotmesa als durs enfrontaments orgànics, durant més de vint anys,2 el valencianisme polític ha sabut debatre i oferir una resposta política a l’hegemonia del PP valencià i, al temps, ha sabut aprofitar les noves formes de comunicació que permet l’ecosistema digital per aconseguir una evident notorietat en la societat valenciana, especialment entre l’electorat més jove.
Encara que es pot dir que Compromís és el partit que millor defineix aquest nou valencianisme polític, i que ha sigut capaç, a més, d’abordar qüestions que –com les festes populars, com a exemple–, havien sigut sempre temàtiques incòmodes per al PSPV –amb algunes dignes excepcions–, seria tanmateix injust relacionar el valencianisme polític únicament amb Compromís. És cert que la coalició, que integra al Bloc, a Iniciativa del PV, als Verds i a Gent de Compromís, és la formació que millor ha sintetitzat aquest relat valencianista. Però no és menys cert que el PSPV, on sempre han conviscut dues ànimes, una més identificada amb el PSOE i una altra amb fort arrelament en el valencianisme polític, ha acabat per assumir els valors principals d’aquest nou relat en el seu recent congrés de país. I no són pocs els membres d’aquest partit, alguns alts càrrecs de la Generalitat Valenciana, que han mantingut una intensa participació en la Fundació Nexe.
La consolidació