INTRODUCCIÓ
Amb el present llibre sobre sociolingüística pretenem oferir al públic universitari i interessat per la qüestió un mitjà per a endinsarse en el món d'aquesta disciplina mixta, per a aprofundir en la seua realitat mundial i per a comprendre el seu desenvolupament als Països Catalans. Ensems amb això, hem intentat integrar una sèrie de nivells dins l'anàlisi sociolingüística a fi d'enriquir la perspectiva teòrica i metodològica general en funció de la nostra pròpia àrea d'investigació romànica i multilingüe. La lingüística és una disciplina autònoma, compatible tant amb l'aïllament com amb la integració. La sociolingüística és una disciplina integrativa, com a resultat del compromís amb altres ciències socials complementàries. L'arbre no ha d'impedir de veure el bosc.
Per altra banda, hem intentat no caure en un garbuix, no ja manipulat –avui, per dissort, molt corrent en el nostre panorama quotidià–, ni tan sols eclèctic. De manera que en els capítols generals fem una selecció absolutament personal, encara que intentem valorar el més objectivament possible les més exemplars i conspícues recerques. Per damunt de tot, volem aconseguir una aportació original i un balanç realista sobre què s'ha fet en el terreny de la sociolingüística catalana i què és el que queda per fer. El lector i el temps tenen la paraula.
Potser hem superat ja l'etapa en què una cultura i una llengua tancades en elles mateixes estaven condemnades a una extinció progressiva. Com a sociolingüistes som conscients que haurem de marcar les pautes i actuations necessàries perquè s'esdevinga el procés de canvis socials i d'hàbits que conduesquen a l'ús del català en tot el conjunt de la nostra societat, però, més enllà d'això, aquesta tasca ha de ser entesa com un compromís de tota la comunitat catalanoparlant.
El llibre s'estructura en quatre capítols, tres de caire teòric i un d'aplicat. Al primer, rastregem en els precedents de la nostra àrea d'investigació, acumulats entorn del que anomenem la "dialectologia social". Al segon capítol, ja plenament dins la sociolingüística, tracem les tres principals línies de recerca que hi veiem: l'etnografia de la comunicació, la sociolingüística de la variació i la sociologia del llenguatge. El tercer capítol vol ser un estat de la qüestió sobre la nostra disciplina als Països Catalans, abocada pràcticament als estudis sobre el fet multilingüe i en una línia obertament sociològica. Finalment, el quart capítol és una conseqüència del tercer: com a lingüistes de partida, exposem una recerca micro-sociolingüística concreta amb l'ànim de contribuir a obrir la sociolingüística catalana als camins poc fressats de les estructures lingüístiques.
Malgrat que tots dos autors hem intervingut en la configuració i redacció generals de l'obra, volem fer constar que els esborranys inicials de cada capítol ens els hem repartit: F. Gimeno s'ha encarregat dels dos primers i B. Montoya dels dos següents.
Finalment, no podem deixar d'agrair als directors de la col.lecció "Biblioteca Lingüística Catalana", A. Ferrando i A. López Garcia, l'encàrrec d'aquesta parcel.la bullent de la lingüística.
1. PRECEDENTS DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA
1.1. ORÍGENS I ANTECEDENTS
Una ràpida ullada a una bibliografia actualitzada de la investigació sociolingüística sobre les llengües romàniques ens portaria a suposar que existeix un nombre considerable de treballs, però es comprova que és una impressió errònia quan s'examinen les referències amb major detall. Un nombre relativament gran d'articles i llibres utilitza el terme de "sociolingüística" en el seu sentit més ample, és a dir, inclouen totes les anàlisis que relacionen d'alguna manera la diversitat entre les llengües i la variabilitat dintre d'una mateixa llengua o geolecte amb els estudis que incorporen informació sobre l'ambient social, econòmic, geogràfic i històric.
D'aquesta manera, el camp de les llengües romàniques sembla un mitjà propici per a aquest tipus de lingüística. Ara bé, tot i reconeixent que els romanistes van començar a utilitzar enfocaments que relacionaven els fets lingüístics amb els factors socials molt abans que el model nord-americà prengués forma, i també que han seguit treballant pel seu compte, no es pot negar que l'atenció creixent de què aquests estudis han estat objecte en els darrers temps, té els seus orígens en l'aparició del nou model en aquest camp (Lavandera, 1981, pp. 151-155).
Dins l'àmbit limitat dels estudis hispano-romànics, hi ha també el pes d'una tradició metodològica que es nega al divorci entre la lingüística i la filologia, la història cultural i els estudis literaris, i que fa compatibles els treballs dialectològics (i geogràfico-lingüístics) amb les investigacions de la sociolingüística nord-americana, sense reconéixer-la com una proposta essencialment distinta de l'anàlisi dialectològica actual. Tot i això, aquests compromisos constitueixen un pas endavant en el coneixement de les llengües romàniques peninsulars, i els estudis que s'han realitzat des d'aquesta perspectiva són superiors als que s'haurien pogut dur a terme dins d'un marc estrictament disciplinari. És més, poden oferir unes perspectives empíriques, òptimes per a la millor comprensió de les diferències que existeixen quant a metodologia i objectius entre la teoria nord-americana de la sociolingüística i la dialectología.
1.1.1. La sociolingüística en un sentit més restringit designa el camp interdisciplinari que s'originà als Estats Units i Canadà a començament dels anys seixanta. Els estudis de sociolingüística comencen pràcticament l'any 1964, amb una reunió sobre sociolingüística a la Universitat de Califòrnia (Los Angeles), editada posteriorment per W. Bright (1966), un seminari sobre el mateix tema a la Universitat d'Indiana (Bloomington) sota la direcció de Ch. A. Ferguson, i els treballs capdavanters de W. Labov sobre variables sociolingüístiques en l'anglés de Nova York (publicats en 1966). És posible, a més, que es puga seguir el rastre de la sociolingüística fins a mitjan i començament dels anys cinquanta, sobretot a partir dels treballs pioners d'U. Weinreich (1953) i E. Haugen (1953). A més a més, el terme va aparéixer un decenni abans que fóra d'ús corrent (H.C. Currie, 1952; veg. D. Hymes, 1971).
La sociolingüística, com una disciplina independent, genera un tipus especial d'investigació i una metodologia que cal considerar com una alternativa respecte al producte més recent del corrent principal de la lingüística nord-americana, això és, la gramàtica generativo-transformativa. La sociolingüística, doncs, constitueix un nou model que respon a una orientació distinta, amb prindcipis i fins diversos de les preocupacions anteriors sobre les relacions entre llengua i societat.
1.2. DIALECTOLOGIA SOCIAL
Si se'ns demanava un camp de la lingüística romànica que haja mostrat un progrés teòric i metodològic ininterromput, no dubtaríem a esmentar la dialectologia: dialectologia tradicional, geografia lingüística, dialectologia històrica, dialectologia estructural, dialectologia social i dialectologia transformativa. Es més, cal assenyalar que la dialectologia no disposa d'un mètode propi i específic per a recopilar i estudiar els seus materials. Tanmateix, és innegable que entre totes les disciplines d'estudi de la lingüística, ha estat sempre en la dialectologia –seguida a curta distància de la lingüística històrica– on s'han arrecerat els millors interessos per l'aspecte social del llenguatge.
Així, la preocupació per les relacions entre dialecte i societat o entre la difusió geogràfica de les isoglosses i la sociologia dialectal no ha estat mai un fenomen rar en les enquestes de la geografia lingüística. K. Jaberg, coautor del monumental Sprach- und Sachatlas Italiens und der Südschweiz (1928-1940), va haver de renunciar a entrevistar persones de diferents edats i de diverses classes socials per impossibilitat material de la mateixa enquesta, encara que en va fer un assaig a Florència amb dues persones instruïdes pertanyents a la classe burgesa i un artesà d'un barri popular i, a més, s'hi van incloure les grans ciutats en la llista de localitats a explorar (M. Alvar, 1969, p. 57).
Fins i tot, davant els problemes derivats del llatí vulgar, els estudis de lingüística històrica i de dialectologia tradicional tingueren des del principi una dimensió sociològica incorporada, sense