Sociolingüística. Francesc Gimeno Menéndez

i les transicions poden ser fins i tot més contínues i inestables. La descripció lingüística "externa" correspon així a una representació del coneixement necessàriament aproximatiu, parcial i progressiu del funcionament de l'activitat comunicativa i del seu caràcter multidimensional (temporal, geogràfic, social i situacional). Nocions com estàndard, geolecte, sociolecte i estil (i registre) entren en una dinàmica creixent sota la influència de les aportacions dialectològiques, sociolingüístiques i pragmàtiques, i configuren uns límits arbitraris als continua lectals (temporal, geogràfic, social i situacional), com a recurs metodològic per a obtenir les discontinuïtats reals existents.

      Al costat de la dimensió estructural i descriptiva de la llengua mateixa, hi ha una altra de funcional i descriptiva dels seus usos socials en la comunicació. Superioritat i inferioritat funcionals són el resultat d'un procés històric que ha implicat el desenvolupament de la llengua estàndard i la subordinació del vernacle. Les relacions entre "estat" de llengua i continuum geolectal es materialitzen en l'ús que els parlants fan del seus codis, i poden examinar-se al llarg de l'oposició sociolingüística estàndard, com a varietat superposada autònoma, i vernacle, com a varietat social heterònoma. I en aquest aspecte resulten imprescindibles els conceptes sociolingüístics d'actitud lingüística (veg. § 2.4.4.) i lleialtat lingüística. L'estàndard serveix de vincle entre parlants de diferents geolectes i fomenta així la cohesió interna d'una comunitat idiomàtica, encara que poden donar-s'hi diversos estàndards. La descripció de la variació estàndard/vernacle es relaciona primàriament amb els grups socials, i respon a una dimensió socialment motivada. Tant els sociolectes estàndards com els vernacles presenten estils formals i informals, ja en el registre parlat, ja en l'escrit.