Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats. AAVV

al grup fundador d’Acció Cultural Valenciana».³⁵ I és que cal destacar la fraternitat o si més no convivència que mantenien els valencianistes, més encara en un temps en què les discrepàncies polítiques i ideològiques s’hi traduïen en violència física, una dinàmica que no trobaria fre fins a esclatar la guerra, si més no. En aquesta línia paga la pena parar esment a la revista Acció Valenciana (AV), òrgan d’expressió d’Acció Cultural Valenciana (ACV), creada el 8 de març de 1930 (primer número de la publicació el 15 d’abril de 1930, i el darrer el 15 d’abril de 1931). El nucli original d’ACV eren universitaris actius que connectaven amb les mobilitzacions estudiantils, causades per l’oposició a la dictadura i a les reformes de plans d’estudi de 1926 i 1928. En paraules de Josep Llavador, un dels protagonistes: «En aquells anys, nosaltres ho vivíem tot en primera persona. Estàvem molt conscienciats que calia canviar la societat en què estàvem vivint. El que més ens havia afectat directament havia sigut el pla Callejo, el programa pel qual havien sigut aprovades uns anys enrere unes reformes d’estudis que, entre altres coses, ens havien obligat a estudiar assignatures ja estudiades en anys precedents i a deixar-ne fora d’altres que ens eren prioritàries. Per això i per la República, eixíem al carrer i protestàvem un dia sí i un altre també».³⁶ El grup pretenia una neutralitat política gairebé impossible en aquella època, però que funcionava de declaració d’intencions per a obrir-se a la col·laboració a favor d’un valencianisme integral i integrador. Continua Llavador: «Perquè s’entenga, es pot dir que tots érem de liberals en avant. Dic liberals, en el sentit que hui diem d’esquerres. Els uns més o els altres menys, es pot dir que a tots ens unia un mateix esperit progressista i combatiu. Una altra cosa ben diferent és el camí que cada un va fer després». Tot i aquesta caracterització progressista, això no era impediment perquè la visió del grup estiguera per damunt d’aquesta consideració ideològica dominant, segons ho demostra la bona relació que aleshores mantenia ACV amb el grup de valencianistes més o menys de dreta que s’arreceraven al voltant del Centre Escolar i Mercantil (CEM). Una relació que (...) no solament era fluida, sinó també productiva, com a conseqüència d’una col·laboració mútua. La seua proximitat al carrer de la Nau, la bona biblioteca de què disposava i l’organització de conferències i actes culturals són, segons Llavador, factors «que feien atractiu als nostres ulls aquell centre dels jesuïtes, on col·laboraven molts dels historiadors i erudits que per a nosaltres eren tota una referència».³⁷

      Encara que la gran majoria dels fundadors pertanyien també a la FUE, i molts d’ells acabaren militant a l’Agrupació Valencianista Republicana, Acció Valenciana (AV) traslladà un «missatge d’optimisme i afany de rebel·lia que aconseguí congregar al voltant d’un mateix projecte dretes i esquerres, escèptics i creients, vells i joves. Un experiment que fou possible malgrat la dispersió ideològica d’un valencianisme que ja havia començat a escindir-se durant el temps de la dictablanda». D’alguna manera AV també provà un treball de contenció, un exercici de concòrdia que motivava a «treballar València endins per a conscienciar el poble, assentar les bases d’un futur nacional digne i combatre els interessos de partit. Un somni que va ser realitat, en la mesura que la lluita contra la dictadura va permetre aplegar al voltant d’un mateix projecte persones de sensibilitats polítiques tan diverses com Joan Beneyto Pérez, que uns anys més tard es declararia obertament feixista, o Emili Gómez Nadal, que descobriria posteriorment en el marxisme la solució a les seues aspiracions ideològiques».³⁸ O també Vicent Genovés, adherit a posicions de dreta, i Antoni Igual Úbeda, que es decantà cap a posicions d’esquerra i nacionalistes com Nova Germania (deixem de banda evolucions personals posteriors). I això era possible a partir de les tres grans aspiracions que animaven el projecte d’AV, els eixos d’actuació de les seues iniciatives: valencianitzar el poble (dignificació de la llengua, divulgació de la història, excursionisme), modernitzar i valencianitzar la universitat, culturitzar la ciutadania (importància de la lectura, contemplació de l’art, impacte del cinema, encant de la música).

      Aquesta segona aspiració els membres d’AV l’expressen amb un compromís ferm amb la modernització, «que per a ells és sinònim de valencianització de la institució de la qual formen part i per a la qual demanen un canvi radical. El caràcter d’una universitat estantissa i classista, l’escassa dotació de les biblioteques, l’absència de llibres en valencià i la manca de recursos, conformen, juntament amb l’escassa, per no dir nul·la, presència de l’ús i estudi del valencià a les seues aules, el conjunt de temes que AV aborda d’una manera aprofundida i reiterada al llarg de les seues pàgines».³⁹ Segons aquesta publicació la «manca de compromís identitari impedia assolir el grau de modernitat de l’Europa de les Nacions». Passava llavors i encara manté la validesa; la modernitat doncs passava per «la necessitat de garantir la formació valencianista adequada d’uns joves universitaris capaços de lluitar contra l’acció d’un centralisme aculturador de l’Estat. Aquest centralisme, traslladat als plans educatius, és qualificat pel periòdic com a absurd i propi d’un genocidi cultural en tota regla». Sobre la incorporació del valencià a l’ensenyament, feren una enquesta entre un grup de catedràtics, amb resultats ben pobres. «Tot i esdevenir en general favorable a una incorporació progressiva de la llengua i dels anomenats “estudis valencians”», aquests acadèmics es manifestaven contraris a l’ús del valencià en els nivells educatius superiors a l’ensenyament primari, amb l’excepció honorable de Lluís Pericot (que responia: «Em sembla evident que per a poguer-se nomenar valenciana una cultura, ha d’ésser conreada en la llengua dels valencians», AV, 14, 1-XI-1930).⁴⁰

      És cosa evident i ben natural (fora dels plantejaments capciosos promoguts pels dominadors o opressors), però per a esmunyir reduccionismes insistents, recordarem que la nostra llengua no era l’única reivindicació d’aquest grup eminentment juvenil. Simplement és un tema bàsic, previ, necessari per a l’expressió, i per tant poc neutre quan et pretenen tornar mut. Com explica Vallés: «Imbuïts d’una concepció higienista i dels ideals de la Institución Libre de Enseñanza, AV va tractar de denunciar obertament les mancances més notòries d’una universitat que, com a institució, romania impassible davant de les condicions deficients en què es portava endavant l’educació. La manca de calefacció, l’escàs condicionament de les aules i els pocs recursos per a poder investigar com calia, eren algunes de les qüestions que plantejaren en aquest sentit. Amb una altra pretensió, AV també reclamava un altre canvi no tan material, però igualment tangible, que havia de consistir a fomentar el compromís de la universitat envers la societat que l’acollia. Un compromís que, de moment, semblava més aviat inexistent i amb poques perspectives de manifestar-se. Era aquesta l’altra gran demanda amb la qual els membres del periòdic pretenien transformar la universitat, que consideraven que s’havia convertit només en una “fàbrica” d’expedir títols».⁴¹ Per a la inauguració del curs 1930-1931 proposaven «un canvi total de la institució universitària, per considerar-la classista, estantissa i incapaç de resoldre els problemes d’una excessiva burocratització». I la transformació havia de passar per potenciar dues actuacions bàsiques de la universitat: «la seua funció social i el paper de centre difusor de cultura més enllà de l’àmbit acadèmic». Per cert, que una volta descartada (per desinterés, incompetència o incomparecència) la implicació del claustre de professors, conceben aquesta transformació com «una revolució de baix cap amunt, i no a l’inrevés».

      Acció Valenciana es proposava endreçar la marxa de la Universitat i fer-la valenciana, jove i europea. Així, convertien la cultura en un eufemisme per a poder parlar de política, encara que no els estalviava els problemes amb la censura. Els membres d’ACV procedien en general de la burgesia mitjana i petita que des dels darrers anys vint s’incorporava a la universitat al ritme del creixement de les classes mitjanes, en una ciutat que «transformava a poc a poc la seua fesomia urbana i social. Pel que fa a la seua procedència geogràfica, es pot dir que pràcticament la majoria havien nascut a València, una ciutat que aleshores ja havia superat la xifra de 320.195 habitants, dels quals el 54% aproximadament tenia menys de trenta anys».⁴²

      Pel que feia a la política d’àmbit estatal, el principal objectiu d’AV era denunciar, d’una banda, el caràcter caduc