Els ordes generals podien conferir-se en qualsevol edifici consagrat, encara que la catedral era el lloc preferent i, dins d’ella, la capella de Sant Pere, però també se’n van celebrar en la capella de Sant Bertomeu i en la de Tots Sants i només una vegada en la capella de Sant Jeroni i Sant Ambrosi en la sala capitular. La tonsura la impartien els bisbes auxiliars en els seus respectius convents, en el de Sant Francesc fra Miquel Cascant i en el de Sant Agustí fra Jaume Pérez. El bisbe de Sogorb, Bartomeu Martí, va tonsurar a Alzira en dos cases (apud domum magnifici viri domini Berengarii Serra, militis i in domo magnifici viri domini Francisci Martí, militis) i també en Sueca, encara que ací la font no indica el lloc exacte.
Com a lloc excepcional trobem a fra Miquel Cascant que tonsura el 27 de novembre de 1465 a quatre escolars en Castilionis Xative i el 6 de juliol d’aqueix any tonsura a Catarroja quatre fills de nobles. Fra Jaime Pérez tonsura a un grup d’escolars el 17 de novembre de 1467 en el monestir de San Francesc de Xàtiva i dos dies després en aqueixa mateixa ciutat tonsura un altre grup en l’hort de na Vendrella, donat que la ciutat estava posada en entredit.39 I el 19 de setembre de 1472 tonsura un escolar en el molí dels Pilades, extra murs de la ciutat de València.
Els bisbes celebraven en dates determinades, ordes generals i s’impartien tots: tonsura, ordes menors i ordes majors. A través del Liber Ordinum s’observa com els ordes generals es van realitzar amb gran regularitat any rere any els dissabtes de les quatre témpores, que es corresponien a les quatre estacions, que en el Liber Ordinum es titulen quasi invariablement de la manera següent: Die sabbati quatuor temporum post festum Sancte Lucie (13 de desembre), referida a la primera de les quatre témpores que s’assenyala per a després del tercer diumenge d’Advent, a l’hivern; Die sabbati quatuor temporum post Cinerem, referida a la segona després del primer diumenge de Quaresma, a la primavera; Die sabbati quatuor temporum in Trinitate o Die sabbati, quatuor temporum post Neumam, que es refereix a la tercera després del diumenge de Pentecostés, a l’estiu, i Die sabbati quatuor temporum post festum Sancte Crucis (14 de setembre), referida a la quarta després de l’exaltació de la Santa Creu, en la tardor. A elles s’afegeix el dissabte «Sitientes» —anomenat així per la paraula inicial del cant de l’introit de la missa del dit diade la quarta setmana de Quaresma (Die sabbati, qua cantatur in ecclesia «Sitientes») i el dissabte de la setmana santa o vigília de Pasqua de Resurrecció (Die sabbati, vespere Pasquali).
De les 135 celebracions d’ordenacions generals hagudes durant els dèsset anys que comprén aquest Liber Ordinum, un 20’7% corresponen a les celebrades en el període quaresmal i en la quarta témpora, seguides per un 21’4% relatives a les celebrades en la primera témpora, és a dir, en Advent; per un 17% de les celebrades en la tercera témpora i, finalment, per un 10’3% i per un 9’6% de les celebrades en el dissabte «Sitientes» i en la vespra de Pasqua, respectivament.
El clericat o la primera tonsura es podia conferir en qualsevol dia, hora i lloc; excepcionalment en sis ocasions va ser en diumenge. Els dies preferents eren per aquest orde: dissabte i divendres amb molta diferència respecte a dijous, dimecres, dilluns i dimarts. Solia conferir-se habitualment a un sol escolar, excepte quan se celebraven ordes generals en la catedral on la llista de tonsurats és molt nombrosa.
Només apareix un cas d’un ordenat extra tempora.40 Va haver-hi dies en què no es van celebrar ordes generals per diverses causes: per indisposició del bisbe,41 perquè els ordenands no estaven prou preparats,42 perquè la ciutat estava posada en entredit43 o perquè el bisbe no va voler celebrar-les.44
A la persona del candidat a la tonsura i a les ordes, d’acord amb la santedat del sacerdoci que rebia i el servei que havia de prestar a l’Església i a la comunitat, se li exigien unes condicions, bé en relació a la naturalesa: legitimitat i edat, bé a la disponibilitat: presentació, ordenació i ciència, bé a altres considerants: estat, fama, ser confirmat i tindre un títol beneficial.45
Tots els aspirants a ordes eren emplaçats a passar per una investigació sobre la seua legitimitat, vida, costums i ciència davant de l’ardiaca, almenys així s’arreplega en el sínode celebrat pel bisbe Andreu d’Albalat el 22 d’octubre de 1258 en què es mana que el dimecres de les quatre témpores, tots els ordenands es presenten a l’ardiaca perquè es puga fer amb diligència escrutini tant de la vida, com dels costums i dels coneixements, si canten o llegeixen o saben parlar en llengua llatina, de manera que siguen examinats amb diligència i provats el divendres, i de com hagen de comportar-se a casa del Senyor.46 Durant els anys que comprén el Liber Ordinum que editem és el vicari general el responsable d’examinar els que desitjaven rebre la tonsura.47 D’aquells que procedien d’una altra diòcesi i presentaven la lletra dimissòria tan sols es diu que examinatum fuit transmissum per suum diocesanum cum litteris o qui eum examinatum remisit cum litteris dimissoriis patentibus, però no qui l’ha examinat.
La recepció de qualsevol orde —de la tonsura al presbiterat— implicava necessàriament al subjecte que la rebia ser ex legitimo matrimonio procreatum, tindre l’edat requerida i no patir cap defecte físic notable que impedira l’exercici de la mateixa.
L’accés a l’estat clerical per part d’alguns joves que patien algun tipus de defecte o irregularitat (d’edat, il·legitimitat, defecte físic notable,48 haver comés homicidi, etc.), requeria la concessió d’una gràcia, és a dir, una absolució, una llicència, una dispensa, un indult, la qual era comunicada a l’interessat per mitjà d’una littera dispensationis o littera Poenitentiariae, que només podia concedir el papa, el penitenciari apostòlic o el llegat papal, enviada en general a una autoritat religiosa o eclesiàstica o expedida per via postal o consignada a mà, en el cas no infreqüent que el peticionari haguera anat personalment a la Cúria papal a sollicitar amb més facilitat la gràcia desitjada. També el bisbe o el seu vicari general —en cas de seu vacant o en absència del bisbe— tenien autoritat per a això. Les més freqüents són les anomenades super defectu natalium. Entre 1463 i 1479 el vicari general de València va concedir 117 dispenses d’il·legitimitat a escolars que desitjaven rebre la tonsura.49
Una altra condició que s’exigia als aspirants a ordes és l’edat i estar confirmats.50 Es marcava un límit mínim per a l’ingrés en l’estat clerical i per a la recepció dels ordes menors en conjunt i per a totes i cada una de les majors, amb l’episcopat inclòs. Trenta anys era l’edat mínima per a la recepció del presbiterat, rebaixable a vint-i-cinc amb dispensa i amb variacions per a les restants ordes, amb vint anys per al subdiaconat, en la norma més benigna, excepte per a l’episcopat que s’exigia sempre tindre trenta anys complits.51
En el moment de la tonsura el jove prestava jurament davant del vicari general quod intencio sua est ad sacerdocium se facere promoveri. Aquesta intenció es menciona també en les lletres dimissòries que presentaven els extradiocesans. La fórmula emprada no concreta l’edat, tan sols diu et habens etatem legitimam o suficiens in litteratura et etate.52 Sobre l’edat en què s’ha rebut el diaconat només es menciona en un cas.53
ELS REGULARS I ELS SECULARS
Al final de les llistes dels ordenats de menors o majors apareixen sempre noms de monjos i religiosos, és a dir eclesiàstics, la vida dels qual girava entorn dels tres clàssics consells evangèlics de castedat, pobresa i obediència, que vivien en comunitats separades sota una regla acceptada per l’Església. Gaudien, igual que els clergues, d’un mateix fur, propi de l’Església, diferent del civil, i estaven subjectes a l’autoritat eclesiàstica respectiva, sota la supervisió del bisbe o del papa, segons es tractara de cases subjectes al diocesà o exemptes d’ell.54 Per a ser ordenats fora de la seua diòcesi necessitaven la llicència del seu superior (cum licencia sui prioris o cum licencia sui prelati).
Quant al lloc de residència, la majoria eren de la diòcesi de València, enfront d’una minoria d’altres bisbats.