El treball ve des de lluny, i confirma que generar espais de reflexió d’idees i propostes segueix sent la millor manera de plantejar solucions a les exigències d’una societat valenciana saturada d’un model polític que, a més de fracassat, ha mostrat la pitjor cara de la corrupció política. Una dada: totes les institucions valencianes van ser víctimes de la gestió corrupta, totes. Ací sí és important establir un xicotet exercici comparatiu; mentre el PSPV, força hegemònica en discurs i mercat electoral en els 80 i part dels 90, havia renunciat precisament en aqueixos anys a oferir una alternativa identificable i ambiciosa a la societat valenciana, el valencianisme polític sí ho estava preparant i activant, en tots els fòrums possibles. I és fàcil veure-ho a través de dos think tanks d’ambdues corrents polítiques. Un, la Fundació Societat i Progrés, fundada en el 2001 i autodenominada «laboratori d’idees», és un espai que actualment no genera cap tipus d’activitat intel·lectual. Les seues últimes publicacions estan referides exclusivament a aspectes orgànics del PSPV, com a actes de partit i fins i tot congressos. En un moment crucial per a l’esquerra, especialment per a les forces identificades amb el cos ideològic de la socialdemocràcia –model de gestió social que pateix una profunda crisi a tot el món–, sorprèn que partits com el PSPV no tinguen un espai de reflexió semblant a nivell autonòmic. I no serà per la falta de matèria grisa, doncs a l’entorn del PSPV segueix havent-hi una àmplia nòmina de prestigiosos, i interessants, caps pensants. Però, freturosos d’un espai aglutinador com Nexe, solament troben acomodament per a oferir les seues idees en les institucions públiques o en la universitat; i no tots.
Ben al contrari, la Fundació Nexe és la referència obligada, el think tank del valencianisme polític que ha aconseguit alimentar a partir d’estudis, propostes, recerques i, el més important, la mobilització d’intel·ligència, el marc polític del nou valencianisme, i com ja hem dit, no només de Compromís. Nexe ofereix, en aquest sentit, una proposta transversal que ha permès la divulgació de treballs sobre noves alternatives per a la societat valenciana d’autors com Vicent Flor, Amadeu Mezquida, Rafael Beneyto, Carlos Villodres, Josep Vicent Boira, Andrés Boix o Zulima Pérez; molts d’ells ocupen alts càrrecs de l’administració que presideix Ximo Puig o en l’Ajuntament de València.
El relat valencianista del Pacte del Botànic
Després de les eleccions autonòmiques i locals de l’any 2015, el nou relat valencianista va aconseguir l’oportunitat de servir de guió per a gran part de les polítiques del nou executiu autonòmic. El pacte del Botànic, signat per PSPV, Compromís i Podem, és, en definitiva, una equilibrada conjunció de polítiques socialdemòcrates i valencianistes, amb especial atenció a la recuperació dels valors clàssics d’un valencianisme polític postfusterià. Encara que el pacte en si mateix és un llistat de propostes que apunten a polítiques socials,4 la seua lectura permet entreveure un nou relat de vocació reivindicativa valencianista que afecta totes les àrees de gestió de l’administració autonòmica, des de l’Educació i Cultura o la Sanitat, fins a l’Economia, tot donant cobertura també als objectius en matèries com el Territori, les Infraestructures, el Medi ambient, l’Agricultura o les polítiques socials. El text signat pels tres partits l’11 de juny de 2015, en l’eix d’actuació referit al finançament, acabava reivindicant el que en termes de Mezquida podríem denominar «un valencianisme conscient»: «Volem un govern que defense els interessos dels valencians dins i fora del nostre territori. Mai més volem que se’ns tracte com a ciutadans de segona, ni des de Madrid, ni des de Brussel·les. La Comunitat Valenciana ha de ser el centre de l’acció política».
Efectivament, gran part de les polítiques desenvolupades pel nou Consell van ser objecte de debat intern en la Fundació Nexe, i sobre moltes existeixen publicacions editades en els últims anys, participades per alguns dels actors polítics que les estan engegant a partir del Pacte del Botànic. A més, aquesta fundació segueix operant en el sentit per al qual va ser creada, generant nous debats i propostes alternatives socials i polítiques.
Al costat de la urgència de la recuperació del valencià com a llengua d’ús en l’administració, i de la seua potenciació en el sistema educatiu i comunicatiu, el valencianisme polític, en aquest cas amb l’estreta participació del PSPV, ha impulsat la urgència d’un nou sistema de finançament autonòmic, majors inversions i la consecució del corredor mediterrani com a reivindicació emblemàtica capaç d’aglutinar les més diferents sensibilitats ideològiques; aquests són, sens dubte, els elements més potents del missatge polític elaborat pel president Ximo Puig per a la legislatura 2015-2019, a més del «rescat a les persones», després d’anys de deterioració dels serveis públics, especialment en matèria de Dependència i Serveis Socials. D’alguna manera cal afirmar que Ximo Puig, el president més valencianista de la jove autonomia valenciana, ha sabut enllaçar amb propostes de caràcter presobiranista que tenen el seu origen en un discurs marcadament valencianista i de reubicació del paper del País Valencià en l’Estat. Propostes que a més han anat acompanyades d’intenses campanyes de comunicació a tal fi, amb la intenció també de vertebrar en un mateix discurs polític a una autonomia profundament desvertebrada, per raons que excedeixen l’objectiu d’aquest treball.
Ha sigut tal l’impuls d’aquest nou relat valencianista, que en alguns moments fins i tot la dreta valenciana del PP i Cs ha participat d’ell en certs aspectes, com ara l’exigència d’un canvi en el sistema de finançament autonòmic o en la urgència del corredor mediterrani. En altres moments i temes, no obstant açò, la dreta ha trobat en el valencianisme matèria per a exercir una dura oposició al Consell; així ha sigut en tots els intents de la Generalitat Valenciana de potenciar el valencià en el sistema educatiu obligatori o en la funció pública. No resulta arriscat concloure, fins i tot, que aquest nou relat valencianista ha encoratjat en el PP i Cs la reactivació del discurs anticatalanista, la qual cosa ha sigut norma en la política valenciana des que es va instaurar la Transició política.5 En el que queda de legislatura ambdues posicions es mantindran en conflicte fins a les eleccions del 2019 i no és descartable que es polaritzen encara més, especialment des de la dreta, pel procés independentista a Catalunya.
Un valencianisme digital
Aquest treball, com s’indicava al principi, vol també subratllar el bon aprofitament que el valencianisme polític ha sabut fer de les noves formes de producció i distribució de continguts a través de l’ecosistema digital. Açò és així especialment en el cas de Compromís, que a partir de l’any 2010 va saber traure partit de les xarxes socials, especialment Youtube i Twitter, davant l’evidència que els mitjans de comunicació convencionals no li prestaven la mateixa atenció que als partits principals de la societat valenciana, el PPCV i PSPV. Menys encara Canal 9, on creiem, encara que igual ens equivoquem, que rares vegades un polític d’aquesta coalició va ser convidat als platós de Burjassot.
El cas mereix una especial atenció, perquè enfront de la dificultat de trobar espai en els mitjans de comunicació sistèmics, Compromís va saber aconseguir notorietat i, especialment, nous públics, gràcies a aquestes xarxes socials, tot elaborant continguts impactants (les famoses samarretes de Mónica Oltra), divulgant seqüències