La vespra de la Diada de Catalunya, Adolfo Suárez anuncià l’aprovació governamental del projecte de llei per a la reforma política. A l’endemà mateix, Vicent Ventura afirmava que «el resurgir de la conciencia nacional del País Valenciano es muy parecido al de Catalunya, aunque, en definitiva, se trata de una misma área cultural e histórica».69 Eixe era també el punt de vista del democristià Vicent Miquel, el qual sostindrà que «el mot valencianista […] està ple de connotacions reaccionàries» i que «la nostra nacionalitat és la dels Països Catalans».70 Poc després, Vicent Ventura abandonava el PSPV. La seua decisió venia motivada per «alguna actitud del PSPV a la Taula rebaixant les exigències de l’Estatut» i pel fet que alguns militants destacats hagueren «posat en dubte que els Països catalans existeixin».71
Poc després, es van celebrar a Peníscola i València dos actes d’abast estatal i amb significació política oposada. Per una banda, José Luis Pérez Tahoces, delegat nacional de províncies de la Secretaría General del Movimiento, inaugurava un curs sobre el regionalisme.72 Per altra, al Nou Estadi del Llevant Unió Esportiva de València s’aplegaven trenta mil persones en la Trobada dels Pobles. A diferència de la reunió dels hòmens del règim, l’«acte de germanor de totes les nacionalitats de l’estat espanyol», la «gran manifestació de tota la valencianitat democràtica en lluita per la llibertat» –que comptà amb el suport de la Taula i la presència de Simón Sánchez Montero– va ser objecte de tota mena d’entrebancs. L’explosió uns dies abans de dos artefactes, la prohibició de la cavalcada anunciadora, la concessió el mateix dia de l’autorització governativa i la suspensió de l’acte per ordre de Mariano Nicolás posaren en evidència la contrarietat dels medis oficials. Curiosament –o no tant– les reticències procediren també de certs ambients catalans.73 Arran de la prohibició, els representants de la Taula no pogueren fer públic el seu comunicat ni assumir el protagonisme que els organitzadors els havien reservat. Sense haver de patir cap interrupció, al curs de Peníscola s’exposaren les directrius governamentals en matèria territorial, les quals passaven pel reconeixement de «la importancia del hecho regional», «la diversidad de pueblos integrados en la unidad indisoluble de España» i «la conveniencia de crear aquellos instrumentos que propicien la representación y gestión de los propios intereses por parte de cada una de las Regiones».74 El tractament oficial de la qüestió valenciana no era acceptat per la Taula: «els nostres drets com a poble continuen essent-nos negats com ha quedat ben evidenciat en el darrer discurs del president del govern». Així les coses, l’ens unitari anuncià la celebració, el 9 d’octubre, del Dia Nacional del País Valencià. Amb la programació d’aquest acte de masses, la Taula insistia en la seua principal demanda: «aconseguir el nostre estatut d’autonomia i la nostra Generalitat».75
En el curs de Peníscola, George Pierret, secretari general de la Conferència de les Regions Perifèriques Marítimes d’Europa –òrgan consultiu de la Comunitat Econòmica Europea– va afirmar que «la política regionalista no es sólo una coordenada del problema político interior, sino que es también, tal vez, una necesidad impuesta por la política internacional» i va insistir en el doble caràcter –representatiu i instrumental– que les regions tenien a Europa. La diversitat de la CEE es feia efectiva a través de les regions. Aquestes frenaven la tendencial concentració de l’activitat econòmica en les zones industrials pròximes al Rhin. Països com Gran Bretanya i Irlanda havien condicionat el seu ingrés a l’existència d’una autèntica política regional. Recentment, s’havia creat un Fons d’Inversió Regional. Preguntat sobre la relació entre regionalisme i la integració espanyola en la CEE, George Pierret va contestar:
El regionalismo es una oportunidad no sólo para resolver problemas, sino para plantear el destino de nuestros pueblos de una forma armónica. El peor peligro que puede ocurrirle a nuestro continente sería una uniformización.76
La primera reunió de la comissió d’enllaç dels organismes unitaris de l’oposició es va celebrar a València.77 Malgrat estar convocats, no hi van assistir els representants del Consello de Forzas Políticas Galegas –entre les qüestions a tractar a València no es trobava l’opció federalista–, ni els del Consell de Forces Polítiques de Catalunya –rebutjaven l’estratègia negociadora conjunta– ni les forces opositores basques –no tenien cap instància unitària.78 A més a més, no es va admetre la intervenció d’un portaveu –Emilio Ruiz Pérez– de tres organitzacions polítiques no integrades en Coordinación Democrática de Andalucía.79 La comissió d’enllaç va acordar la formulació d’un programa polític, recollit en el document La alternativa para la democracia.80 Així mateix, va decidir la constitució de la Plataforma d’Organismes Democràtics, l’organisme unitari de l’oposició amb la base representativa més ampla de tots els existents.81 El representant de l’Assemblea de Catalunya va sostindre que «la defensa de los intereses de Cataluña pasa por la unidad de la oposición y no por negociaciones hechas por el Gobierno».82 De nou, la principal reivindicació de la Taula va resultar ser la més controvertida:
[…] las principales dificultades las presentó la Delegación valenciana, que, de acuerdo con el mandato que tenía, exigía la constitución de un Gobierno autónomo provisional desde el momento de la ruptura democrática.83
Sense dubte, la Taula havia aconseguit situar la qüestió valenciana com a peça crítica de l’escenari polític estatal.84 La vespra de la reunió, el PSPV acordà una estratègia amb la UDPV en matèria estatutària, així com l’inici de converses amb el MCPV i el PCV per tal d’articular una coalició electoral d’esquerres.85 Mentrestant, a Peníscola continuava el curs sobre el regionalisme. En la seua ponència, Manuel Thomás de Carranza va afirmar que nacionalisme i regionalisme no s’havien de confondre. En el passat i sense resultats satisfactoris, l’Estat havia intentat la descentralització