En els anys posteriors Adlert observa de la mà de Joan Fuster els postulats i les estratègies del pancatalanisme vist des de València. Per a aconseguir l’assimilació cultural i la integració política en Catalunya, Fuster adopta una postura hipercrítica i iconoclasta que ataca les bases de la identitat «regional» valenciana que s’havia anat conformant des de la Renaixença, critica la presumpta incapacitat de la ciutat de València per a exercir de capital del país –paper que, en conseqüència, li pertocaria assumir a Barcelona–, qualifica de rural i endarrerit el territori valencià, desacredita les elits valencianes i, en resum, tracta d’argumentar que la valencianitat com s’havia entés anteriorment era inviable i que, en tot cas, només podria arribar a la plenitud a través de la catalanitat. Per a arribar a eixe objectiu caldria promoure una erosió permanent dels elements onomàstics i simbòlics que reforcen la percepció dels valencians com a poble diferenciat respecte als catalans. La radicalitat de les propostes de Fuster origina com a primera resposta col·lectiva la carta «Sobre el fet diferencial valencià» (Serra d’Or, 6, Barcelona, juny de 1961) firmada, entre altres, per Vicent i Xavier Casp, Jaume Bru i Vidal, Alfons Cucó i el mateix Miquel Adlert. En l’article es reclama l’ús de «Comunitat Catalànica» front a «Països Catalans», «València» front a «País Valencià», i es protesta per la tendència de Fuster a minimitzar la personalitat històrica valenciana i tractar-la com una mera regió dins de l’espai català. La polèmica continua dos anys més tard en ocasió de la publicació del llibre El País Valenciano en què Adlert i altres escriptors del grup de Torre senten la necessitat de desmarcar-se de la ideologia que Fuster «representa y defiende en Valencia» («Para evitar confusiones», Las Provincias, València, 6-2-1963, p. 11). A més, en el llibre Nosaltres, els valencians (1962), la identificació que fa Fuster entre catalanitat i llengua el du a afirmar que hi ha una dualitat insoluble amb les comarques castellanoparlants.57 Adlert l’acusa de pretendre fragmentar València i assimilar el territori valencianòfon a Catalunya o, en el millor dels casos, convertir els habitants de les zones castellanòfones en ciutadans de segona, i denuncia la inviabilitat geopolítica dels postulats pancatalanistes que, senso estricto, impliquen deixar València reduïda a una estreta franja de 20 km a l’altura de Morvedre (Sagunt) i perdre vora el 40 per cent del territori.58
A pesar d’esta divisió en el valencianisme, el fusterianisme s’expandix i triomfa entre els jóvens universitaris progressistes antifranquistes. Amb l’arribada dels primers aires de llibertat política, es fan públics i notoris els plantejaments d’eixe valencianisme fortament catalaniste, que trenca amb el valencianisme anterior i que acaba provocant una forta contestació social. És en esta època quan Adlert consuma el trencament amb la seua trajectòria prèvia, que passa a considerar un error.59 La mobilització popular i populista que té lloc en els anys primerencs de la Transició política espanyola té molt de reaccionària, en el sentit que s’oposa a allò que interpreta com a amenaça contra la cosmovisió del valencianisme tradicional regionaliste que és el que la societat valenciana de l’època troba natural –principalment el nom i model de la llengua, la bandera, el nom del territori i germanor però distinció amb Catalunya. Els interessos polítics i els mitjans de comunicació contribuïren a engrandir el conflicte i a presentar una societat dividida per qüestions identitàries, amb conseqüències directes sobre el procés autonòmic valencià, la pèrdua de pes polític relatiu dels valencians en el marc espanyol i la instauració d’un recel anticatalà de fons que ha dificultat enormement les relacions entre València i Catalunya.
Encara que oposat al pancatalanisme, Adlert no guarda animadversió contra els catalans o contra Catalunya. En nombroses ocasions l’autor deixa clara la seua admiració i estima pels catalans, la qual cosa no té relació ni és incompatible amb el fet de no sentir-se català.60 Adlert arriba a afirmar categòricament: «Tot lo que s’assemble a guerra, beligerancia, discordia… entre Valencia i Catalunya es contra natura.»61
Conclusions
Miquel Adlert és un patriota que promou un nacionalisme integrador estrictament valencià a partir de la identitat territorial, la recuperació de la memòria històrica basada en les institucions forals del regne de València i la idealització de la història política de caràcter pactiste dels valencians. Reivindica l’onomàstica i el símbols tradicionals privatius i la recuperació de la llengua valenciana, primer amb criteris convergents amb els catalans i al final de la seua trajectòria amb criteris estrictament particularistes, entrant en contradicció amb el fet de considerar la llengua com a tret característic però no definitori de la valencianitat. De mentalitat cristiana i jurídica, defén la lluita contra la incultura i el respecte als discrepants des de la fermesa de les conviccions pròpies com a via per a tornar al poble valencià l’orgull perdut i la plena consciència nacional. Llevat dels seus postulats lingüístics més tardans i de la falta de separació ocasional entre l’argumentari polític i el sentiment religiós, el seu pensament manté molts aspectes vigents i és un referent teòric fonamental per a entendre els valencianismes actuals. Recuperar la seua figura és un acte de justícia que pot ajudar en el procés de reconciliació cívica que necessitem encara hui els valencians.
1 Miquel Adlert, Sobre dos temes jurídics, edició de l’autor, València, 1982, pp. 19-20.
2 Amb el títol El pensament valencianiste de Miquel Adlert (1998), l’editorial l’Oronella reedità: En defensa de la llengua valenciana (1977), l’obra primordial del seu gir ideològic; De la meua catacumba (1984) i Del periodisme meu (1984). Esta última obra és en realitat un recull de diversos articles que s’estenen cronològicament des de 1935 fins a 1983.
3 Miquel Adlert, El pensament valencianiste de Miquel Adlert, L’Oronella, València, 1998, p. 39. L’obra no s’arribà a publicar.
4 Ibid., pp. 62-33.
5 «¡Senyor, Deu de les nacions!: Per les vostres infinites bondat i misericordia, digneu-vos concedir-nos que l’ancora de l’Esperança, que tan generosament nos haveu otorgat per a que nos conforte el mantindre-nos en la fe en la Patria Valenciana, siga nunci de la pronta obtenció de la palma de la Victoria que faça fructificar en Valencia a l’olivera de la Pau.» Ibid., p. 211. A l’obra De la meua catacumba podem trobar «Aixi com Deu nos dona nostre pa de cada dia, donem a la Patria Valenciana, com canta l’himne de la Mare de Deu dels Desamparats, nostre patriotisme de cada dia, que patriotisme es amor […]», ibid., p. 164.