La corona consistia a deixar el pèl del cap curt en una franja contínua al voltant del cap, de manera que s’afaitava la coroneta, la part central i la baixa de la mateixa. Aquesta tonsura, la considerada típica —que per ser pròpia dels monjos, era anomenada major o monàstica—, es diferenciava de la nova tonsura clerical —anomenada menor o clerical—. Aquesta última suposava l’ús de pèl curt i l’afaitat només d’un espai redó entorn de la coroneta, d’uns 7 cm de diàmetre.29
En els sínodes valentins es donen una sèrie de precisions sobre la forma de portar la tonsura, tal vegada pel fet que cobrava auge el costum de deixar créixer el cabell de la resta del cap al mateix temps que es portava curt o rapat el corresponent a la part de l’anomenada corona menor clerical. La primera referència la trobem en el sínode celebrat pel bisbe Arnau de Peralta el 21 d’octubre de 1261, en el que mana que els preveres, diaques i subdiaques d’ara en avant es facen rasurar de manera que els cabells no s’estenguen més enllà de la meitat de les orelles i tinguen la corona i la tonsura congruent. El bisbe Ramon Despont, en el sínode celebrat el 18 de setembre de 1296, estableix que qualsevol clergue que fóra trobat portant la corona o la tonsura contra la forma establida pel bisbe Arnau, incorreria en la pena de vint sous. En el sínode celebrat pel mateix bisbe el 21 d’octubre de 1298 s’al·ludeix al tema, encara que aquesta vegada referit a problemes haguts amb el poder temporal en la ciutat i diòcesi de València per causa dels clergues casats i d’altres clergues que no porten la tonsura congruent.30 Les visites pastorals també donen compte d’aquest incompliment i així, per exemple, en la visita realitzada a l’església d’Alzira el 2 de març de 1399 el visitador mana als clergues que portent tonsures in forma vicarii et aliorum.31
En els Libri Pontificalis és freqüent trobar entre les miniatures l’escena que recrea el moment en què el bisbe, dempeus davant de l’altar, està conferint la tonsura a diversos xiquets de 7 o 8 anys. Aquestos, amb el cabell llarg, inclinen el cap quan el prelat amb unes tisores els talla un floc de cabell de la part superior del seu cap. Al seu costat, un escolà sosté una safata per a depositar les restes de pèl.32 Amb posterioritat, el barber afaitaria la part tallada i li donaria la forma i la grandària coneguts. L’edat mínima legal per a rebre la tonsura era la dels 7 anys.
L’accés a les ordes menors, que comprenien els quatre primers graus del ministeri sacerdotal, era a partir dels 15 anys. En l’ordenació de l’ostiariat els ordenands tocaven les claus de l’església, tenint al seu càrrec l’especial atenció dels temples i, per extensió, dels béns de l’església. En la del lectorat, rebien el llibre amb les perícopes o fragments bíblics destinats a ser llegits en les misses. En la de l’exorcistat posaven les seues mans en el llibre que contenia els formularis propis dels exorcismes. I en l’ordenació de l’acolitat, tenien en les seues mans un cirial o unes setrilleres amb què servir vi i aigua al sacerdot en la celebració de la missa.33
Les ordes majors comprenien els tres graus superiors del ministeri sacerdotal. Amb el subdiaconat, el clergue entrava en la fase més important del cursus ordinum, considerada sagrada i que comportava el vots perpetus de castedat. Rebia en les seues mans un calze buit; comesa que el distanciava de l’acòlit que tenia cura de les setrilleres i al mateix temps l’acostava al diaca, el qual acceptava les dues matèries per a oferir-les al prevere una vegada preparades convenientment. Al diaca se li encomana, com a màxim exponent del seu servei, el llibre dels evangelis, el més sagrat després del poder sacerdotal eucarístic, i la seua lectura en la missa. Amb el presbiterat, el clergue arribava al final del cursus ordinum i es completava la promesa de promocionar-se formulada en la jornada de la tonsura. A ell competia la celebració de la missa, els elements materials de la qual se li entregaven en la cerimònia de la consagració sacerdotal,34 amb l’obligació de celebrar-la almenys dues o tres vegades a l’any, o bé tots els dies de l’any, especialment diumenges i festes, en funció dels deures dimanants del seu ofici de rector o de beneficiat.35
ELS ORDENANDS I EL MINISTRE DE L’ORDENACIÓ
En el Liber Ordinum només apareixen llistes d’ordenands quan es tracta d’ordenacions generals. Són més nombroses les llistes de cada tonsura conferida pels diferents bisbes en el convent on resideixen. Les dades que ofereixen cadascun dels assentaments registrats són els següents: dia de la setmana, dia del mes, mes i any en números romans, nom del bisbe, frase indicativa que actua amb la llicència del bisbe de la diòcesi, lloc on confereix la tonsura, l’acció que realitza, nom i cognom del jove, la seua condició d’escolar, nom i cognom del pare, lloc on resideix, diòcesi a què pertany i ofici i, per últim, al·lusió a la idoneïtat del candidat quant a formació i legitimitat. En cas d’il·legitimitat s’indica la dispensa concedida, dia que va ser dispensat, nom del vicari general que li la va concedir i tipus d’il·legitimitat. Si el candidat és extradiocesà, les dades es completen amb l’advertència que presenta lletres dimissòries36 del seu bisbe, finalment, lloc des d’on han estat expedides i data.
És en la celebració d’ordes generals quan apareixen els noms dels ordenands agrupats en llistes segons l’orde rebut, ocupant el primer lloc la nombrosa llista dels tonsurats amb totes les dades que hem vist anteriorment; si diversos joves són de la mateixa localitat, s’obri en el marge dret una clau que els comprén a tots i s’escriu el nom de la mateixa; de la mateixa manera es fa per a indicar que són litteratos et legitimos.
La següent llista correspon als que reben els quatre ordes menors, sense especificar mai cadascun d’ells, perquè es rebien tots en la mateixa cerimònia. Solen ser molt pocs. Les seues dades són: nom i cognom del jove, la seua condició de clergue, la seua titulació acadèmica, en cas de tindre-la (in decretis bacallarium o decretorum doctorem). Un requisit fonamental és ordenar-se a títol de quelcom que li assegure el suport, per la qual cosa s’indica a títol de què s’ordena, el notari que va redactar el document relatiu al títol i la data, que es completa amb una fórmula, de vegades etceterada, que indica que el jove es considera satisfet amb aqueix títol (de quo reputat se contentum); segueix la condició eclesiàstica o el càrrec (canonicum, rectorem, vicarium perpetuum, beneficiatum) i l’església on l’exerceix. Al nom dels que són religiosos s’anteposa la paraula fratrem, s’indica l’orde i el convent a què pertanyen i ocupen l’últim lloc en la llista. Els extradiocesans presenten la lletra dimissòria, com s’ha vist per a la tonsura.
Els tres ordes majors s’agrupen en les seues corresponents llistes: subdiaconat, diaconat i presbiterat. Les dades que ofereix la font són semblants per als tres tal com es va veure per als quatre ordes menors, amb la diferència que si la persona ha aparegut recentment en la llista d’un orde anterior precedeix o segueix al nom la paraula predictum/prefatum, la qual cosa permet rastrejar els clergues promoguts als diversos graus, els intersticis entre un grau i un altre i inclús, en alguns, el seu currículum sencer de la tonsura al sacerdoci.
Com el bisbe de València residia a Roma els ministres de l’ordenació en aquestos anys van ser dos bisbes auxiliars i un altre d’ocasional: el franciscà fra Miquel Cascant, bisbe titular de Cristianòpoli i auxiliar de Roderic de Borja des del 3 de març de 1454, que actua des de 1463 fins a l’1 d’agost de 1468. El substitueix el 31 del dit mes i any el franciscà fra Joan Annades, bisbe titular de Dolia (Sardenya), que actua fins al 10 de febrer de 1469. El 18 de febrer d’aqueix any veiem actuar a l’agustí fra Jaume Pérez de València, bisbe titular de Cristópoli i auxiliar de Roderic de Borja, que havia sigut consagrat sis dies abans en la catedral de València.37 Un ministre ocasional va ser Bartomeu Martí, bisbe de Sogorb i Albarrasí,38 el qual els dies 9 i 10 de febrer de 1479 confereix la tonsura a Alzira i Sueca. Tots ells actuen amb la corresponent llicència concedida pel bisbe de València i pel mateix bisbe durant el temps que va estar com a llegat pontifici de Sixt IV a Castella.
LA FORMALITAT DE LES ORDENACIONS
L’admissió a la tonsura i la concessió de les ordes sagrades, com a actes públics, eren redactats pels notaris de la cúria episcopal que d’aquesta manera van oferir a la historiografia