30 «Es mes conseqüent un amor que una ideologia. Per aixo es mes facil la fidelitat a un amor que a una idea. Com a l’amor a la Patria que a la idea de sa nacionalitat.» Ibid., p. 181.
31 «Hi ha qui creu que la valencianitat es una condició inamovible, una vegada adquirida; un atribut immutable, com si s’haguera adquirit en escriptura i que, registrada, no prescriu. I la valencianitat ¡es tan fragil! Un simple ale pot trencar-la. ¡I quantes se’n trenquen! I ara mes; cada dia mes.» Ibid., p. 155.
32 Ibid., p. 268.
33 «Valencia es i ha segut una perfecta nacionalitat.» Ibid., p. 269.
34 «En les circumstancies actuals el nacionalisme valencià ha de suspendre l’exercici de l’acció de sa ultima reivindicació [la consecució d’un estat propi].» Ibid., p. 270.
35 «Tot posseïdor d’un dret, salvo els irrenunciables –i no estem en dit cas– pot renunciar a l’eixercici de l’accio –entenga’s, no a l’accio– i suspendre’l, i, insistixc, sense renuncia a l’accio i manco al dret que la dona.» Ibid., p. 268.
36 Miquel Adlert, Valencia i Aragó i Catalunya, edició de l’autor, València, 1986, p. 26. Efectivament, més que de la creació d’un nou Regne es tracta d’una transformació i refundació de l’antic. El mateix rei Jaume I parla en la seua Crònica de la conquesta del Regne –moro– de València encara que la revolució institucional i jurídica que comporten els Furs (per a Adlert quedaria per demostrar si també hi hagué una revolució demogràfica real abans de la de 1609) justifica parlar de la refundació del Regne i del naiximent de la personalitat valenciana com l’entenem actualment.
37 Miquel Adlert, El pensament valencianiste, op. cit., p. 253.
38 Miquel Adlert, Notes sobre els Furs de Valencia, Círcul Aparisi i Guijarro, València, 1980, p. 15. Posteriorment, en 1305, Jaume II eixamplarà cap al sud les fronteres fins a fer-les coincidir bàsicament amb les actuals. València és una de les escasses nacionalitats europees que han mostrat una envejable estabilitat fronterera al llarg dels segles, facilitant també així la consciència de poble per damunt de consideracions lingüístiques. Adlert fa notar com Villena fon inicialment una vila del Regne que posteriorment passà a sobirania castellana per la confusió feudal entre imperium i dominium. Açò li permet considerar la seua incorporació a la província d’Alacant en el segle XIX com una restitució. Ibid., p. 13.
39 Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., p. 176.
40 Ibid., pp. 257, 261.
41 «El Compromis de Casp es una qüestio juridica: un pleit de successio intestada. I com a tal qüestio juridica es com es considerà en la seua epoca; i com a tal pleit successori ab intestato es resolgue.» Miquel Adlert, El compromis de Casp, qüestio juridica, edició de l’autor, València, 1984, p. 25. El motiu pel qual només participaren jutges d’Aragó, València i Catalunya el trobem en el Privilegi de Jaume II que establix estos tres estats com a nucli bàsic de la Corona, amb rang superior al dels altres regnes –Mallorca, Sardenya i Sicília. Miquel Adlert, Valencia i Arago i Catalunya, op. cit., p. 19.
42 Miquel Adlert, El compromis de Casp, op. cit., p. 220.
43 Miquel Adlert, Notes sobre els Furs de Valencia, op. cit., p. 32.
44 En realitat, Adlert reclama escriure Valéncia, amb accent tancat, ja que reivindica l’adequació de l’ortografia a la pronunciació històrica i actual dels valencians. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua prescriu com a normativa eixa pronunciació però, com a excepció, considera que l’accent gràfic del nostre topònim principal ha de ser obert.
45 «El valencianisme, es fonamentalment, essencialment, un patriotisme. Per aixo els valencianistes sempre hem usat preferentment la designació Patria Valenciana, per sobre les de Nació Valenciana, Nacionalitat Valenciana i Estat Valencià. Perque el patriotisme es una entitat d’orde natural; s’es valencià com s’es fill del pare i de la mare. Per aixo per a dir valencià es diu fill de Valencia; pero no fill de la Nacio, ni Nacionalitat, ni Estat de Valencia. Com es diu a Valencia Mare Patria i no Mare Nacio, ni Mare Nacionalitat, ni Pare Estat.» Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., p. 188.
46 Ibid., pp. 312-313.
47 «La valencianitat dels xurros», Las Provincias, 5 de maig de 1963. Reeditat a ibid., pp. 253-256.
48 Fins i tot en postures ben radicals, especialment de jove. Durant l’època d’Acció Nacionalista Valenciana Adlert defenia que el valencià fora llengua oficial en tot el territori. Alfons Cucó, El valencianisme polític 1874-1939, Afers, Catarroja/ Barcelona, 2ª ed., 1999, p. 237.
49 «Per la violencia es podra guanyar lo que es disputa, pero sempre es pert –inclus quan es tenia– la rao, que es la Justicia.» Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., p. 192.
50 «Per a mi totes les guerres son infames i detestables. I no veig que puguen coordinar-se én els principis cristians.» Ibid., p. 186.
51 «En la politica no es pot, ni es deu, descartar, i sobre tot en qüestions relacionades én el patriotisme, una certa dosis de moderada acció directa, com es diu en eufemisme. Perque no pot excloure’s mai la possibilitat de trobar-se forçat a ella. A l’atac d’una ametralladora no es pot respondre én un tiradoret.» Ibid., p. 189.
52 «En el patriotisme es, no ya llicita sino molt mes: imperativa, la reaccio contra les extrallimitacions dels correligionaris.» Ibid., p. 203.
53 Ibid., p. 193.
54 «Contra la mentira», Murta, nº 23, abril de 1980. Reproduït a ibid., pp. 273-275.